| |
Antecedents de la indústria canareva
|
Es remuntaven a abans de l'Edat Mitjana algunes de les fargues, ferreries i molins fariners que aprotifaren les fonts i barrancs de les zones de la Martinenca i del mas del Llop (avui Alcanar-Platja).
¿I les mines d'argila i de terra que soscavaven la serra del Montsià: l'anomenada mina de Plàcito (documentada al segle XVIII), les dels rejolars de Vailet i de Bertomeu, la bassa de l'Argiler, les de Damià...?
L'antiga indústria canareva era subsidiària de l'agricultura.
Des del segle XVI hi hagué telers que modernament es convertiren en manufactures de mocadors. També hi era tradicional l'espardenyeria, que aprofitava els conreus locals d'espart, cànem i lli.
Així, el 1843 la vila comptava amb 11 espardenyers i 11 teixidors (francament majoritaris al sector entre 5 ferrers, 5 carreters, 4 paletes, 4 sastres, 3 fusters, 2 sabaters, un serraller, un albarder i un caminer).
Pocs anys després caldrà comptar-hi també un manyà, un xocolater, un sarrier, un boter...
Hi tingué importància l'extracció de calç, amb forns escampats arreu del terme: el 1861 un tal Baptista Gombau, lo Calciner, amarava calç viva a la Basseta (actual carreró de Gutenberg, a la vora de la placeta del Peó).
El 1861 hi havia, al nucli urbà d'Alcanar, 4 forns i 11 molins fariners i d'oli -i almenys 4 més fora vila-, tant de sang com moguts pel corrent de la séquia mare.
|
Actualment les empreses industrials no pesen gaire a Alcanar. El padró municipal de l'IAE del 1999 recull prop de 70 empreses vinculades a la construcció, gairebé totes petites, al voltant de les quals en treballen fins a 50 d'instal·lacions elèctriques, pintura, muntatges metàl·lics, fontaneria i semblants.
Hi destaca una empresa dedicada a la construcció de dipòsits i caldereria. I, sobretot, des de la seva construcció l'any 1966, la fàbrica de ciment.
D'antuvi amb la raó social "Cementos del Mar, SA", avui "Valenciana de Cementos Portland, SA", és l'activitat principal del sector secundari del terme municipal, on dóna lloc a vàries indústries auxiliars.
El procés d'elaboració requereix tres components essencials: la pedra calcària, l'argila i els elements correctors (bauxita o cendres de pirita de Huelva).
A les seves instal·lacions -ampliades més d'un cop- s'hi fabriquen i comercialitzen clinker i ciment, fent servir com a combustible per als forns el coc de carbó que li arriba de Texas.
La fàbrica disposa d'un port propi en règim de concessió fins al 2018. Construït l'any 1968 i ampliat amb nous molls el 1972 i el 1976 (el 1982 se'n prolongaria un moll i el dic de recer), l'any 1996 s'hi van moure gairebé dos milions de tones.
Essent així que se n'exporta gran part de la producció, la vella freixura del Montsià fa cap per mar a indrets tan exòtics com Stokestone (Irlanda), Lagos Port Harcourt (Nigèria), Port Cañaveral, Port Everglade, Long Beach (USA), Haifa, Ashod (Israel), Takoradi Tema (Ghana), Shuaiba (Kuwait)...
|
|
Per què a Alcanar-Platja?
|
La ubicació de la fàbrica de ciment a Alcanar-Platja -obeint a l'explotació de les calcàries cretàcies de la serra del Montsià, mentre que les argiles alumíniques provenien del Pinell de Brai (Terra Alta) i altres indrets- va aixecar en el seu moment, durant els primers anys seixanta, una agra polèmica mediàtica entre els defensors de la indústria i intel·lectuals sensibilitzats com ara l'escriptor ampostino-rapitenc Sebastià Juan Arbó.
En una col·laboració a La Vanguardia Española (4-9-1965), recordava que en un article anterior ell havia parlat «de la belleza de este trozo de costa, de este 'Carasol', como le llaman, que va desde San Carlos hasta las Casas de Alcanar, a la sombra del Montsiá, y puede decirse hasta Vinaroz; dije de este rincón que es uno de los más bellos de nuestra costa y hablé de las grandes posibilidades que ofrecía de cara al turismo. Hablé de este ancho anfiteatro como de un lugar incomparable; de la vista sobre el mar y la inmensa y hermosísima bahía; pues bien, en el centro de este anfiteatro, casi en la mitad del camino de San Carlos a Alcanar hay el propósito de levantar esta fábrica».
A Arbó l'amoïnava «la pasividad demostrada ante un proyecto que amenaza convertir estas tierras en campos desolados; condenar este rincón a la esterilidad en todos los sentidos».
