|
|
|
Avui les Cases, amb prop de nou-cents habitants, són un pintoresc i tranquil nucli mariner, amb un tram de passeig marítim a la seva banda meridional -tot seguit del barri anomenat la Caravana, i a punt per enllaçar amb el parc litoral del Marjal en construcció- i òptimes expectatives turístiques i de creixement.
Aquestes engrescadores expectatives, que només podria frustrar en el futur l'especulació urbanística, haurien d'ultrapassar el mer goig per la seva excel·lent oferta gastronòmica.
|
|
Del dipòsit de materials a la desembocadura del barranc de Sant Jaume, ja del 1853 ençà dit de les Cases -el qual drenava la vall de Barberà- en resultà un promontori.
D'antuvi hauria estat un 'alfac', mot que significa aquí "banc de terra o de sorra que es forma al litoral a la desembocadura d'un riu".
En el nostre cas, d'un barranc que ja havia estat esmentat a la infructuosa carta de població de la Punta de Benifallim, concedida el 9 de maig del 1251 per l'abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, en fixar el límit meridional del seu terme «in torrente versus Cannarium»: "al torrent de la banda del Canar".
|
La pau i tranquil·litat del passeig de les Cases fa difícil que ens imaginem, segles després, les vicissituds per les quals ha passat aquest nucli mariner al llarg de la història.
|
Aquell indret de terra ferma a 4 kms d'Alcanar, lliure de marjals i aiguamolls, resguardat dels forts vents de llevant, encarat a un canó submarí i a una platja de codolar de pendent suau -trets tan adients per a l'embarcament-, esdevingué el bressol d'allò que en el futur havien de ser les Cases d'Alcanar.
|
Arribant a les Cases des de la platja del Marjal.
|
Pescadors de les Cases en plena feina, dalt d'una barca ancorada al port (estiu del 1978).
|
Les Cases primigènies gaudien a més d'un povet amb un aigua excel·lent, ben prop de la platja, per a fer-hi aiguada (el «Peçol» documentat al s. XI, que hi donaria lloc a l'hort del Fesol?).
Al segle IX la major part del comerç sarraí es feia per mar, amb carraques o llaguts (de l'àrab al-'ud) patronejats per l'arraix (d'ar-ra'ís, que vol dir "cap, patró de barca"), tripulats pels bah'riiiún ahl al-Àndalus ("mariners de la gent d'al-Àndalus) i dedicats a la navegació de cabotatge per la façana mediterrània des d'Almeria fins a Tortosa.
Per això entre Alcanar i les Cases -baixant a l'esquerra, una mica més amunt del molí del Marquès- hi ha avui l'era de la Raix, on es batria el blat.
LA TORRE DE SANT PERE
Les primeres cases degueren alçar-se a redós d'una primitiva torre de defensa costanera, dita de Sant Pere, situada a la part central superior de l'actual plaça del mateix nom (encara hi ha qui n'hi recorda les restes de la base quadrada, bé que altres sostenen que la torre s'alçava on ara és l'església).
Degué ser a cavall dels segles XV i XVI quan la gent d'Alcanar anaren vencent el medi -s'esmerçaren a dessecar l'Estanyet i el Marjal- i s'assentaren a poc a poc a la vora de la mar.
I ho van fer no sols per diversificar llur activitat econòmica amb la pesca i el cabotatge, sinó també per crear un tímid nucli costaner, relativament proper, a tall de coixí contra les invasions marítimes: es tractava de donar temps als habitants del nucli més interior per preparar llur defensa.
Gràcies a la torre de Sant Pere s'adonarien de la presència enemiga i n'avisarien al nucli interior perquè s'amanís i demanés socors, alhora que s'hi refugiaria la gent de les cases del voltant per crear focus de resistència, de manera que els pirates islàmics deixarien a les seves esquenes una amenaça latent.
LA "CASA DEL CANAR" I LA NAVEGACIÓ DE CABOTATGE
Ja Pere el Gran (que regnà del 1276 al 1285) autoritzà la construcció d'un embarcador «a la costa del mar del terme de la seva vila d'Ulldecona»... És a dir, al litoral canareu, i molt probablement allí on després estarien les Cases.
Per això, només del 1583 al 1589, el Llibre de Receptoria de l'Ajuntament d'Ulldecona esmenta nou cops pel cap baix «la Casa del Canar» (amb el sentit d'edifici públic), també anomenada «Lo Alfach», com a lloc de desembarcament de blat forment, adés de l'Urgell, adés comprat a Sitges: s'hi calculaven els nòlits del forment de Sitges a la Casa del Canar, els ports des de la mar fins a Ulldecona -pel camí que aleshores era de ferradura, segons correus dels anys 1546 i 1576-, les despeses dels parells que en tornaven de buit, etcètera.
