El codolar:
la dolça cintura de la mar

---

Publicat a la Revista Informativa LO RAFAL (agost de 2001)

---

    Escriu J. Díez González, a Las costas. Guía física de España (Alianza Editorial, 1996): “El llano de Vinaroz se extiende hasta Alcanar, y aún es drenado por el río Cenia, cuyo delta está también muy evolucionado, aunque es perceptible en fotografías aéreas y en la cartografía. Y la costa conserva todos los caracteres descritos de cantil de rasa litoral cementada y relicta, con precuentes playitas encajadas, ligadas o no a desembocaduras de la red hidrológica”. Vet aquí com Alcanar té en els seus codolars al recer de timbes –des del barranc de l’Aiguamoll fins a Sòl de Riu– una de les seues principals singularitats i riqueses pel que fa a patrimoni natural i paisatgístic. La mar hi ha confegit cales i ancons guarnits amb platges de còdols les quals, d’on trenquen els colls endins, solen oferir arena fina. Com ara la del Marjal.

    A punt de ser-hi enllestides les obres insolents del Parc Litoral –tosc eufemisme darrera el qual s’amaga un  passeig marítim amb totes les de la llei–, l’immens codolar del Marjal sembla com arraulit. Arronsat. Esmaperdut i recelós per l’asfalt i el ciment que són a tocar. Atònit davant del reng de palmeres que li han crescut de la nit al dia.
 

A vista d’ocell, el codolar blanquinós

fa unes sinuoses corbes de dona

    D’un tros lluny la codolada pareix tota blanca: un polsim blanquinós ablaneix el tacte dels còdols i n’assuaveix i entela el color. Tocant a l’aigua, però, t’adones que n’hi ha també de grisencs, de basàltics –negres com l’estalzí–, d’ambarins, de rosadencs, d’opalins, d’allimonats i fins i tot d’una tonalitat inescrutable pròxima a la de les algues. Els uns fan l’efecte d’ous eixorcs postos en litorals apartats i impossibles; els altres, d’orelles mutilades de remotes estàtues que rodolen per la mar des de l’any de la picassor; i encara n’hi ha que s’assemblen a pastissets o a coquetes de panoli; o bé –els cudrells o codolells– a fesols, ametlles o intactes caramelets de pedra sense tast...

    El cas és que a vista d’ocell les corbes del codolar dibuixen la cintura cimbrejant de la mar, els seus malucs estentoris, les seues llarguíssimes cuixes escumoses fins a l’engonal de l’Estanyet... I encara les seues altres corbes de dona, clara altura gitada, sensual com els cossos forros que s’hi estenen à son aise. Blancor suggerent de randes sense fi. Pregones rodonors, línies de pessigolles i carícies entre els elements, viaranys a tothora enjogassats... Després, en trepitjar-lo, el codolar t’ensinistra els peus nus, en reté els dits i s’hi escola. I si t’hi gites t’explora, palpunya i refà sense miraments el cos. Fent-te’l present amb el seu amanyac dur i càlid, com si d’un any per a l’altre hagués guardat precisa memòria de tu.

La costa infinita

    Mera imatge poètica? Voleu dir? La veritat és que James Gleick (Chaos. Making a New Science), cita una interessant afirmació de Benoit Mandelbrot: “Qualsevol litoral és –en un cert sentit– de longitud infinita”. Mandelbrot ha descobert que, a mesura que l’escala de mesurament minva, la longitud amidada d’una costa augmenta sense límit: cada badia, cada punta revela ancons i puntetes més menudes, al capdavall minúsculs... i així almenys fins a l’escala atòmica (si no més enllà i tot, apunta ell). Passant pel còdol rodó assaltat per cada coll caòtic: així, qui calcule la longitud de la costa canareva des d’un satèlit obtindrà un resultat inferior que qui l’amide passejant-se’n les platges; el qual serà tanmateix menor que el del cranc que s’enfile pel món que per a ell significa cada còdol.