I amollava una dura i corferidora revelació que furga a la ferida: «Se sabe que el Ayuntamiento de Alcanar, se ignora por qué razones -aunque las debe haber-, ha dado su consentimiento, consentimiento que había sido denegado por el de San Carlos, cuando se trató de levantarla en su término».
«Yo, ante esta noticia, enamorado de este rincón, apasionado de estas tierras», declarava, «y por tantos motivos, me he sentido ganado también por la alarma; me he acordado ante el hecho de un artículo reciente de Ignacio Agustí [...] con relación a las fábricas de Garraf y al desastre que han representado, y que representan, para aquellas costas».
Així, la prestigiosa ploma del més cèlebre escriptor de les nostres terres s'afegia a la de l'autor de 'Mariona Rebull', qui combatia la creació d'una altra zona industrial que deixaria malmès el litoral català: «Ignacio Agustí se lamentaba de esta irrupción de una industria [...] en medio de un hermoso panorama; el poeta que hay en él -uno se acuerda de El Valer, de los paisajes de su Mariona- se dolía de la ruina de un hermoso paraje arruinado por el humo y el polvo; de la masa de aquellas fábricas cuyas chimeneas oscurecen el cielo, y forman nubes sobre el mar...».
Intel·lectual compromès amb la seva terra pairal, Arbó es rebel·là amb vehemència contra l'imminent disbarat:
«Sea como sea, es preciso unirse todos en la misma protesta [...]. Lo que no puede hacerse es cruzarse de brazos o desahogarse en lamentos; presenciar impávidos cómo se arruina uno de los rincones más bellos de nuestra costa. Es preciso alzarse a una contra el proyecto, antes de que sea un hecho, como Garraf, antes que sea demasiado tarde».
L'insigne escriptor fou contestat i tractat d'ignorant en la matèria pels galifardeus de la indústria cimentera.
I l'autor de 'Terres de l'Ebre' els va replicar amb atuïdora contudència un any després.
Al mateix diari (1-10-1966), havent començat les obres de construcció de la fàbrica, Arbó constata com a Alcanar-Platja «la vida se viste de gris».
S'hi lamenta amargament amb l'estil directe i incisiu de la terra:
«No deja de ser una pena que para ayudarse en la oposición haya de hablarse de turismo; que se haya de apelar al interés de la nación, oponiendo un juego de intereses, a otro juego, y que no baste, como debería, la sola belleza del lugar, el amor por ella de todos los que la habitan, o el simple valor en sí de lo bello».
El temps li ha donat la raó.
|
|
|
Perills imminents per al nostre turisme
|
Al terme d'Alcanar hi ha 6 càmpings (el 75% dels existents a la comarca): Alfacs, Carlos III, Cases, Estanyet, Mare Nostrum i Noya. El padró de l'IAE hi fa relació d'uns pocs hotels o pensions... i de fins a 35 restaurants!
Aquesta última xifra dóna una idea de què hi venen a buscar bàsicament les persones que el visiten: la seva gastronomia, gràcies a la qual les Cases són conegudes arreu.
La cuina local, fonamentada en productes de secà -l'oli d'oliva-, de l'horta -tota sort de verdures- i de la mar -peix fresc i marisc acabat de fer (musclos, navalles, cloïsses, culleretes o caixetes, dàtils de mar, etc.)-, va de l'olla de pagès als famosos llagostins a la brasa, a les lloades paelles marineres i, per damunt de tot, a meravellosos suquets de peix per xuclar-s'hi els dits.
La rebosteria, com la de la resta de viles del Montsià, té clares arrels àrabs: cócs, pastissets, carquinyols, borraines amb mel que es fonen a la boca...
Un dels redactors de la publicació local 'Terra Nostra' maldava, fa ja setanta anys:
«Jo en sóc un fervorós enamorat de la nostra formosa barriada marítima, i ens dol de debò que tots els canareus no l'hi portin l'afecció que tenim el deure de servar-li, i no esmercin les seves energies per a transformar la barriada dels pescadors en un meravellós lloc d'estiueig, clos de pau per l'esperit i de força pel cos, que rodegen com en somnis la muntanya i el mar [...], convertint-se en una déu de prosperitat i riquesa per a la ciutat nostrada».
Una font de prosperitat i de riquesa...!
Més que més al segle XXI: és des d'aquesta perspectiva que cal seguir parlant del turisme.
Com si no haguessin passat els anys, ja que a Alcanar s'hi ha avançat ben poc. La qual cosa -a hores d'ara- pot representar-hi paradoxalment un enorme avantatge.
Mentre a la Ràpita adquiria pes relatiu l'oferta hotelera, el 1970 Alcanar seguia ancorat en la campista (42% del total) i en altres modalitats extensives de l'ocupació del sòl com la residencial. Entre aquell any i el 1991, encara disminuirà més la seva participació hotelera alhora que la taxa de creixement de la capacitat en càmpings canareus s'estancarà.