Sovint eren vaixells marsellesos els que navegaven al llarg de la costa, prenent com a referència el seu relleu, per a importar blat i exportar grans quantitats de garrofes.
Al maig del 1772 és documentat a les Cases un magatzem que passà de Silvestre Matamoros a Andreu Sancho.
El 1776, l'existència d'"arrieros" o intermediaris com Manuel Tàrrega, que compren càrregues de garrofes per compte d'altri i les porten als patrons dels vaixells... I «la Botiga de les Cases», l'establiment comercial on feia tres anys que hom havia dipositat 20 roves de garrofes de Josep Sancho.
LA PESCA
L'activitat pesquera casenca arreu de la mar de l'Ebre és documentada, si més no, des de l'any 1598, quan el mostassaf de Tortosa apresà uns mariners casencs i els embargà les dues barques que tripulaven, els ormeigs del bolig (o artet, vell sistema de pesca mòbil de tir) i el peix que havien agafat; fins que, al cap de pocs dies, les autoritats tortosines hagueren de tornar-los-ho, car l'orde santjoanista i l'oligarquia canareva hi prestaren fiança.
Pel febrer del 1629, una sentència de la Reial Audiència de Catalunya resol una altra disputa entre Alcanar i Tortosa sobre els drets de pesca, donant-hi la raó als mariners casencs Joan Sancho de Miquel i Joan Fibla (parent aquest dels Fibla que vivien ran de l'església de les Cases, on és inscrita la data «1617»?).
L'estiu del 1772, mariners casencs i falduts treballaven al bolig per al patró de barca Josep Beltran de Miquel -un dels últims guaites de la torre de Sant Felip el 1782-, el qual acostumava a lliurar-los 5 pessetes per a despeses de menjar i beure.
També era corrent partir-se el peix que s'agafava: al maig del 1776, Joan Chillida demandà Antoni Balada perquè, havent-ho convingut, no n'hi havia fet la part...
Mentrestant, la introducció a les Cases la gran innovació setcentista en tecnologia pesquera -les arts d'arrossegament, sobretot el bou- havia generat un gran increment de barques i de pescadors.
EL PROJECTE BORBÒNIC DE LA "VILLA O CIUDAD DE SAN FELIPE"
L'any 1737 el projecte de Felip V de Borbó qui -avançant-se a les iniciatives de Carles III sobre la Ràpita- atorgà terrenys i permís per a construir la «Villa o ciudad de San Felipe» planejada per Joan Caballero, sargent major de Tortosa, «en estas Casas de la Torre de San Felipe de la villa de Alcanar».
A tal efecte, s'inicià la construcció d'un camí carreter de 3-4 m d'amplària des de Tortosa, amb un tram entre Alcanar i Vinaròs per la costa. El 1767, però, aquesta carretera no havia passat de camí de ferradura, amb trams de roda (el viatge d'Alcanar a Tortosa durava llavors 7 hores i mitja). Del camí reial de Barcelona (l'actual N-340) naixia un camí de ferradura que desembocava al barri marítim canareu: el camí de les Cases.
El 27 de gener del 1740, Josep Esteller estén un document per deixar memòria que al febrer del 1737 havia marxat d'Alcanar per a establir-se a les Cases, amb set veïns més i les seves famílies, dos fadrins i un capellà.
Tanmateix, l'intent de fundació es frustrà i quedà reduït a un augment del veïnat i a la guarnició militar de la torre i a un destacament de cavalleria allotjat en un magatzem dels voltants.
LA TORRE DE SANT FELIP
Per un plànol datat el 1748 s'ha sabut que la sòlida torre de Sant Felip tenia dos pisos -o planta baixa i dos pisos-, a més de plataforma o terrat.
El segon pis (on era el polvorí) el cobria una volta rebaixada, i el primer era al nivell del carrer.
Sota la jurisdicció del batlle de Tortosa, des d'allí eren nomenats els guaites.
Durant la Guerra del Francès les tropes imperials s'hi fortificaren i en reforçaren les defenses -disposava de tres canons del 24- entre gener i març del 1811, fins que els anglesos la van enderrocar.
EL CONTRABAN
Els anys anteriors i posteriors al 1819 veieren florir a la nostra costa el negoci del contraban de roba i de tabac.
La gent de les Cases i d'Alcanar -Bru Gimeno, per exemple, amb negocis d'oli, aiguardent, etc.- hi trobà una ocupació ben lucrativa però arriscada.
De vegades hi hagué fins a nou bergantins britànics alhora entre Sol de Riu i les platges de les Cases i de la Fonda Vella, on ja feia anys que arribava i sortia correu il·legal.
LA PRIMERA GUERRA CARLISTA
Esclatà la Guerra dels Set Anys. Felip Calderó, el padrastre de Ramon Cabrera, era patró d'una barca de cabotatge i, amb unes llanxes canoneres fetes malbé que va trobar a Amposta, organitzà el 1837 una Armada carlina d'anar per casa que no arribà a sortir dels Alfacs.
