|
|
|
"...i tots pensaven en la fresca obaga d'En Burgà, en l'herba blana que l'encatifava i, sobretot, en les fonts que hi brollaven i en la remor de l'aigua fresca precipitant-se entre les roques. La primera verdor tendra de les plantes va anunciar-los-en la proximitat, i s'apressaren amb més delit. Aparegué el racó frondós, poblat d'alzines i de freixes i d'una gran abundància de plantes aquàtiques. Perceberen el soroll de les aigües i, oblidats de la fatiga, s'hi llançaren corrents. Allí es trobaven les basses de pedra, els set receptables sempre sobreïxents de l'aigua transparent, que es vessava i lliscava muntanya avall en minsos rierols. "
SEBASTIÀ JUAN ARBÓ, Terres de l'Ebre, 1.932 (pàg. 251 de la 5ª edició, 1.955).
|
|
Ve bé d'evocar el vell Montsià...
|
I d'evocar-lo tal com era. Com un fabulós verger semblant a aquell que va descriure magistralment el poeta Abd Al·là ibn Simak de Granada, un més entre els qui no concebien cap jardí sense la seua font:
|
"El jardí de verds turons es guarneix per als visitants amb els colors més bonics,/ com si s'hi escampés l'aixovar d'una núvia resplendent amb sos collarets d'or,/ o s'hi haguessen abocat mil cassoletes d'almesc pastat amb ban puríssim.
Els moixons refilen al brancatge, a tall de cantaires inclinades sobre els seus llaüts./ L'aigua viva s'hi vessa en rajolins com a cadenetes de perles i argent./ Són esclats de bellesa tan perfectes, que s'assemblen a la pulcritud de la certesa i a la lluentor de la fe."
|
De la font de Burgà -o d'en Burgà- manlleven el nom la dent de Burgà, la lloma de Burgà i el barranc... de Burgà, és clar.
Hi ha un gravat del segle XVIII descriptiu del "Término de la Rápita", confeccionat per don Manuel Antonio de Santisteban; en la seua explicació, a la vora dels "garroferales y tierras de sembradura de las Monjas" i del "camino que va de Alcanar a Amposta", relaciona el "barranco de Burgá, o Pedregosa".
Dos segles més tard, Sebastià Juan Arbó ens deixava una bella descripció de la font de Burgà a la seva millor novel·la.
Les fonts sempre han inspirat els artistes.
Burgà! Quin nom més estrany, captivador de l'atenció, i alhora... alhora raspós, com a bàrbar, quasi malsonant i tot!
De bell antuvi ens evoca el rei Barkan (de Birkan -"arbre"- o de Burkan -"volcà-), senyor de la ciutat de Cornalina i del Castell d'Or, sobre qui es conten coses meravelloses a la nit 564ª de "Les Mil i Una Nits".
O qui sap si els genis Burqân i Barqân, la cerimoniosa invocació dels quals és prevista a les pàgines aljamiades de la miscel.lània morisca de màgia i endevinació que, gairebé inintel·ligible, val més tenir desada als prestatges més alts.
Vés per on, tal volta resoldríem de passada l'etimologia d'un topònim occità: Bugarach.
El massís de Tauze, més conegut sota el nom de Pech de Bugarach, culmina a 1.230 metres d'altitud sobre les Corberes. "L'on s'est interrogé", escriu J. Blum, "sur l'étymologie de Bugarach. À la verité, en remontant dans les siècles, l'on retrouve les modifications du nom: Bugaraïch (1594), Brigaragio (1377), Bugaaragium (1231), Villa Burgaragio (880), indiquant la racine "'BURGAR'".
El tortosí E. Bayerri esmenta dos "Burgà". Primer, una partida montuosa a l'est de Tortosa, el nom de la qual, escriu, "s'origina de l'àrab burga , equivalent a terreny aspre". Després, a la zona del Perelló, una serra del Burgà, nom que "els arabistes suposen que pot procedir de bory -la torre-" . És com sortir amb el ciri trencat. En treurem l'aigua clara?
No crec que calga anar tan lluny. Els camins dellà mar solen ser erradívols.
Francesc Carles, qui ja porta uns quants anys fent molt bona feina per la recuperació del passat de la Ràpita i sap el pa que s'hi dóna, ens va parlar de l'elaboració d'un pla, al segle XVIII, destinat a aprofitar l'aigua de la font de Burgà per a les obres de construcció de Sant Carles de la Ràpita.
Va contar, així mateix, que alguns vells rapintencs d'aquest segle encara recordaven o havien sentit esmentar l'existència de bufadors pels voltants d'aquells indrets montsianencs.
Cal suposar que es referien a forats o escletxes, comunicats amb cavitats subterrànies, per on sortien corrents d'aire.
La solució deu estar més prop del que sembla.
|
Què en diuen les enciclopèdies?
La 'Gran Enciclopedia Espasa':
BURGA (Etim. ¿Del cèltic 'beru', "calent, termal"?): Font o aiguaneix d'aigua calenta, com "las burgas de Orense".