Pel que fa a la taxa quant a apartaments i residències secundàries, altrament, passarà d'un espectacular creixement del 30,12% (1970-81, amb la maror urbanitzadora a Alcanar-Platja i el desgavell que hi suposà la frustració d'un intent de Pla General l'any 1976) al més moderat del 5,61% (1981-91, ja amb un Projecte de Delimitació del Sòl Urbà en vigor).
Als promotors els animava una ideologia enlluernada, justificadora d'una transformació que no tenia gens en compte l'impacte paisatgístic de l'activitat immobiliària vinculada al turisme, ni les mutacions socials que podia suposar per al poble.
Descobrien a Alcanar-Platja la seva mina particular: unes àmplies perspectives de negoci fàcil i ràpid que els duien a maximitzar la urbanització minimitzant l'urbanisme.
Situats o ben relacionats amb els Consistoris de torn, només feien servir l'ordenació urbana -que és la que va posar les bases a l'actual fesomia de la nostra costa- per a donar validesa jurídica a les accions desenvolupades o a desenvolupar pels mateixos promotors privats.
D'aquí que, malgrat les temptatives d'ordenació que s'hi proposen durant la segona meitat dels anys 70 a redós de la reforma de la legislació del sòl, el planejament no arribi a la ciutat fins a l'any 1983 a través d'una figura -el Projecte de Delimitació del Sòl Urbà d'Alcanar- que representa una solució circumstancial davant del fracàs de l'ordenació a través del frustrat projecte de Pla General del 1976.
Més tard, el municipi avançarà en la seva ordenació urbanística a través d'un Pla General -aprovat definitivament l'estiu del 1990 i anul·lat per vicis formals tres anys després- que intentava respondre a les necessitats d'ordenació derivades del fet que a Alcanar-Platja es concentrava bona part de la pressió urbanoturística del tram més meridional de la costa de la província.
Avui l'ha substituït un nou Pla General publicat el 1997.
Però ja s'hi havia fet molt de mal: aquells productes turístics convencionals -lleigs edificis i anàrquiques urbanitzacions deficitàries quant a serveis- no havien estat sinó productes urbans localitzats sense esma a l'espai de destinació turística per excel·lència: a la vora de la mar. Mancats d'actuacions sobre accessibilitat, sanejament i zones verdes. Exemples d'artificialització, menyspreu o destrucció d'espais singulars, reducció de fanerògames... Oberta la porta a la salinització d'aqüífers, a la regressió de zones humides, a la brutícia que desgraciava les platges...
Per a més sarcasme, una fàbrica de ciment hi protagonitzava la contaminació de l'aire i feia pensar en abocaments industrials.
Un estudi elaborat a instàncies de la Secretaría General de Turismo (MOPT, 1991) ja va confegir una matriu de qualitat ambiental (és a dir, la pèrdua de qualitat de l'entorn que, si mai afecta una zona, fa fugir-ne el turisme) en què la nostra costa quedava en evidència per la greu alteració de la seva morfologia, la regressió de la platja, les emissions i vessaments de residus industrials, etcètera.
Entre les àrees més conflictives, amb la qualitat ambiental i sobretot paisatgística intensament afectada -més que pel desenvolupament turístic, per la localització d'activitats industrials-, destacava bona part de la costa canareva.
Grollera industrialització a deshora que al setembre del 1965 ja va denunciar a la premsa, amb l'encert dels visionaris, el novel·lista Sebastià Juan Arbó:
«La amenaza se cierne, pues, no sólo sobre este rincón; se extiende sobre las Casas de Alcanar, y sobre el propio Vinaroz, y se extiende por el lado opuesto hasta San Carlos; todo el espacio comprendido entre estas dos poblaciones, con las villas numerosas, los chalets, levantados en estos años, las bonitas playas, los 'campings', el panorama espléndido, con las perspectivas que ofrecía para el futuro y que señalé, todo quedará amenazado, expuesto todo a perecer bajo el polvo y el humo de las fábricas».
Mentrestant les possibilitats turístiques del municipi romanen gairebé ignorades.
Alcanar hauria d'esmerçar-se a incrementar i diversificar, d'una manera racional, sostenible i imaginativa -més enllà del cercle tancat del "suquet" i el "sol i platja"- la seva oferta en aquest camp: ludoteques, jardins, àrees d'esbarjo i de repòs, festivals, animació sociocultural, facilitats per a conèixer el llegat cultural i del patrimoni natural, artístic i arquitectònic que confereixen personalitat pròpia a la ciutat... Amb la implicació activa tant del sector privat com de l'Administració pública.
|
|
