|
de les Beneites Ànimes del Purgatori |
| Aviat farà cinc-cents anys que un canareu temerós de Déu, Miquel Reverter, va imposar en testament una obligació als seus hereus: fundar un benifet o benefici eclesiàstic per tal d’ajudar les animetes canareves que feien cap al Purgatori a expiar amb menys patiments els seus pecats. A allunyar-se ben aviat de l’Infern que tant esverava Miquel, de «la terra tenebrosa cuberta de calija de mort; terra de misèria e de tenebres, e de ombra de mort, en la qual no ha null orde sinó sempiternal espaventament e orror». |
Sant
Nicolau de Tolentino, protector de les ànimes del Purgatori.
Així va nèixer, l’any 1562, lo Benifet de les Beneites Ànimes del Purgatori: a través d’una fundació a títol vitalici dotada per dos hereus, Joan Reverter i Montserrat Sancho, integrada per un ofici espiritual –l’obligació de dir vint-i-sis misses anuals per les ànimes del Purgatori– l’exercici del qual donava dret a percebre als capellans que en fossen obtentors o beneficiats els ingressos provinents del conreu d’una finca rústica que havia estat del difunt Miquel Reverter. La renda inicial de l'Hort de les Ànimes , com va ser batejada a l’acte, pujava 7 lliures i 8 sous. Més tard li foren adossats 42 sous més en tres succesives redotacions.
Efectivament, un benifet o benefici eclesiàstic era un ens jurídic erigit per l’autoritat eclesiàstica a títol vitalici. El componia un ofici espiritual l’exercici del qual donava a qui l’exercia, durant l’Edat Mitjana i l’Antic Règim, dret a gaudir d’una prebenda (provinent de béns immobles, de delmes, censals, drets per l’administració de sagraments, etcètera) i altres privilegis de caràcter judicial, fiscal o militar.
A partir del concili de Trento, era impossible arribar a ser capellà —o accedir a qualsevol altre orde religiós— sense haver pres possessió ans d’un benefici que garantís la subsistència de l’aspirant.
Els que eren fundats i dotats
per un particular o una corporació, laica —com el de les
Beneites
Ànimes del Purgatori a Alcanar—
o eclesiàstica, són els beneficis de patronat. Quan
només poden presentar-se a un benefici els fills d’una parròquia,
regió o país, hom parlava de beneficis patrimonialitzats
(val a dir qu fins al 1714, en què foren abolides per Felipe
V, les Constitucions catalanes establien
que els beneficis eclesiàstics havien de correspondre sempre a persones
naturals del Principat de Catalunya). Són beneficis dobles
quan, a més d’implicar la celebració d’actes cultuals -les
26 misses a què obligava el Benifet canareu de les Beneites
Ànimes del Purgatori-, hi afegeixen
la cura d’animes, amb dignitats catedralícies com la de mestrescola
(cabiscol o caput scholae).
Lo Benifet de les Beneites Ànimes del Purgatori
La Nit de Tots Sants, a l’església de Sant Miquel, el novenari d’ànimes: rosari, un anguniós «Requiem æternam dona eis, Domine!», meditació, sermó sobre l’Infern, absoltes... En acabar la canalla cantaria salms penitencials i, a tall de goigs, els planys de les ànimes del Purgatori. «Toca-li el nas i balla... i prega per les animetes!»,feia la cançó popular. Amb tot el poble davant d’un altar cridaner amb si fa no fa la mateixa munió d’animetes recargolant-se enmig de les flames –Dant hi imaginà vuit cercles plens d’envejosos, rabiüts, mandrosos, agarrats i goluts– que ara contemplen la feligresia canareva des del primer altar lateral de l’església, entrant a mà dreta (em pregunto si no deu ser còpia de l’antic altar de les Ànimes del Purgatori d’estil renaixentista, elaborat al 1765 per encàrrec del doctor Antoni Prima).
