Els emblemes locals
Els emblemes locals
Enllaços
Un mateix
Imatges canareves
Dèries
alcanaria
La Cabra d'Or
Logos·Eros·Thànatos
Temps era temps...
El virrei de Madagascar
Patrimoni arqueològic i arquitectònic
Medi ambient
Un cap de virot
La font de Burgà
La costa dels Alfacs
Pujant al Montsià
Quan el Montsià crema...
El transvassament
Protagonistes de la història
L'origen del nom
Poemes d'ahir
El primer poble de Catalunya
L'iceberg
Poetes a la costa
La ciutat
Galeria d'art
El Marjal
Les Cases
La Selleta
La urbanització Garbí
Els emblemes locals
L'Islam canareu
El llibre 'ALCANAR'
Bona hora
La Drecera
"Comercial"...?
Haikús
L'especulació
Calçotada 1/04/01
imagen
Imagen
Les canyes, element característic del nostre paisatge i (en nombre de 3) símbol genuí d'Alcanar al llarg de la seva història.
imagen
El testimoni més antic de l'escut d'Alcanar, amb dues canyes i la creu hospitalera de Sant Joan de Jerusalem, en un document canareu del 1438.

L'escut
El símbol per excel·lència de la ciutat té una història llarga, accidentada i polèmica.


EN UN DOCUMENT DEL 1438

Conservat a l'Arxiu Municipal de Vinaròs, l'escut d'Alcanar més antic és un segell gravat a l'aigua -en relleu al paper- en un document municipal canareu datat el 27 de maig de 1438.

Es tracta d'una carta adreçada per Pere Rocha, «lochtinent de Batle del loch del Canar», «al molt honorable lo Justicia de la vila de Panischola o a son lochtinent, a qualsevulla altre official regent Senyoria dins la terra del Senyor Maestre de Muntesa o del Senyor Rey d'Arago», referent a una venda d'alls i garrofes efectuada pel canareu Berthomeu Balaguer al veí de Peníscola Berthomeu Caramay.

En aquell blasó del 1438 destaquen dues canyes ben dibuixades, amb les arrels unides dessota, que hi emmarquen una delicada creu de l'orde militar de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, repobladora de la vila tot just dos segles ans.


SOBRE PEDRA

Dels segles XVI-XVII es conserven els dos escuts de pedra que estigueren situats a la façana de l'antiga presó d'Alcanar: l'un, amb tres canyes estilitzades, duu cisellat l'any «1538».

L'altre lluu quatre canyes terrassades sobremuntades d'una creu de Malta.

N'és contemporani el de tres canyes que aparegué en una de les claus de volta de la nau primitiva de l'església parroquial de Sant Miquel, datat aproximadament a la segona meitat del segle XVI i descobert en restaurar els anys 1992-1993 l'interior de l'església -fins aleshores pintat- per revelar-ne la pedra picada.

I, encastat damunt de la porta dovellada d'arc de mig punt de la façana de l'ermita del Remei, hi ha encara un altre escut heràldic de pedra datat aproximadament entre els segles XVI-XVII: emmarcat per tres volutes per costat, té tres canyes arrencades disposades en pal.


LES CANYES I LA CREU DE MALTA

En resulta evident que els senyals propis i característics d'Alcanar són les canyes -quatre, tres o dues, que fan del seu blasó un escut parlant- i la creu de Malta -per ser la ciutat una antiga comanda hospitalera.


L'ESCUT BORBÒNIC

L'any 1709, però, les autoritats locals, que havien restat fidels a Felip V durant la Guerra de Successió, li demanaren un seguit de recompenses.

Hom conta que el monarca concedí el 1714 a la vila el privilegi -el qual, per cert, no ha estat trobat fins ara- d'afegir a l'escut les armes de Castella i de Lleó, les tres flors de lis de la casa de Borbó-Anjou i el títol de «Fidelísima».

Així, incorpora ja aquests elements borbònics l'escut de pedra descobert al brocal de pouar de l'antiga Cisterna del Vall: es tracta d'una làpida que hi fa d'ampit amb l'escut i la data «1790».

A la vària documentació del 1840 ençà conservada a l'Arxiu Municipal d'Alcanar apareixen en segells sobre paper diverses variants -adés circular, adés quartejat, amb la distribució dels quarters a l'albir de cadascú- del mateix escut borbòniC.

Llevat, això sí, d'un breu parèntesi durant la Segona República, en què es feren servir variants del primitiu i genuí, amb les canyes i prou.

La dictadura franquista suposà el retorn i àdhuc la popularització de la versió borbònica, utilitzada a bastament tant per l'Ajuntament com per la gent, en haver-la fixat Josep Matamoros amb el pretigi de la lletra impresa al proemi de la seva 'Historia de mi pueblo'.

Recuperat el règim constitucional, al desembre del 1981 l'Ajuntament incoà un expedient per a la modificació de l'escut. S'hi demanaren sengles informes: l'un del conseller heràldic Armand de Fluvià i Escorsa (emès el 18 de febrer de 1982) i l'altre de l'Institut d'Estudis Catalans (21 d'abril del 1983).

