|
del capità Sancho |
El 1910, després de molts anys de clar predomini liberal en tot el districte de Roquetes, al qual pertanyia Alcanar, hi competiren aferrissadament les tres forces dinàstiques (conservadors, liberals i carlins). Al candidat «cunero» Manuel Kindelán, tot i guanyar l’escó, va amoïnar-lo el fet que el vot conservador maurista havia tornat a manifestar massa implantació a Alcanar. I s’esmerçà a corregir-ho, no cal dir que amb actuacions típicament caciquils: el 1911 (mentre encara n’és alcalde el conservador Ricard Sancho) Kindelán s’afanya a fer el préssec en l’homenatge a Felip Pedrell; el 1912 (ja amb un alcalde més favorable als seus interessos, Joaquim-R. de Sunyer i de Viala, qui presidirà l’Ajuntament fins al gener del 1920) gestiona i aconsegueix el títol de ciutat per a Alcanar…
Però Kindelán no volia deixar
res a l’atzar. A les eleccions legislatives del març del 1914, la
tupinada ordida pels liberals va ser escandalosa. L’oposició conservadora
va denunciar que, amb la complicitat dels cacics, a Alcanar Kindelán
havia
comprat vots a carretades.
Sospitem que l’hàbil Kindelán va maquinar de seguida
la seua astuta venjança: només un parell de mesos després
Ricard
Sancho, regidor de la minoria conservadora , seria culpat del fet que
el governador denegués l’autorització per al correbous de
les festes de maig.
Feia setmanes que els galifardeus dels cacics n’aventaven
el rumor. Les xafarderies més malicioses acusaven Sancho
d’haver mogut tots els fils al seu abast perquè el poble es quedés
sense bous. En treurien una cançó i tot:
Conscient de ser víctima d’un tripijoc
polític ben orquestrat pels liberals i de la impopularitat que això
havia de suposar-li, el regidor conservador mirava, sense gaire èxit,
de desmentir la brama.
Però per tal de donar-ne catra hem de remuntar-nos
cent anys enrera. Fins a la Guerra del Francès. Al desembre del
1809, en auxili de Girona, soldats canareus havien combatut a Collsuspina
i, en tornar, en la defensa de Tortosa. Això no evità que
del 1810 al juliol del 1813 Alcanar es trobés dins de la zona ocupada
per les tropes del mariscal Louis-Gabriel Suchet, un dels generals
més brillants de Napoleó. El 1811 la vila va patir
-com molts de pobles del Montsià- dos Consistoris alhora. L’un,
nomenat per les autoritats imperials franceses i presidit pel maire Joaquim
Ignasi Aiguavives, a qui aquest liberalisme afrancesat li havia de
costar un munt de disgustos vint-i-cinc anys després. A l’altre
Ajuntament canareu -favorable a les Juntes insurreccionals i enemic dels
gavatxos- hi vestia i regentava la vara com a batlle ordinari l’honorable
Agustí
Sancho d’Agustí.
D’aquell Agustí Sancho –descendent d’una de les tradicionals
nissagues de prohoms que havien acaparat els càrrecs municipals
des del segle XIV- devia ser germà l’hisendat Joan Antoni Sancho,
casat amb Maria Gil. I d’aquest matrimoni vindrien al món
Josep
Agustí i Joan Antoni Sancho. Amos de molts d’immobles
a Alcanar i a les Cases, també heretarien per meitats, com a bons
germans, un molí d’oli al carrer del Fossar i un de fariner al Poadó.
A la tardor del 1836 Alcanar es troba tan immers
en la maror de la Primera Guerra Carlina que torna a tenir dos alcaldes
alhora. L’alcalde legal, Bru Gil Figueres, s’ha hagut de refugiar
darrera les muralles liberals de Vinaròs. I a Alcanar exerceix un
Ajuntament alçat contra les autoritats constituïdes, en tant
que nomenat per la Junta Facciosa, i format exclusivament per pagesos.
Fins a les darreries del 1837 l’encapçala com a batlle el nostre
Josep
Agustí Sancho i Gil.
I son germà menut? El 1869 seria elegit per sufragi universal
masculí (les canareves no votarien fins a la Segona República)
l’Ajuntament democràtic que presidiria el mariner de 51 anys Agustí
Badoch Badoquet. Entre els regidors figurava el carlista Joan
Antoni Sancho.