Les cases devotes guarnirien els seus propis altars d’ànimes. I els pares de família es llevarien de matinada. A repartir faves –l’aliment preferit dels morts– pels racons, a fi i efecte de tenir contentes les ànimes: no fos que, deleroses de companyia, provoquessen una mort a la casa...
I tot aquell qui gosés remoure el terròs
de l’Hort de les Ànimes? No pertorbaria el descans –i la salvació–
de la gernació de difunts canareus «qui dormiunt in somno
pacis»? L’ordi de l’Hort donava per a una missa cada quinze dies
en aquell Alcanar que rosegava altars. Que respirava incens. Que no amagava
gens una por cerval als càstigs de Déu. Hi ha un fet revelador:
la feina per altri més buscada pels juristes canareus del XVII havia
estat la de familiar del Sant Ofici de la Inquisició. Al març
del 1693 un capellà beneficiat –Sebastià Anglès i
Reverter, doctor en ambdós Drets–, presenta una instància
a les autoritats inquisitorials, manifestant que «ha mucho tiempo
que desea emplearse en cosas del servicio del Santo Tribunal, y de Vª.
Sª. por tanto con todo rendimiento a los pies de Vª. Sª.
suplica sea de su agrado mandarle honrar con la plaza vacante de Comisario
del partido de Tortosa, o en otra que fuere de su mayor servicio a que
mira toda la pretencion del suplicante, lo qual tendrá a singular
favor y honorificencia». Alcanar no deu haver-ho vist amb mals
ulls: Sebastià hi té dedicat un carrer.
«Toca-li el nas i balla...
i prega per les animetes!»
Tothom patia per les animetes. Els més
rics es fundaven misses i aniversaris «sensillos» o bé
«dobles» –aquests últims, a oficiar a l’entrada de l’església.
A la centúria següent, un any després que Goethe publiqués
Werther, els prestatges canareus acollirien la Novena devota de les santes
ànimes del purgatori (Vic, 1775) de Josep Cardona. O bé,
ignorants que ja esclatava la Revolució Francesa, Als piadosos cristians:
la més heroica pràctica de caritat a favor de les santes
ànimes del purgatori (Vic, 1789).
Els
àngels s'emporten ànimes del Purgatori.
Al llarg del segle XVIII el regalisme, desitjant la reforma econòmica i política de l’Església, va criticar el nombre excessiu de beneficis simples que hi havia a Espanya —a l’església d’Alcanar, per exemple, servien en aquell moment un rector, un vicari temporal i catorze beneficiats de patronat laic que havien estat fundats al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII: disset capellans en total!— sense arribar a la còngrua sinodial.
Fruit d’aquest corrent va ser el Plan Beneficial de Reforma elaborat pel Consejo de Castilla el 1769.
En aquesta línia, el bisbe Velarde, amb el seu Estatut Diocesà de 1772, va reduir la quantitat de beneficis i capellanies que hi havia a la diòcesi tortosina. Atès que molts d’ells, amb el temps, havien quedat incongrus, els antics beneficis van reduir-se i van unir-se alguns dels minvats, de manera que la dotació dels novells resultés suficient.
A Alcanar, com a conseqüència d’aquest nou pla parroquial, el Benefici fundat per mossèn Andreu Fibla el 1521, sota la invocació de sant Joan Baptista (a l'altar major de l'església), i el de les Beneites Ànimes del Purgatori, tots dos de patronat laic, van fondre’s en un sol benefici. Aquest havia de percebre l’haver i dotació de tots dos i una de les còngrues, i de manera que la presentació correspongués als dos patrons, després de sortejar-se’n la tanda.
Finalment, ja dins de la maror liberal subsegüent a la Primera Guerra Carlina, en virtut de la Llei de 19 d’agost del 1841 les seues rendes foren adjudicades als hereus dels fundadors. No es va trigar gaire a desamortitzar i subhastar l’hort que el sostenia.
Amb les terres de l’ermita del Remei, l’Hort de les Ànimes havia subvenit l’administració de la fàbrica i culte, fins que totes dues propietats eclesiàstiques van ser desamortitzades i subhastades al millor postor.
agustib@hispavista.com