    Coromines va buscar l’origen de còdol en el llatí cotina (“llosa plana i llarga”) derivat, sostenia ell, del substrat cutina (“pell dura”). No ha de xocar que codolenc siga sinònim de fort, robust, ferm... El codolar, però, és fràgil. Jo recordo que quan era menut un parent, capità de la Guàrdia Civil, em va ensenyar a trencar còdols amb el call de la mà. Un joc cruel: dono fe que només cal un cop sec per desfer allò que la mar ha trigat segles a cisellar i polir. Per això m’estimo més esmerçar destresa a fer-ne rebotar damunt de l’aigua i prou...

    També per això em pregunto si ningú no ha provat mai a comptar els còdols del Marjal. N’hi ha sempre els mateixos? Segur?

    Algú coneix la història de Laila? Infantil o no, és un conte que explica com una donzella berber de l’alqueria de Bani H’’àlim –sí, allí dalt de les Cases, a la serra de la Punta o de Tana– va estar-se tota la vida esperant al codolar un mariner tararot que no tornaria mai de la ràtzia dels bah’rijún ahl al-Àndalus que Sulaimàn ibn cÀfija at’-T’urt’uixí va llençar contra la impietosa ciutat de Palerm.

Laila la de la Mar

    Diuen que tot això va passar ja fa més de mil anys, quan els casencs i casenques encara ni tan sols sospitaven que es dirien així. Arreu de la Mediterrània, al-Bahr ar-Rúm, la Mar dels Bizantins que havia esdevingut tan fèrtil i familiar, reserva fabulosa de pesca, de corall, de marisc –culleretes, dàtils, canuts, catxels, quins noms més bonics!–, de goigs lligats a l’aigua, de viatges i ràtzies feliços... Arreu s’esmentava Gulinar –“flor de magrana”, en farsi–, la princesa marina raptada quan era asseguda a la vora de la mar a la llum de la lluna per vendre-la com a esclava al rei de Pèrsia (a ella, a Gulinaru-l-Boharija, Gulinar la de la Mar, de la raça dels genis, li serien dedicades de la 406ª a la 420ª de Les Mil i Una Nits).

    Diuen que per això Laila –en àrab, “nit”– es va fer dir també Laila-l-Boharija i, per tal de fer més passadora la seua vana espera, va proposar-se de comptar els còdols del Marjal... Així, a poc a poc, va anar aprenent-se cada còdol. Cada cudrell amarat. Com si la riba fos un llibre o el Llibre: tot un Alcorà a saber-se de cor. Fent servir la riquesa desconcertant del vocabulari andalusí pel que fa a l’astre dels amants, diuen que Laila la de la Mar va ensinistrar-se més avant a distingir les diferents lluentors que dels còdols mullats del Marjal arrencava cada classe de lluna: apagada amb hilàl (la creixent), com una patena amb qamar (a partir del quart dia), esplendorosa amb bàhir, badr (la plena), tènue amb hàla (“aurèola”), espurnant amb xàma (“puntet de bellesa”), radiant amb mohmiqàt (lluna clara tota la nit), cristal·lina amb bohr (brillants), diàfana amb bídh (les “blanques”), flamejant amb múnira (“luminosa”), diràs que somorta amb kamrija (“lluneta”)...
 

Deixaran mai de cridar els colls Laila la de la Mar?

Encara fan memòria de la comptadora de còdols?

    Diuen que al capdavall Laila es va convertir en un geni més dels marenys. I que d’aleshores ençà, acaronant la platja del Marjal enmig del silenci nocturn –que és quan millor se’ls hi pot escoltar–, els colls no paren de repetir dolçament el seu nom cadenciós: «Lai-la», diuen en arribar i adés anar-se’n. «Lai-la...». I diuen també que amb cada coll, sense que ningú se n’adone, desen un nou cudrell al codolar tan bon punt hi ha badr, lluna plena o bahir.. I així una nit rera l’altra.

    Deixaran mai de cridar-la els colls? Callarà el codolar cruixent? Es negarà en sorra l’antiga remor que encara fa memòria de Laila la de la Mar?

    ¿T’hi vols jugar que cap xiquet –ni cap adult amb el cor a la mà– que haja escoltat aquesta llegenda del codolar, segur que no gosarà malmetre mai la familiar, dolça cintura de la nostra mar? Perquè mentre no puguem comptar-ne els cudrells d’un dia per a l’altre –diuen– el misteri i la màgia del Marjal hi romandran.