Aquest article l'acabem de publicar al número 63 (abril-maig 2001) de la Revista Informativa d'Alcanar, LO RAFAL.
“Cuando os digan: “Caridad”, vosotros decid: “Justicia”,
porque pedís lo que es vuestro,
no descanso de conciencia para los que dormitan.
Cuando os digan que el problema va a estudiarse,
salid gritando a la calle
las razones que los justos llamarán irracionales.”
GABRIEL CELAYA
Realisme. Perquè passa de debò. I màgic perquè a la primera pàgina ja se n’anunciava el desenllaç. Com en una novel·la de Gabo. Ho vam avançar al l’últim número de LO RAFAL i el pronòstic s’està complint amb escreix: un polític jove, allunyat dels caus sempre pudents del clientelisme, Francesc Sancho, ha esdevingut ja el “xiquet de les surres” de les Terres de l’Ebre.
Per què s’ha prestat al joc? A ell, excel·lent professional de la medicina, acurat administrador com no sol haver-n’hi, ni la intel·ligència ni la prudència li són gens alienes. Sabria a dretcient que igual als de Maragall que a alguns manobres regionals de Mas els feia nosa l’àgil alcalde de l’Ampolla. Per això, com als relats màgics de Gabo i en els contes infantils, deu haver-hi raons. Enigmàtigues: “las razones que los justos llamarán irracionales”, diria el poeta.
El que segurament ignora Sancho és que a les Terres de l’Ebre s’està representant un drama antic. Un episodi més d’una pugna mítica, més vella que la Generalitat que ell representa aquí. Més que Catalunya. I més que Barcelona i més que Madrid, que amb prou feines hi fan de comparses.
Més que tots aquells que creuen haver descobert ara les sopes d’all. Ho explicarem en un altre moment, que d’ocasions no n’hi faltaran.
La nova divisió comarcal del treball
Comença a dibuixar-se un trist mapa per al Montsià del segle XXI. És el d’una comarca collada. Majoritàriament costanera –qui sap si sense la Sénia ni el Mas dels Barberans, que passarien al Baix Ebre, però amb Deltebre i l’Ampolla, que toquen a la mar–, de manera que s’hi concentre millor tot el pastís residencial a administrar des d’Amposta, capital i seu del Consell Comarcal, melic del món.
No és això el que dibuixa el flamant Pla Territorial Parcial de les Terres de l’Ebre que acaben d’aprovar? No encabeix Alcanar en un eix de desenvolupament “natural” interior en companyia de la Sénia i Ulldecona?
Fa l’efecte que algú ja ha dissenyat la seua particular divisió comarcal del treball. Un interior agrícola a la plana de Godall, mirant a una Ulldecona que encara deu existir, al somni industrial senienc i als planters de les planes del Regne –el miratge ja vell d’Alcanar. Un eix turístic i residencial que començaria a la Ràpita –amb canal de Carles III navegable per unir-la amb Amposta, port reconvertit en exclusivament esportiu i pesquer, construcció d’espectaculars marines, etc.– per a trobar ara la seua consumació al terme d’Amposta –proliferació de noves urbanitzacions al Delta, afluència de diners (barata l’aigua espoliada?) per a infraestructures que les facen més atractives, com ara noves carreteres, l’impuls a la navegabilitat de l’Ebre i, diu una veueta, potser àdhuc cert parc temàtic a la vora del riu...
I tot això, amb quins diners? Amb els del transvassament? Amb la venda de l’aigua? Potser els ciutadans de les Terres de l’Ebre són de segona categoria, ja que només poden disposar de serveis –per definició sempre necessaris, i mai fruit de transaccions ni mercadejos– barata malmetre’n els recursos naturals?
Tothom es fa la pregunta clàssica: cui prodest? Qui en treuria profit, de tot plegat? No pas la gent del territori. Qui, doncs?
El mateix Joan Roig, alcalde d'Amposta, ens ho diu quan s’ufana a declarar (L’EBRE, 23 de febrer) que ja s’ha reunit amb certes empreses perquè, amb l’ajut de la Generalitat, endeguen el projecte del canal de navegació Carles III. L’eix Amposta-la Ràpita. Una obra, segons ell, molt lligada amb l’execució de tres urbanitzacions pròximes. Llavors Miquel Alonso desvetlla des de la Ràpita que tots dos Ajuntaments estan pendents que el projecte siga contemplat com a obra hidràulica compensatòria... barata el transvassament de l’Ebre! Roig ho desmenteix corrents. I Alonso, alcalde rapitenc no fa tant, ho amolla tot: que darrere el projecte del canal «hi ha un clar interès especulatiu» i que «a qui interessa única i exclusivament aquesta obra és a Amposta, perquè aconsegueix tenir tres zones en què especular i, a més a més, aconsegueix allò que sempre ha buscat, que és una sortida al mar».
És curiós. Sempre hi ha un “inversor”. Sempre hi ha un especulador a l’aguait, cridat a fer negoci a l’aixopluc de projectes finançats amb diners públics: sia esperant la futura gestió privatitzada d’aigües urbanes a les costes valencianes i murcianes, per obra del transvassament de l’Ebre; sia la promoció d’urbanitzacions a la vora d’un canal Carles III esdevingut navegable gràcies a les compensacions del mateix transvassament... El «percorso semplice e lineare» de què parlava Umberto Eco!
