La costa dels Alfacs
La costa dels Alfacs
Enllaços
Un mateix
Imatges canareves
Dèries
alcanaria
La Cabra d'Or
Logos·Eros·Thànatos
Temps era temps...
El virrei de Madagascar
Patrimoni arqueològic i arquitectònic
Medi ambient
Un cap de virot
La font de Burgà
La costa dels Alfacs
Pujant al Montsià
Quan el Montsià crema...
El transvassament
Protagonistes de la història
L'origen del nom
Poemes d'ahir
El primer poble de Catalunya
L'iceberg
Poetes a la costa
La ciutat
Galeria d'art
El Marjal
Les Cases
La Selleta
La urbanització Garbí
Els emblemes locals
L'Islam canareu
El llibre 'ALCANAR'
Bona hora
La Drecera
"Comercial"...?
Haikús
L'especulació
Calçotada 1/04/01
imagen
Del riu Sénia al Delta de l'Ebre
imagen
imagen
Atzavares a la vora del camí, entre l'Estanyet i Sòl de Riu (la desembocadura del riu Sénia, límit entre el Principat de Catalunya i el País Valencià)
imagen
El lligallo del Mar i la platja del Marjal, poc abans d'arribar a les Cases.
imagen
La serra de la Punta (que els mariners casencs anomenen 'de Tana'), que havia marcat el límit entre els termes d'Alcanar i Amposta.

La vocació costanera i marítima d'Alcanar, ja des dels seus orígens medievals com a lloc habitat
Un lletraferit de Sant Carles de la Ràpita parlava així d'Alcanar: "un municipio del interior posee un término extenso de origen medieval que se convierte en anacrónico cuando los núcleos de la costa han experimentado un gran crecimiento".

El d'Alcanar, un "término extenso de origen medieval"?

On va a parar! Ben al contrari, el terme medieval d'Alcanar era prou reduït... i precisament s'amplià poc ans del 1840 quan li foren adjudicades les partides de la Fonda, les Comares i la Martinenca -és a dir, justament allò que tot seguit seria Alcanar-Platja- les quals, tot i haver pertangut fins aleshores a Amposta, feia segles que eren conreades pels pagesos canareus.

Alcanar, "municipio del interior"?

On vas, cabàs! Vet aquí quin encert, la primera notícia escrita d'Alcanar en llengua catalana és la rúbrica I del Llibre I dels Furs de València, promulgats pel rei Jaume I l'any 1240 (ans que reeixís la repoblació, el topònim ja havia anat fent via), amb traducció catalana del 1261, la qual comença així:

"IACOBUS I REX. Aquests són los térmens del regne de València: del Canar de Uyldecona, que és riba la mar, axí com va lo riu ensús; e passa per la Cénia; e ix a Benifaçà...".

És a dir: «del Canar d'Ulldecona, que es troba a la vora de la mar, talment que el límit va riu amunt...». Alcanar, doncs, és costaner 'ab ovo'.

De soca-rel. 'Ab origine'.

Alcanar naix amb vocació marinera. Àdhuc el Conqueridor en va donar fe.
imagen
Alcanar-Platja, ahir i avui

El litoral canareu en sentit estricte rep avui el nom d'Alcanar-Platja.

Lluny de constituir una novetat, el topònim s'encunyà fa més de setanta anys: a la revista canareva 'Terra Nostra' de l'1 de setembre de 1928 aparegué un reportatge titulat «Festa eucarística de la barriada de les Cases», l'autor del qual -probablement Josep Bòria- atribueix tan feliç nom de lloc a «un dilecte amic».

Alcanar-Platja es divideix administrativament en sectors designats per mitjà de lletres, en ordre alfabètic de sud a nord.

Des de Sòl de Riu al Camaril -dit "Canarilis" l'any 1771- i a la punta de l'Estanyet (sector A), les altes timbes amb prou feines deixen espai per a un estret codolar, fins que perden altura i desapareixen: és la platja del fondo de Jan (sector B) i del Marjal (sector C) nascut d'antics salobrars, bassals i terres incultes. Dels canyars atapeïts i de la bellesa blanca del codolar en suau pendent.