BURGA -Geog.- Poble de Portugal, en el districte de Braganza; i una aldea de Galícia, agregada al municipi d'Orol; i encara la parròquia de Santa Eulàlia de Burgás, que pertany al municipi de Gerusade.
Una edició més recent de la mateixa magna enciclopèdia pondera "los famosos manantiales de las Burgas", al terme d'Orense, i estableix una feliç hipòtesi etimològica: que el mot s'haja originat de l'euskera BERO-UR-GA, "lloc d'aigua calenta".
El diccionari d'ús del castellà "Maria Moliner" també hi encerta de ple:
"BURGA: Manantial de agua caliente. Hoy se aplica como nombre propio a algunos de ellos".
De l'euskera?
Anem a pams:
a) BERO, en llengua basca, significa "calent", com en l'expressió 'ur beroa' ("l'aigua calenta").
b) UR, per la seua banda, vol dir "aigua", i se'n deriven, entre d'altres, 'uraldi' ("crescuda"), 'urbero' ("termes") i, vet ací quin encert, 'URBEROAGA' ("lloc d'aigües termals").
Significa això que ans es parlava euskera arreu de la península, des de Galícia a Catalunya? És clar que no.
|
|
Restes de la llengua ibèrica
|
La llengua origen del nom de lloc "Burgà" no és pas l'euskera, sinó una llengua o grup de llengües molt més antigues, pre-indoeuropees, que formaven el substrat anterior al domini del llatí a la península ibèrica i bona part d'Occitània: la que es parlava i escrivia arreu del litoral de la Mediterrània, si més no des d'Almeria fins al Ròdan, és anomenada llengua ibèrica.
No ens estendrem gens sobre l'àrdua tasca que estan realitzant tots aquells qui, arreu del món, esmercen els seus esforços en l'intent d'acréixer els nostres coneixements sobre una llengua morta que, paradoxalment, podem llegir però no pas traduir. Feina, per tant, on potser val més el farciment que el gall.
En tindrem prou amb el fet que el professor alacantí J. L. Román del Cerro ha fet mans i mànigues per aïllar un bé de Déu de morfemes o unitats de significat que li han permès de traduir textos escrits en l'antiga llengua ibèrica. A costa, però, de punyents crítiques i incomprensions, de molts anys de treball de camp, d'analitzar milers de topònims de les costes mediterrànies i, no cal dir-ho, d'un coneixement filològic profund i ampli de l'euskera.
La llengua ibèrica, pre-indoeuropea, pertanyia a una família lingüística sahariano-mediterrània occidental. Estrabó, referint-se als turdetans, descriu aqueixa llengua com a molt culta, ja que "tenen escrits d'antiga memòria, poemes i lleis en vers, que ells diuen de sis mil anys".
El descobriment d'una mateixa estructura profunda lèxico-semàntica en els morfemes ibèrics i en els de l'euskera actual duu a la conclusió que, en els seus orígens, totes dues llengües van pertànyer a la mateixa família lingüística pre-indoeuropea.
Recordem que UR en sumeri, i ÜR en caucasià signifiquen també "aigua", igual com en ibèric i en euskera.
Sembla que en la llengua ibèrica, però, la lectura semàntica tenia una direcció oposada a la fono-fonològica: primer, el tema; després, el comentari.
L'ibèric, fonològicament (en pronunciar el sintagma, grup de morfemes amb una unitat de sentit, i també lògicament en escriure'l), col·loca davant del substantiu el seu determinant.
Per tant, la paraula basca 'urberoaga' s'ordenaria així en llengua ibèrica: BERO/UR/GA (l'adjectiu "calenta" davant del substantiu "aigua").
Amb el decurs dels segles, oblidada la llengua mil·lenària, i oblidat per tant el fet que és la mare d'una mà de vells noms de lloc del nostre Montsià, hem acabat dient Burgà.
Al capdavall, i una volta deixà de brollar-ne aigua calenta, ja ho hem oblidat quasi tot, i l'amnèsia ens ha furtat una part important del significat i de l'encant d'aquell pretèrit "lloc d'aigua calenta".
N'hi ha més, de casos, i sobretot a la serralada del Montsià. Menyspreada, cremada, talada arran, abandonada a la malesa envilida i al rocam més despullat i indecorós, la nostra muntanya emblemàtica ha servat els noms de lloc de fa més de dos mil·lenis senzillament perquè, posats a no tenir-ne compte, ni tan sols ha calgut mai rebatejar-n'hi, de llocs i paratges.
Així hi han romàs -per anomenar indrets com la Llegüeta, la Carbonera, la Caldereta, la Cogulla, la Vall de Pins, etcètera- escadusseres mostres de la llengua rude, eixuta, cantelluda, ardidament sonora, com a terrosa... Tan antiga i arrelada a la terra que segurament es remunta als temps obscurs del Neolític.