L’any següent els carlins ja preparaven una nova insurrecció, atiada pels capellans. Les autoritats temien un imminent desembarcament a la Ràpita d’un vaixell amb armes per als rebels. El conflicte enterboleix la vida comarcana. Al febrer del 1872 pren possessió el nou Consistori canareu elegit al desembre anterior, que serà presidit pel carlí Tadeu Beltran. El regidor més votat pel poble havia estat precisament Joan Antoni Sancho i Gil.
A cap de dos mesos, el 26 d’abril, aquest Ajuntament és dissolt per una circular del Ministeri de la Governació. Madrid esborra així el producte del sufragi universal acabat d’estrenar, que no devia ser del seu grat. El governador civil nomena a l’acte un altre Consistori encapçalat per Josep Folquer, on figuren regidors del consistori de Badoch: un d’ells torna a ser Joan Antoni. Qui continuarà ocupant el seu seient quan, el 8 de juliol, el Govern Civil acabe reposant en els seus càrrecs tots els membres del consistori de Beltran.
Tornem al germà gran. Perduda la guerra, el
1845 Josep Agustí s’havia mudat amb la seua dona, Pelegrina
Reverter, del núm. 11 del carrer Major al 19 del de Càlig.
Fruit d’aquesta unió va ser Joan Baptista Sancho i Reverter,
qui es casaria amb Maria del Loreto Sunyer i Magrinyà.
Instal·lat al número 13 del carrer de Càlig –amb
una jove serventa de Bel i tot-, del matrimoni naixerien dues filles i
dos fills. Segons el padró del 1876 el tercer, Ricard Sancho
i Sunyer, tenia onze anys i era estudiant. Triaria la carrera militar:
l’any 1895 ja havia arribat a segon tinent del Regiment Reserva 29 de Cavalleria
de Lleida.
-Com s’atansen les festes de bous i l’Ajuntament no dóna senyals de com se celebraran -va dir-, jo, com a regidor de la minoria, tinc el gust d’encetar la qüestió. Per això… I perquè algú ha anat escampant que estic en contra del fet que es toregen vaquetes. I això no és veritat.
-Quin encert! -ironitzà algú de la majoria.
-No, senyors. No és veritat. Estic amanit per signar qualsevol paper acceptant tota la responsabilitat que em puga correspondre del fet que se celebren els bous. Això sí: sempre que tinguen lloc de la manera acostumada en anys passats.
-Què vol dir?
-Que s’hi ha d’acomplir les formalitats legals.
Heus aquí l’esgrima el militar, mig en plata, mig en quartos. En sabia, d’anar amb embuts.
-Parleu clar, senyor Sancho.
-N’hi hauria prou amb una denúncia perquè el governador no hi concedís l’autorització. Tothom ho sap. Per cert. Ja ha arribat, aquesta autorització?
-No és que l’Ajuntament no se’n recorde de les festes de bous -contestà amb un somriure l’alcalde accidental que presidia la sessió, ans de passar a l’ofensiva contra les mitges tintes del capità-. Sinó que procurarem que es puguen celebrar com de costum. M’han paregut assenyades totes les seues raons, senyor Sancho.
Feia l’efecte que el debat tindria un bon acaball. Però encara faltava la summa ironia:
-És per això que jo mateix el convido -l’alcalde accidental va pujar de to- perquè faça servir totes la seues influències per aconseguir l’autorització del senyor governador.
-Influències? Jo en tinc ben poques, d’influències…! -replicà el militar amb falsa modèstia-. Però si vostès volen que pose damunt la taula la meua responsabilitat, aquí la tenen.
Llàstima que tan eloqüent sortida no
va fer-li gaire servei. Com tothom sap, no va haver-hi bous, sinó
una altra cosa. I, sense perdre punt, la gent dels pobles veïns -sobretot
els falduts- anaren dient que Alcanar no havia tingut prou diners
per a la festa, fins al punt que en comptes de bous havia hagut de fer
córrer ases. Així ho havia d’immortalitzar una cançó
ben mordaç:
L’alcalde accidental, Josep Nolla, mira d’apaivagar la ràbia de la gent. Quan creu haver-ho aconseguit, Ricard Sancho és escridassat, insultat i fins i tot apedregat.