El Marjal aviat es confon amb la platja de les Cases. Més ampla i amb còdols més menuts, aquesta disposa de dutxes i una zona d'aparcament tocant al passeig marítim que voreja el port i segueix cap a llevant fins a esdevenir, passat el nucli urbà, un viarany -vestigi del vell lligallo del Mar- per travessar un tram de roquer baix i pla (sector D) que ça i lla s'endinsa en puntes a la mar, allí més profunda.

Antany hi pasturaven els ramats -pel lligallo del Coll de la Punta- i hi feien goig els horts del Marquès abans d'arribar a la Fonda Vella (construïda entre els anys 1745-1760) i als camins -de Brunet i de la Boquera- i barrancs -el del Moltó- que davallen del Montsià preludiant l'àmplia platja del Maricel (sector E), protegida per un espigó, dotada de dutxes i d'aparcament, i amb bars i restaurants ben a la vora.

Més enllà d'unes roques baixes i llises, la platja del Ciment -davant per davant de la fàbrica que anorrea el paratge del Bort (sector F)- forma un ampli recolze triangular de sorra fina, tancada a llevant per l'espigó principal del port industrial.

Allí s'esbranca la carretera N-340. Un dels ramals segueix per la costa cap a la major concentració de càmpings i urbanitzacions de la comarca (sector G).

En travessar el barranc de la Martinenca i el camí de la Ferreria (es diuen així en memòria d'antics martinets, instruments per forjar i batre ferro?) es fa cap a un anònim barranquet: encara l'any 1862, hi havia la bassa on feia cap la séquia que conduïa l'aigua de la font del Morterot (o del 'Martinet'?) al molí fariner «de don Pablo Godoy y Compañía».

Perquè aquesta (al sector H) va ser antany -ja des del primerenc assentament ibèric al Mas del LLop- contrada de molins, ferreries i fargues.

En donar Amposta a l'orde santjoanista (1148-1149), Ramon Berenguer IV hi va afegir «la Zofera (de l'àrab a'sfàr o s'úfr, "coure groc, llautó"?) al rierol de Sant Pere amb tots els seus termes i pertinences». Ja coneguda des del Neolític, la indústria del llautó havia estat estesa per Roma. I del segle XIV al XVIII, època daurada de la farga catalana, les fàbregues o fàbricas (així anomena la carta de població de la Punta de Benifallim els obradors d'Alcanar-Platja ja existents l'any 1251 on, per reducció del mineral, es transformava en ferro i acer dolç) acompanyarien les ferreries -instal·lades al costat dels molins que aprofitaven el corrent de les torrenteres- per produir un ampli ventall de ferros i d'utillatge.

Superats el camí del Mas del Llop -que duu a un jaciment arqueològic ilercavó- i el barranc del mateix nom, es fa cap al paratge del Molinet: un entrant de mar entre roques on desemboquen el barranc i la collada del Codonyol (avui un carrer del sector I), enmig d'un insòlit món de fonts d'aigua dolça -antany abeurador de ramats- que brollen de la sorra, de la roca i, sobretot, de dins de la mateixa mar.

Són les últimes "Fonts de Sant Pere del Codonyol". L'antecedent històric d'Alcanar-Platja.

L'any 1555, el cronista imperial Florián de Ocampo les descrigué amb tots els ets i uts com a poderosos brolladors. Ullals que, gràcies a la seua naturalesa artesiana, nodrien aleshores les basses naturals del jaç del barranc:

«[...] por aquella parte donde solía ser un Monesterio de Monjes, llamado la Rapita, grandes tres leguas apartado de los Alfaques. Y comienza por allí la montaña de Moncia, sobre la mesma costa, que dura dos leguas en largo: y en medio della, junto con la ribera, nacen las fuentes de San Pedro, tan abundantes en agua, que no bastan a despedir todo lo que manan, y meten por baxo de la mar adelante gran trecho grandes borbollones muy dulces, que rebolsan encima de lo salobre sin se le mezclar ni corromper. Dos leguas destas fuentes viene también Alcanar en la mesma montaña, desviado de la ribera casi media legua...».

Prou conegudes a l'Edat Mitjana -el límit septentrional del terme de la Punta de Benifallim era l'any 1251 «a la primera font de Sant Pere», i a més són documentades els anys 1149, 1276 i 1414-, fins ara havien estat ubicades erròniament entre la Ràpita i Amposta.