La llengua ibèrica que parlaven, sense anar més lluny, els ilercavons de la Moleta del Remei ans de la irrupció forcívola dels legionaris i colons romans i l'allau del seu llatí melós i aigualit i abassegador, menys imitadís que no ara el castellà i, tanmateix...
|
De les "fonts calentes", també anomenades "termals", brolla aigua que es troba a una temperatura sensiblement superior a la de l'aire de la zona del voltant.
Els romans ja van parar compte en aquest fenomen, i Lucreci, a la seva monumental 'De rerum natura' (versos 848 i ss. del Llibre VI), fa esment de la font de l'oasi del santuari d'Ammon, a la Cirenaica, d'on surt aigua freda de dia i calenta de nit. Per què? "Multaque sunt ignis prope semina corpus aquai" (=hi ha un munt d'àtoms de foc a la vora de l'aigua), explica el poeta.
Aquesta i d'altres raons, diu Lucreci, "calidum faciunt laticis tactum atque vaporem" (=escalfen el tacte i el vapor de l'aigua).
Avui la ciència ens ensenya que la majoria de les fonts calentes resulten de la interacció de les aigües subterrànies amb el magma i els gasos magmàtics, o amb roques ígnies les quals -bé que solidificades- són encara prou calentes a fondàries relativament petites.
Hi ha fonts termals, però, que no tenen res a veure amb l'activitat volcànica. En aquests casos hom creu que els corrents d'aigua passen per zones ben profundes de la crosta terrestre, on la temperatura de les roques és força alta. Així, com més baixem cap a l'interior de la Terra, més calor fa: per regla general, una volta arribem a més d'uns pocs cents de metres sota la superfície, les roques s'escalfen uns quants graus cèlsius per cada tres-cents metres de profunditat.
D'una altra banda, l'activitat de moltes fonts d'aigua calenta respon a una estranya alternança: adés s'hi donen períodes de palesa agitació o violenta ebullició, adés descàrregues alternatives d'aigua (com si es tractés d'un gèiser) i gasos (a tall d'allò que hom coneix com a "bufadors").
Val a dir que les fonts de què brolla aigua calenta apareixen sobretot en regions volcàniques. També, però, i això és més interessant per a nosaltres, en indrets on els estrats rocosos van ser fracturats i plegats en temps recents.
I el Montsià? Què ens en diu, la Geologia? Doncs precisament que aquest està format per una important espessor de materials cretàcics, plegats i fracturats durant l'orogènia Alpina (A. Arasa: 'Aproximació al medi geològic territorial', al I Congrés d'Història d'Alcanar).
Voilà!
En temps de la colonització romana van ser molt populars les fonts termals, sulfuroses o salines, dels Pirineus. Un tractat de geografia del segle XVIII diu de Caldes de Malavella: "... tiene de particular una fuente mineral que nace en medio de la Villa, y sale por medio de cañería hasta fuera de ella; mana en mucha cantidad, y muy caliente, de modo que necesita quatro horas fuera del manantial para templarse, y poderla usar en baño. Estas aguas fueron muy célebres en tiempo de los Romanos, pero hoy están casi abandonadas: a más de la referida nacen tambien en sus cercanías otras fuentes minerales, que estan en uso, y causan buenos efectos en varias enfermedades".
Aquesta hidroteràpia tradicional va revifar-se durant l'Edat Mitjana a les terres d'Al-Àndalus. El monarca abbadita de Sevilla, al-Mu'tadid, acudia molt sovint als banys d'aigua calenta natural (anomenats 'hâmma').
En temps d'al-Idrîsî, malalts de tot arreu s'aplegaven als banys d'Alhama d'Almeria. Les fonts termals de Saragossa i Múrcia, l'emplaçament de les quals resta testimoniat per la toponímia actual (Alhama de Aragón, Alhama de Murcia), eren famoses per les seues aigües ferruginoses i bicarbonatades càlciques, les propietats terapèutiques de les quals ja havien estat aprofitades pels romans.
|
Tornem a les comarques de l'Ebre i veurem com és descrit a la Crònica de Ramon Muntaner un viatge del rei de Castella i Jaume I:
"anaren (...) de Sent Mateu a Ulldecona, e d'Ulldecona a la ciutat de Tortosa, e aturaren-hi sis jorns; e puis, de Tortosa al Coll de Balaguer, e passaren per Sent Jordi, que encara llavors no hi era la font del Perelló poblada...".
Sant Jordi?
Fa referència a 'Sant Jordi d'Alfama': així s'anomenava durant l'Edat Mitjana una talaia i castell bastit contra els atacs piràtics, a la vora de la mar, a la punta nord-est de la comarca tortosina, al cap del Coll de Balaguer.
Encara ens impressionaran, si el visitem, passada l'Ametlla de Mar, els seus fortíssims murs i malmeses dependències.
Allí va néixer l'orde militar de Sant Jordi d'Alfama.
Alfama, derivat català d''al-hâmma', "els banys d'aigua calenta". La font del Perelló. La serra del Burgà que el polígraf Bayerri situa "a la zona del Perelló"...
Heus aquí les peces d'un altre petit trencaclosques.
|
|