Diuen que, sense encomanar-se a cap sant, un empleat municipal encapçala la massa exaltada. Davant de la casa d’Agustí Baila, a Sancho li sembla veure com el regidor de la majoria Miquel Chimeno encèn el vesper. No li fa res el fet de tenir a la vora el tinent de la Guàrdia Civil.
-Bous! -dirà Sancho que cridà Chimeno fins que no va poder ganyir, per afegir llenya al foc-. Sí, bous! Au, va, demaneu bous…!
La cridòria és eixordadora:
-Bous! Volem fer bous!
La banda de música, mentrestant, va tocant en cercavila pels carrers, reclutant gent. La seua formidable capacitat de convocatòria la converteix en una eina poderosíssima. Així es demostra quan riuades de canareus i canareves esvalotats, a remolc dels músics, aflueixen a la plaça Major i, a redós de la banda, es planten al carrer de Càlig.
La boca del carrer és plena de gom a gom. No s’hi pot passar. Tot i trobar-se davant mateix del quarter de la Guàrdia Civil , tota aquella gentada, una i altra vegada, els diu el nom del porc a Sancho i al capellà de la parròquia.
-Volem bous! -s’escanya la multitud que ja omple la plaça.
-Que una cosa quede ben clara. Se’n fan vostès solidaris i responsables, d’allò que va passar la nit de Sant Isidre? O hi protesten com jo?
-Jo recrimino com el qui més -sortí dient l’alcalde accidental - tot allò que tendeixca a l’alteració de l’ordre públic.
-Amb això no en tinc prou, jo.
-És que encara no he acabat. Vull que tothom sàpiga que, com a primera autoritat local, aquella nit vaig fer tot el que vaig poder per mitigar les asprors. I estic convençut que vaig aconseguir-ho. D’una altra banda, no tinc cap notícia d’aqueixos ultratges que vostè, senyor Sancho, suposa que van cometre-s’hi.
Sancho tenia molt de fetge. No va estar-se de relatar els esdeveniments amb pèls i senyals, afitorant amb la vista els regidors de la majoria. En acabat, totes les mirades se centraren en Miquel Chimeno. Qui va haver de dir, de llavis enfora:
-El tinent de la Guàrdia Civil, senyors, serà
si cal un testimoni excepcional en descàrrec meu.
No devia semblar gaire convincent.
-Jo no vaig esperonar la gent! -insistí Chimeno gastant saliva en và-. Com a ciutadà, reprovo tot el que va passar. I com a regidor, uneixo a la de la resta del Consistori la meua més ferma protesta. Vull destacar, a més, que per part meua vaig fer tot el que va estar al meu abast per evitar pitjors contingències.
La resta de regidors se’l miraven . De debò que havia fet res per apaivagar l’ira de la massa enfurismada?
-Ah! -continuà Chimeno, burxa que burxa-. I tots els treballadors de l’Ajuntament van contribuir a posar-hi pau. Jo no vaig veure’n cap encapçalant cap turba a la plaça, i encara menys que hi fos escarnit el senyor Sancho.
-Alça! I la música?
-Ah, la música! La música, rai. Nego de totes totes que tingués la intenció que el senyor Sancho li atribueix. La banda no es dedica a reclutar gent. Mai de la vida, senyors.La banda no feia en aquells moments més que el pasacalle!
Tothom se’l mirava de reüll, com qui sent ploure.
-Pasacalle que, com tothom pot comprovar -va concloure sense immutar-se ni un pèl el regidor de la majoria-, ja estava anunciat al programa de festes.
Al programa de festes…! Bona nit i tapa’t, i prega per les animetes! L’estrany és que Sancho es va cosir la boca. Va fer com si tan sarcàstiques raons el deixessen satisfet. De tard en tard les coses grotesques (tupinades, conxorxes caciquils, revenges polítiques, escridassades a la plaça, disbarats reflectits en acta, cercaviles tumultuàries, programes de festes…) pareixen gairebé sublims.
I aquí acaba la versió oficial d’aquells
encesos dies de maig. Van commoure una vila que –tot fos per l’escó
de Kindelán!- acabava d’estrenar el títol de ciutat.