Pel febrer del 1839, Cabrera requisà tots els carros d'Ulldecona, de la Ràpita i d'Alcanar i es presentà a les Cases. Havent emigrat d'Alcanar l'hisendat Andreu Rúbio -temorós dels carlins que hi manaven-, per ordre de Josep Valls, comandant d'armes facciós de la vila, li requisaren de la seva casa de la partida de les Cases una xàbega de 800 roves de palla per a les cavalleries dels rebels.
El dia 6 a la nit, tres barques casenques intentaren descarregar els deu mil fusells que transportava el bergantí anglès Gul-Nave, si bé dues d'elles no el pogueren localitzar enmig de la foscor. Fins que de matinada aparegueren dos vaixells guardacostes que apresaren el bergantí: seria recordada com «la gran desfeta» de Cabrera.
EL LENT CREIXEMENT DEL NUCLI CASENC
El 1845 les Cases no depassaven la trentena d'edificis, entre magatzems i vivendes, on residien 20 mariners i alguns pagesos (els anys 1765, 1776, 1811 i 1829 hi ha constància de garroferars i de sénies a la partida de les Cases; el 1832, d'un corral de la família Reverter).
VAIXELLS I DRASSANES
Al gener del 1861 l'Ajuntament d'Alcanar arranjà el camí de les Cases i anivellà la plaça del barri marítim al qual, l'any següent, li fou concedit el dret d'embarcament a la platja: no sols per a les nombroses barques de pesca i de cabotatge, sinó també per als vaixells que, fondejats mar endins, esperaven les barcasses a remolc de muletes, carregades de garrofes -més tard també de taronges- dels magatzems casencs.
Dos anys després s'hi aixecà l'església de Sant Pere sobre una antiga ermita, datada ja el 1757.
El 1844 Baptista Sancho li comprà a un rapitenc, per 350 duros de plata, un llaüt de deu tones per a la pesca de bou batejat La Cinta.
Vuit anys més tard una parella de pescar passava comptes: el patró li devia a Baptista Reverter el menjar dels mariners i els nòlits de dos viatges amb mercaderies i passatgers -Lluc i Jordi Beltran-, un d'ells a Barcelona.
A les Cases havia muntat la seva drassana un tal Carcellé, també de nissaga rapitenca. Hi contstruí, entre altres, el veler Verge del Remei, que naufragaria l'any 1921.
També hi tingueren tallers semblants Josep Nos, Joan Fabregat i Sebastià Llinart.
LA SOCIETAT DE MARINERS, EL PÒSIT I LA CONFRARIA
El 1911 els pescadors casencs ja s'uniren en la Societat de Mariners, substituïda pel Pòsit de Pescadors l'any 1926, i aquest per la Confraria de Pescadors de Sant Pere el 1942.
L'any 1922 hi havia magatzems i un centenar de cases habitades tot l'any.
LA NECESSITAT D'UN PORT
Les barques de vela i rems en sortien a la matinada i hi tornaven a mig matí. Tothom qui havia al codolar -homes, dones i canalla en necessària germanor- estirava la corda per treure-les de la mar.
En augmentar el nombre d'embarcacions de motor i anar desapareixent les de vela, moltes feren cap als ports de la Ràpita i de Vinaròs, dotats d'una infraestructura adient.
Minvava la flota casenca i, alhora, n'emigraven moltes famílies marineres. De poc va servir que el 1958 s'hi duguessin a terme obres de defensa del litoral.
Fins que el 1972 l'Ajuntament tramità un nou projecte més ambiciós per a la regeneració de la platja. Un braç-refugi que, en realitat, suposava endegar la construcció d'un port.
L'any 1974, quan ascendia a uns 22 milions de pessetes el valor de les seves captures (el 61% subhastades en altres llotges), la gent de les Cases ja estava orgullosa del fet que hi ancoressin 26 barques de motor, amb 75 tripulants i 257 tones, i que a la llotja local -fins llavors només havia funcionat a l'estiu- s'hi subhastés peix tot l'any...
Aviat s'enllestí del tot -amb el suport de l'Ajuntament presidit per Joan-Andreu Bòria, i amb grans sacrificis, esforços econòmics i riscs financers per als pescadors i la resta d'avaladors- l'espigó o port de les Cases, amb una superfície total d'aigua abrigada de 34.000 m2.
Se'l va anar dotant d'una bona infraestructura: estació de subministrament de combustible, bàscules automàtiques, refrigeradors per a la conservació del peix, un local social amb mitjans tècnics i informàtics, etc.
Si bé el port és bàsicament pesquer, compta amb una dàrsena esportiva a la banda de llevant, gestionada pel Club Nàutic de les Cases.
|
|
|
