WISTAWA SZYMBORSKA, Un pou de joia.
A la secció
“Alcanar Noticia”
de l’aleshores nounat Butlletí Informatiu municipal, Alfons Martínez-Aguado
i Sancho –per a tothom Aguado– escrivia a l’agost del 1977:
«Nos
han escrito unos colaboradores jóvenes, como consecuencia de nuestra
llamada a la juventud para colaborar en la Revista y cuyos trabajos nos
agradan. Por lo menos plantean problemas vivos y latentes: falta de orientación,
centros, lugares en suma para la diversión sana de la juventud,
el uno. El problema cultural alcanarense, tan interesante, esa Biblioteca
donde se ha ido enterrando el interés de las autoridades en hacerle
levantar cabeza ante el espectacular gran ausente: el público, nos
plantea el otro».
El primer d’aquests dos adolescentes era Joan Matamoros, l’actual director del CEIP Joan Baptista Serra. El segon, qui això escriu.
«Bien está, que parte por lo menos de esa juventud, piense así», concloïa Aguado per animar-nos a seguir col·laborant en el butlletí local. I de fet ho va aconseguir.
Recordo que d’Aguado em van impressionar la singular seriositat –que jo relacionava llavors amb la litúrgia pròpia del món institucional-, un rigor intel·lectual que no m’imaginava aquí i, per damunt de tot, una conversa que solia sorprendre’t amb lluents, rics puntets d’ironia… Àdhuc quan anava de bòlit, no veia cap costera que no es pogués pujar. Havia après a improvisar. A administrar la seua modèstia. I a torejar com el millor.
Ens vam retrobar a l’estiu del 1987, quan va acceptar la meua invitació per incorporar-se en aquella –avui diuen que ja gairebé mítica- Comissió Organitzadora del 750è Aniversari, amb el seu amic de l’ànima Joan Gil.
Deu anys després, Aguado tampoc no dubtaria ni un instant quan Joan A. Bòria, Joan J. Sancho, Joan Bta. Beltran Reverter i jo, amoïnats per la passivitat oficial davant del greu problema que amenaçava la integritat del terme municipal, vam cridar-lo al despatx del primer per fundar la Plataforma Ciutadana per Alcanar.
Alfons Martínez-Aguado encarnava, involuntàriament, un particular resum de la història moderna de la vila. Duia sang dels Costas, la nissaga benestant de lletrats que –havent vingut de Calella per emparentar amb una distingida família canareva a les darreries del segle XVIII- donaria a Alcanar assenyalats alcaldes liberals al llarg de la centúria següent. Fins i tot durant el Trienni Constitucional propiciat pel pronunciament del general Riego a Cabezas de San Juán.
Més enrere, trobem entre els avantpassats d’Aguado les famílies Caballero –militars procedents de Tortosa- i Anglès –arribats de Peníscola entre el XVI i XVII, i antecessors dels Suñer-, ambdues poderosíssimes a Alcanar al llarg de les dècades que van seguir al triomf de Felip V de Borbó en la Guerra de Successió.
Fa un parell d’anys vaig preguntar-li si era conscient d’aqueixos antecedents familiars.
–Ha, ha! Alguna cosa en sabia, sí –va contestar amb sentit de l’humor–. Vull dir que natros érem famosos vinguts a menys, com si diguéssem.
D’una altra banda, en Alfons Martínez-Aguado confluïen dues estirps tocades per la vareta màgica de l’art. El seu avi matern –el polifacètic, mestre de la paradoxa Àngel Sancho i Suñer- i la seua tia per part de pare -l’enigmàtica, romàntica, hipersensible Josefina Martínez-Aguado i Guerra, Finamar- havien patit el vici d’escriure poesia. «En moltes famílies no hi ha ningú que escriga versos,/ però, si n’hi ha, rarament és una sola persona», diu en un dels seus poemes la polonesa Wistawa Szymborska: «Sovint la poesia raja per cascades de generacions/ i crea perillosos terbolins en els sentiments mutus».
¿Va ser per això que Alfons Martínez-Aguado va dur des de molt aviat la corresponsalia local de publicacions d’informació general i de diaris esportius? Per això va fer ràdio? Per això va ser durant anys l’únic regidor de l’Ajuntament que s’hi ocupava dels assumptes de caràcter cultural? Per això va escriure la lletra d’un Himne a Alcanar –en català, tot i fer-ho en plena dictadura- que va esdevenir l’oficial de la ciutat? Chi lo sà. El cas és que la poesia havia anat rajant per cascades de generacions i creant perillosos terbolins d’on va acabar sortint el principal regal d’Alfons a la seua ciutat: el Butlletí Informatiu Alcanar. Del 1977 al 1979 en va ser el factòtum. El responsable de la primera i decisiva empenta a una publicació que esdevindria la més duradora entre les editades a Alcanar.
Dues dècades més tard, mentre Aguado ens deixava en un dia nuvolós de febrer, des d’Alcanar algú enviava uns garrofins d’informació a través de l’hiperespai perquè fos llegida en una ciutat cultíssima, bressol del Dret occidental. Ho dic perquè avui a la informació ja no li cal ni paper, de precària i fugissera que s’ha tornat. «Hom troba tot sovint/ els cors banyats d’absència i les ciutats dormint», va escriure Josep Carner, «fins en aquell instant que vostre fou,/ passeu, i ja no us veuen, mireu i ja no hi sou». Tanmateix, jo reconec l’estil pràctic i directe d’Aguado darrere d’incomptables escrits sotasignats per qualssevol altres mans (de la mateixa manera que confio que un dia algú sabrà descobrir la meua veu sota disfresses paregudes).
Ell va posar a l’abast de molta gent un mitjà per a l’alegria d’escriure. La facultat de perpetuar. Per això el record de l’amic Alfons Martínez-Aguado romandrà també així, perpetu i luminós, en la memòria canareva.
Agustí
Bel
Alcanar, febrer del 2001