Tanta bonança es veu afavorida per dos factors cabdals.
En primer lloc, pel recer que li fa la serralada del Montsià: el protegeix dels persistents, aspres i malagradosos vents que bufen del nord i del nord-est, la tramuntana («El llevant la mou i la tramuntana la plou») i el mestral, tan dolents per a l'agricultura.
En segon lloc hi ajuda la proximitat de la mar: en foragita les temperatures mínimes extremes (al gener, el mes més fred, la mitjana de les mínimes no baixa de 5,6º) i li proporciona una mitjana termomètrica anual temperada de 17,1º.
TEMPERATURES
Alcanar gaudeix d'un ampli període totalment lliure de gelades -quasi deu mesos: «Gelades per Sant Antoni, ruixades per Sant Llorenç»-, ateses la data mitjana de les primeres (17 de desembre) i la de les més tardanes (11 de febrer).
Els hiverns canareus són suaus i el termòmetre molt rarament hi davalla de 0º.
A l'altra banda tenim els mesos més càlids: durant 50 dies la temperatura mínima supera els 20º, al llarg de 135 dies la màxima està per damunt dels 25º i apareixen temperatures de més de 30º ja a les darreries de juny («Per Sant Joan, el primer bany»).
Les angoixants calors estivals (amb una temperatura mitjana a l'agost de 25,3º) només són moderades per la marinada que bufa al matí i reprèn amb més força havent dinat.
Tant els dies com les nits resulten xafogosos («Al juliol, ni dona ni cargol») a causa de l'elevada humitat ambiental que estenen els vents de la mar. Durant el dia la calitja entela l'horitzó i enterboleix les serres. A les nits l'atmosfera està saturada d'aigua, amb valors propers al 100% d'humitat, de la qual van carregats els vents que més bufen: el xaloc, el migjorn i el garbí («Vent de garbí, el peix està aquí; vent de gregal, poc peix al morral»).
Vet aquí una anècdota històrica: gràcies a una passejada per prendre la fresca en companyia de son germà -l'advocat Ignasi Chavalera- a dos quarts d'una de la matinada del 17 de juliol del 1843, el milicià nacional Maties Chavalera pogué empaitar un lladre que furtava fesols d'una finca de la Creveta, després que aquest aprofités la foscor per amagar-se en una sort de cànem.
PRECIPITACIONS
Al terme d'Alcanar resulten molt excepcionals les nevades, fins al punt que «any de neu, any de Déu». I les eventuals tempestes es concentren a finals l'estiu, amb tronades de caràcter local («Plou i fa sol, les bruixes es pentinen; plou i fa sol, les bruixes van pel carrer Nou») generades per la inestabilitat tèrmica les quals, de vegades, deriven en violentes i molt localitzades pedregades («Montsià amb capell, guarda't d'ell», que «quan llampa a la serra, aigua a la terra» i «si el Montsià s'emboirega i la Cogulla mou, aigua segura... si plou»).
La mitjana de les precipitacions anuals és de 558,4 mm, una mica per damunt de la comarcal (530 mm). Es reparteixen al llarg d'una mitjana de 33,2 dies a l'any. El mes més sec, el juliol; els més plujosos, els de la tardor («Sant Andreu, aigua o neu», «Novembre humit, et faràs ric»), en forma de xàfecs irregulars de la banda de mar («Si llampa a la marina, guarda la roba fina») induïts per depressions localitzades a la Mediterrània («Quan la cucullada marinera va per l'horta, fes foc i tanca la porta»). Això sí: «Si al desembre plou, bon any nou».
La primavera, quan sovint el cel es troba ennuvolat («Núvols en creu, aigua tindreu») i bufa el llevant humit i tebi, és l'època amb més dies de pluja (3,6 a l'abril, quan «cada gota en val mil», i 3,9 al maig, quan «cada dia un raig»), però en unes quantitats moderades (dels 35,9 mm als 50,2 mm) que els conreus agraïran («Pluja de maig, collita segura» perquè «març ventós, abril plujós i maig humit, fan el pagès ric»).
A causa de les ínfimes plogudes de l'estiu («Pel juny, cada gota com lo puny»), la sequera s'ensenyoreja del juny, el juliol i l'agost canareus, empitjorada per la forta insolació que eixuga les plantes i la terra.
La comparació de les xifres de precipitació i d'evapo-transpiració denuncia el greu desequilibri hídric, propi d'un clima semiàrid: el superàvit hídric a l'hivern resulta insignificant, mentre que una evaporació i una transpiració elevades durant l'estiu hi provoquen sensibles dèficits d'aigua del mes de juny al de setembre.
LA LLUM DEL CEL CANAREU
I si encara hi ha res que no canvia gens, cal buscar-ho en el firmament (així s'exclamaren fotògrafs, pintors com Daniel Argimon, antropòlegs com Manuel Delgado i directors de cinema com Francesc Bellmunt). En la blavor única on s'allunya la claror diürna de l'airecel. En la luminositat extraordinària i irrepetible del cel d'Alcanar (i l'orxella i la flaire fetillera dels seus vespres de novembre?).
Joan Cid i Mulet, a la seva novel·la 'A l'ombra del Montsià' (Tortosa, 1933), ponderà de la plana canareva la claror amb dues blavors al fons, la ratlla blanquinosa a l'horitzó, el paisatge luminós i clar, els tarongerars que substituïen els camps de garrofers, el Remei ombrejat per arbres gegantins i l'Alcanar de cases agambolades.
Potser per això, en nèixer la publicació quinzenal canareva Terra Nostra, l'estiu del 1928, els seus entusiastes promotors l'adreçaren precisament a les persones que «estimen més fondament la ciutat nadiva, que s'han amarat amorosament dels seus encants, i de la llum dels prats, i de la claror de la mar i de la puresa del cel, i de la serenor de les nostres muntanyes...» (Joan de Biclara).
M. Gibert Miret hi escrigué encara, a la seva Simfonia canareva: «Això és la poesia d'ací: una flamerada de clarors infinites que arriba fins a l'ànima...».
|