Compensacions. Corrues de polítics pidolant subvencions i inversions. Barallant-se pel manà que un home amb bigoti, de Madrid estant i després d’haver-se endut l’aigua i malmès el territori, aboca al terra com qui dóna de menjar a les gallines. Ja expirava el mes de març quan els regidors de Roig adoptaven un acord sobre l’expedient expropiatori per accelerar la urbanització del passeig fluvial d’Amposta, amb els ulls posats en el futur canal de navegació de Carles III. Sembla que el Ministeri de Medi Ambient hi també preveu la construcció d’una platja artificial. I el primer tinent d’alcalde explicava a L’EBRE que “es tracta d’una zona especialment important” per a la “revalorització turística” d’Amposta. La premsa afegia que el passeig del riu s’insereix dins d’un projecte turístic molt més ambiciós: el canal de Carles III, que té a la seua comissió promotora representants dels consistoris d’Amposta, la Ràpita, el Consell Comarcal i la Cambra de Comerç de Tortosa.
La brutícia, a Alcanar?
Un port industrial a la Martinenca. Concentrant la brutícia al litoral canareu. Inacabables raberes de trailers fent-la circular sense pausa pel nostre sistema viari... Així, sense voler, s’alliberaria i netejaria de retruc el port de la Ràpita de la seua feixuga càrrega comercial i industrial. De manera que ja es podria convertir en exclusivament esportiu i turístic. De passada, es revaloritzaria qualsevol altra sortida al mar al terme d’Amposta.
Es privaria a Alcanar i a les Cases del seu futur turístic, tan prometedor i alhora tan molest per a d’altres menys afavorits per la natura... Vet aquí com eliminar definitivament la forta competència que els nostres dotze kilòmetres de costa podrien fer-los tant a les incessants especulacions urbanístiques del nord valencià, com a les futures marines rapitenques i urbanitzacions ampostines a la ribera del riu. El sòl residencial turístic ampostí pujaria de preu, a costa de la davallada irreversible del canareu.
D’una altra banda, no fóra inversemblant que un il·lús Alcanar guanyés casualment la pugna política –que no la jurídica, ajornada per a una altra avinentesa– entaulada pel terç septentrional del seu terme municipal... Xampany i pastes? Pots comptar, perquè fins i tot s’albira una altra diabòlica raó perquè el problema agregacionista del terme municipal acabe esvaint-se per a sempre: a qui li interessarà un Alcanar-Platja irremisiblement fet malbé per al turisme? Què en quedaria: un Marjal exigu, abocat a una especulació amb dents i ungles, tan bon punt s’hi acaben les obres del Parc Litoral? ¿La valuosíssima reserva costanera –avui encara sostenible– entre l’Estanyet i el Sòl de Riu, condemnada a la temptació de vials tercermundistes travessant el Sénia per facilitar la imitació aquí d’aquell ruïnós dale a la paleta y el que venga detrás, que arree, aquell principi gestor de cap de marge que ja va reblir de grègans el litoral vinarossenc?
La pagesia canareva és dipositària d’una saviesa antiga. D’una històrica, experimentada desconfiança envers les decisions de la gent de cadira i corbata, ans a Tortosa, avui també a Amposta. El vell Gabriel Celaya s’hi hauria apuntat. I hauria formulat encara la pregunta més temuda a Alcanar: ¿ningú no ha estudiat els efectes d’un transvassament massiu de l’aigua de l’Ebre sobre els aqüífers que alimenten els pous canareus a Catalunya i al Regne?
No res, que amanim els bàrtuls, que a Brusel·les diu que falta gent. Que la Unió Europea puga sentir en directe la forta veu de la gent de l’Ebre i dels poetes més rebels i savis: “cuando os digan que el problema va a estudiarse, salid gritando a la calle”.
Per cert: sabeu què eren els bàrtuls? Sí, els bàrtuls que hem d’emportar-nos a Brusel·les, com sempre que sortim de viatge... Doncs ni més ni menys que la pila de llibres que antigament els estudiants de Lleis d’arreu d’Europa duien lligats amb un cordell (encara no hi havia motxil·les!): gruixuts tractats de Dret entre els quals destacaven les obres de Bartolo da Sassoferrato (1313-1357), el cèlebre jurista italià que després d’estudiar a Perugia i a Bologna fou catedràtic a la primera d’aqueixes ciutats, i esdevingué el més eminent dels post-glossadors del Codi de Justinià. Per això els pataquets dels estudiants es deien així: bàrtuls.
De manera que contra el súmmum del disbarat a dretcient, l’estultícia barroera i la flagrant injustícia que representen el “Plan Hidrológico Nacional” i el transvassament salvatge de l’Ebre, primer els crits luminosos i carregats de raó que animen les nostres manifestacions multitudinàries. Després, la força del Dret que ha d’aturar l’execució del monstruós despropòsit davant de les institucions competents de la Unió Europea.