Però des del confeccionat per J. B. Vrints el 1603, almenys vint mapes del Principat dels segles XVII i XVIII situen amb exactitud la punta i la torre del Codonyol i, al fons del recolze, el lloc anomenat textualment i justament "Font".

Allí va fer nit, diumenge 13 de juliol del 1404, després de ferir-se la cama en desembarcar del llagut, Martí I l'Humà, l'últim rei de la Confederació Catalano-aragonesa pertanyent al casal de Barcelona.

A les Fonts de Sant Pere feien aiguada els vaixells, fins i tot els pirates.

Ja s'hi pescava en abundància -hi ha la 'roca Llobera', meca dels llobarros- a les primeries del segle XIV. I al seu pla solien pasturar-hi impressionants ramats de bous.

Concedides als cavallers hospitalers per Ramon Berenguer IV l'any 1149 i incloses en una famosa permuta ratificada per Jaume II el 1298, les 'Fonts' constituïren el límit meridional del terme ampostí. Per això apareixerien en successius conflictes entre Tortosa i Amposta, tant pel que fa a la jurisdicció criminal (1312-1313), a la delimitació dels termes generals de Tortosa (1562), com de caràcter fiscal (1684).

Més enllà (ja al sector J) encara s'aixecaven, fa setanta anys, les ruïnes d'una antiga fortificació medieval. Avui a penes se'n conserva la base, adossada a una vivenda moderna.

És la torre de guaita de la punta del Codonyol, documentada al segle XVI. Disposava de guarnició militar: al setembre del 1606 s'inscrigué a Alcanar la defunció de Bernat Fonda, «soldat de la torre de Codoñol». A la vora de la carretera, 166 m al N de la desembocadura del barranc, jugà un distingit paper a la Guerra del Francès. A punta de dia del 9 de maig de 1811 tres vaixells britànics atacaren la torre fortificada del Codonyol. Els vint soldats napoleònics que la guarnien, comandats per un sargent, feren cent trets de canó fins que l'artilleria naval anglesa deixà la torre en ruïnes. Aprofitant la nit es replegaren cap a la Ràpita quan hi arribaven reforços de Tortosa, amb l'ajut dels quals els francesos aixecaren el setge i marxaren cap a la torre del Codonyol. Els qui la defensaven, uns vuit-cents valencians, foren envoltats i hagueren de fugir a la desesperada.

Els termes municipals d'Alcanar i de Sant Carles de la Ràpita limiten a la desembocadura del barranc de la Granja, antany anomenat 'de l'Aiguamoll'. Per què? Doncs per les fonts que, omplint la bassa natural formada pel mateix barranc, donarien lloc a l'abeurador de la Granja (¿del francès 'grange', "graner" o "mas" d'un establiment rural dependent d'un monestir com el de les monges santjoanistes de la Ràpita?).

Fins a mitjan segle XIX les terres d'Alcanar-Platja -les partides de la Punta, les Comares i la Martinenca- van pertànyer a Amposta. Totes plegades constituïen 'el Codonyol', esmentat l'any 1600 entre els llocs de la banda marítima de la comarca tortosina (al 'Llibre de Pere Gil') i delimitat pel nord en un mapa setcentista de Manuel A. de Santisteban.

El 1798, en plena decadència, ja només viurien al Codonyol el guaita de la torre, un pescador que habitava al costat, en una cova, i la gent d'un parell de masos (¿són aquells dos casalicis que hi havia fa pocs anys prop de les Fonts de Sant Pere, un dels quals disposava d'un cos adjacent més nou -potser una capella- amb la inscripció «AÑO 1788» i una creu cisellades al dintell de la porta?).

Ermes i estèrils, les terres d'Alcanar-Platja -de la costa al capdamunt del Montsià-feien de tan mal treballar que, en examinar l'antic terme d'Amposta segons 'visura' feta per Jeroni Sunyer al febrer del 1562, les autoritats competents no van poder-les visitar per causa precisament de «la sterilitat y dificultat de la mala terra». De manera que van haver de testimoniar-ho per referències:

«De dit coll de Freginals puja fins al terme dit sumitat de la montanya de Monsia. E tot serra de Monsia discorre fins a la punta de la mar […] aygua vessant en vers la mar y si enclou dins dit terme de Emposta lo pla devall les fons de Sant Pere de Codanyol y la Rapita, lo estany de la mar [...] y totes les altres honors y pocessions son en aquella partida, y puix V.M. no y pot anar per la sterilitat y dificultat de la mala terra lin fem assi ostensio y designasio...».

