|
|
|
|
El Marjal -aquella «blanca corba codolosa» de la novel·la 'Jardins ignorats', aquell antic 'locus cænosus' de tolls, fang, barrella, canyars, mosquits i rats penats al tardet- ja no serà mai més el mateix.
|
Així era el Marjal abans de construir-s'hi el "Parc Litoral".
|
Les obres de construcció d'un pompós "Parc Litoral" estan negant en ciment capítols sencers de moltes vides canareves.
|
Les obres del "Parc Litoral" han començat enguany. La fesomia del Marjal quedarà alterada per a sempre.
|
|
|
El nom de lloc MARJAL ve de l'àrab 'marj' ("prat", "prat ufanós"), que en àrab magrebí i hispànic apareix ja amb el sentit català de "paratge pantanós".
J. Coromines afirma que el mot és per tot arreu femení: la marjal. «Sembla haver-hi també, encara que molt més rarament», apunta, «algun cas antic de marjal masculí». I esmenta «los sútzeus e pudents marjals fangosos» del llibre III de 'Curial e Güelfa', escrit a mitjan segle XV.
Doncs a Alcanar, ancorat en aquell segle XV, el Marjal és encara masculí. Si bé com a nom comú hi disposa, sàviament, de dos gèneres: el masculí, amb el significat català -magrebí i andalusí-; i el femení, 'la marjala', amb el sentit de marjada o bancal ("tros de terra plana conreada").
Li han dedicat belles pàgines Fabregat, Cid i Mulet, Valls, Matamoros...
Aquest últim parlà de «l'antic Almarjal moro»; de terrenys novals vora mar sanejats pels musulmans «obrint-hi llargues séquies perquè s'hi escolessin les aigües i quedessin reblertes les faixes de terra intermèdies», de manera que resultessin aptes per al conreu.
J. Porcar va descriure com es feia aquesta feina a la comarca durant els segles XVII i XVIII.
D'antuvi, els pagesos parcel·laven el marjal d'una manera que s'adigués amb l'horta pròxima: en finques quadrilongues, amb el costat més llarg perpendicular a la mar. Les séquies marselles escorrien a les séquies andanes; aquestes, a les comunes; i aquestes, situades marjaleria avall, escorrien a les séquies mares ja prop de la gola que moria al mar.
Però la natura no s'hi acabava de resignar: els dies de fort temporal els colls saltaven el talús de còdols. Inundats el lligallo del Mar i les terres baixes, aquestes es condemnaven al salobrar durant anys.
«Així», escriu T. Fabregat, «entre el codolar i els primers bancals dels prats existia una llenca de terra erma en la qual creixia el jonc i l'atzavara, el pagès reculava el cultiu segons la freqüència i la importància de les infidelitats de la mar, i el reprenia a poc a poc».
La platja del Marjal deixa senyal. Com el polsim blanc dels seus còdols en gitar-s'hi, l'immens arc cotonós ha marcat els nostres diumenges estiuencs. Amb l'olor salobrenca i familiar de la grava aventada. Amb la gresca infantil al trencacolls d'una mar revolta i tèrbola. Amb un Montsià i una punta de Tana que de la mar estant, talús enllà, fan l'efecte de ser a tocar. Amb la puntual transparència de l'aigua per la diada de la Mare de Déu d'Agost. Amb les passejades vespertines. I encara amb el palp de nits de tebior marina, manyagues de la sorra tova i frescor del codolar cruixent...
|
|
|