Dictaminaren que l'escut de la ciutat d'Alcanar hauria d'ésser organitzat i ordenat de la manera següent:

«ARMES.- Escut caironat: d'argent, 3 canyes arrencades de sinople posades en faixa; el peu de gules amb una creu de vuit puntes d'argent (o creu de Malta). Per timbre una corona mural de ciutat.»

Rebrotà la polèmica i l'expedient no arribà a resoldre's definitivament.

Els sectors conservadors del municipi s'estimaven més de seguir utilitzant l'escut borbònic, sia per incloure el títol de «Fidelísima Ciudad», sia per veure'l més ric i acolorit, sia per reticència al canvi, sia per una identificació més o menys explícita amb símbols d'altres parts de l'Estat (les armes de Castella i Lleó) o monàrquics (les flors de lis)...

En canvi, una altra gent era partidària de fer servir el més tradicional i genuí validat per Armand de Fluvià i l'IEC, sia per les seves arrels històriques, sia per aversió a la figura del rei Felip V de Borbó, sia perquè recorda ostensiblement la singular posició oficial d'Alcanar -al bàndol borbònic o botifler, en contra de la immensa majoria de viles i ciutats del Principat- durant la infausta Guerra de Successió.

A partir del 1991 l'Ajuntament d'Alcanar començà a utilitzar en tota la seva nova documentació i rètols -bé que sense haver-hi adoptat cap acord oficial- l'escut caironat amb les canyes i la creu de Malta que havien proposat els experts.

Paral·lelament aquests elements heràldics, de manera progressiva, van servint de base per als blasons adoptats per associacions locals.

Curiosament, a hores d'ara cap dels dos escuts en discòrdia no ha estat aprovat encara per l'Ajuntament ni per la Generalitat seguint el procediment establert 'ad hoc'.


La bandera

En virtut de la proposta formulada per la regidoria de Cultura de l'Ajuntament el 4 de desembre del 1987, s'incoà expedient per tal que Alcanar es dotés d'una bandera municipal, fonamentada en l'estudi del conseller heràldic Armand de Fluvià i Escorsa sobre l'escut i els seus senyals característics.

Dictaminada una setmana després per la Comissió Informativa, fou aprovada pel Ple en sessió del 28 de setembre del 1988, acordant «dotar-se de la Bandera Municipal, el contingut i els elements de la qual es descriuen tot seguit: bandera d'una sola tela composada de dues bandes verticals: a la de l'asta, blanca, la meitat del total, campegen tres canyes verdes arrencades i posades en faixa; i a la resta, vermella, campeja una creu de vuit puntes (o de Malta) blanca».

Tramès l'acord al Departament de Governació de la Generalitat, aquest va comunicar el 13 de gener del 1989 que, per poder complir la Llei, calia determinar que la bandera derivés del mateix escut, del qual havia de contenir «els elements essencials o el color predominant».
Imagen
L'himne
Josep Matamoros ja va publicar l'any 1922 un ampul·lós «Himno a la Fidelísima Ciudad de Alcanar» com a apèndix en la seva monografia Historia de mi pueblo:

«Gloria, gloria ¡Alcanar! A tu nombre/», n'era la tornada, «gloria y prez a tus hijos bizarros,/ de la fe, del valor y la ciencia/ caballeros insignes armados...».

L'himne d'Alcanar que s'interpreta modernament, però, té lletra del periodista Alfons Martínez-Aguado i Sancho, i música del director de banda Josep Quiles i Simón:

Solista: Canareus uniu-vos
que a la nostra terra
plens de joia li cantarem.

Homes i dones
cantem contents.
Dalt: sol, cel i vent.
Baix: la terra d'argent.

Per esquena el Montsià
davant el mar pla,
enmig, oliveres i garrofers,
als costats tarongers.

Solistes a duet: Ajuntem les causes
lluitant pel progrés,
marginant les pauses
i aguantant ferms el revés.

Preguem a la Verge del Remei
i als Sants Patrons
perquè els pagesos i pescadors
no desmaien en l'esforç.

Cor: Caminem junts
alegres i units
cara a un futur vibrant
de canareus trempats.

A cop d'aixada
afonant el rem
rendim orgull a la terra
a on naixem.

Solista: I la llum del nou dia
apareixerà per llevant
il·luminant el destí
d'un poble rutilant.

Cor: De la Martinenca a les Mallades
de Sol de Riu al Puig Gros,
la gent treballa, plora, riu i canta
al mar i a la terra,
omplint-se de vida sense repòs.

Volem, volem, volem...
anar a sembrar i a collir.
Volem, volem, volem...
anar a pescar a la xarxa i al curri.
Volem, volem, volem...
fer festes i descansar
perquè sigui tot
al servei d'un gran Alcanar,

Final: d'un gran Alcanar!