Tanmateix, la pagesia canareva no va arronsar-se gens i s'hi va establir massivament. Seguint una pràctica molt antiga, el comú d'Amposta els havia anat concedint establiments de terres ermes del Codonyol, a través de censals i censos emfitèutics, a fi que «fertilitzessin aquells terrenys».

Les incansables famílies pageses d'Alcanar despedregaven aquella «mala terra» fins llavors estèril per conrear-la després, pagant a les autoritats ampostines un cànon o pensió anual, i el lluïsme en cas de transmissió de la finca.

Per això a l'estiu del 1772 encara es pregonava per Alcanar, a so de timbal, que s'administraria justícia a qualsevol persona que tingués «terres mal establertes al terme de la vila d'Amposta, i partida de la Ràpita i Codonyol», referint-se sobretot a la gent que hi treballava finques sense títol legítim perquè en fés la pertinent capbrevació.

A més a més, els comuns dels veïns d'Amposta i d'Alcanar havien signat una antiga 'concòrdia i germandat' pel que fa a l'aprofitament de les pastures, llenyes i altres béns comunals del Codonyol.

Per tant va ser lògic que Amposta, en constatar l'any 1841 que aquelles terres no li reportaven cap utilitat, es decidís a cedir-les a la vila d'Alcanar.

Iniciat l'expedient amb l'aprovació d'unes bases, insistí a oposar-s'hi la "Subdelegación de San Carlos de la Bailía del Real Patrimonio de Cataluña": el conservador reial de la Ràpita -aquesta era patrimoni de la Corona des del 1280- al·legà sense èxit que aquelles partides eren propietat («domini alodial») del Rei, que corresponien al terme de la Ràpita i que l'Ajuntament d'Amposta n'usurpava el senyoriu a Sa Majestat.

Tot en và. Pocs anys més tard, les partides de la Punta, les Comares i la Martinenca passaren a integrar el 'Terme Nou' d'Alcanar.

Més que més a partir de la gran gelada del 1956, però, les finques rústiques d'Alcanar-Platja -fins aleshores en mans quasi exclusivament canareves- anaren essent adquirides per forasters. Aquests, ja des dels anys seixanta, hi aixecaren a poc a poc una escampavia d'urbanitzacions greument deficitàries quant a serveis i dotacions públiques. Sense que l'administració municipal s'esmercés en el seu control urbanístic, tal volta enlluernada davant la perspectiva de percebre'n suculents ingressos tributaris.

De ponent a llevant anirien apareixent: Alcanar Costa, Saprygo (sector D), La Fonda, Les Oliveres (s. E), Camp de Tir, Morralla (F), Selma, Montecarlo, Sol i Mar, Martinenca (G), Sota Montsià, Montsià Mar (H), Camí del Llop, Serramar (I), Garbí, Apartaments Torres, Les Tres Palmeres, «Azul», Atzavara, La Pau i La Unió (J).

Actualment hi ha empadronades a Alcanar-Platja més de 550 persones, xifra que es queda molt curta per a qui intueix l'elevada població que hi resideix tot l'any.

D'una altra banda, els antecedents esmentats més amunt no degueren ser aliens al fet que, a l'octubre del 1997, l'Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita iniciés un procediment de segregació de part del terme municipal canareu -des de la fàbrica de ciment- per agregar-lo al rapitenc.

A hores d'ara tan enutjós assumpte es troba pendent de ser resolt pel Consell Executiu de la Generalitat. I Alcanar ja ha manifestat que no vol patir cap altra mutilació.
imagen
[DISCULPEU, NAVEGANTS: LA RESTA D'AQUESTA PÀGINA ÉS ENCARA 'IN FIERI', VULL DIR EN CONSTRUCCIÓ!!!]
Imagen
Les Cases d'Alcanar fa gairebé 50 anys, amb les barques de pesca descansant damunt del codolar.
Imagen