|
|
|
|
Tot un símbol: palmeres entre reixes, a la partida canareva de les Calafes.
|
|
Les fonts de Sant Pere del Codonyol brollen dins i a la vora de la mar, al cor d'Alcanar Platja (cala del Molinet). Aquesta zona humida canareva demana a crits la seva restauració, conservació i promoció com a espai natural.
|
|
Una proposta per a la conservació i restauració de zones humides al litoral canareu
|
|
Existeixen abundants notícies històriques de zones humides (en anglès "wetlands", en castellà "humedales") a la costa dels Alfacs, farcida a l'Edat Mitjana de marjals i aiguamolls. I la veritat és que ENCARA EN QUEDEN.
|
|
Antecedents jurídics: de quan la dessecació era considerada una obra d'interès públic
|
La dessecació de zones humides va ser una constant històrica fins fa poc, propiciada per polítiques sanitàries (els aiguamolls es consideraven focus infecciosos) i de foment agrícola (amb l'impuls de la "Ley de Reforma y Desarrollo Agrario" de 1973).
La Llei d'Aigües del 1879 regulava la dessecació com a obra d'interès públic.
La cursa per obtenir nou sòl urbanitzable, la construcció de ports i carreteres,
i la seva utilització com a abocadors de tota classe de residus van provocar la desaparició de més de les ¾ parts de la riquesa palustre de la Península.
|
|
La moderna protecció legal de les zones humides
|
Avui les zones humides estan especialment protegides a tots els nivells pels seus valors científics, paisatgístics, culturals
i ecològics.
Sobretot per la seua riquesa en diversitat genètica, gràcies seu altíssim grau d'interactivitat amb el medi que les envolta, només comparable a la seva productivitat biològica: hi exulta la vida.
L'Estat Espanyol és membre del Conveni de Ramsar de 1971. A més a més, protegeixen i tutelen les zones humides la Llei d'Aigües, el RDPH, la Llei 4/1989, de Conservació dels Espais Naturals i de la flora i fauna silvestres...
De fet, la majoria de les zones humides que han sobreviscut gaudeixen d'algun tipus d'estatut protector com a espai, parc o reserva natural.
Les principals amenaces que pateixen són la sobreexplotació d'aqüífers, els abocaments contaminants i les obres hidràuliques d'impacte ambiental negatiu.
És a dir, que estem parlant de peces valuoses del nostre patrimoni natural, en un procés de regressió forçada que hauríem de saber aturar i fins i tot invertir.
|
Segons la Llei d'Aigües i el Reglament del Domini Públic Hidràulic, el concepte de "zona humida" és molt ampli: un variadíssim conjunt d'ecosistemes, caracteritzats per la presència d'una superfície entollada de poca fondària.
Pel que fa a la seva naturalesa jurídica, legalment pertanyen al domini hídric o al domini marítimo-terrestre.
|
a) Resta sotmesa a autorització o concessió qualsevol activitat que afecte una zona humida.
b) Les dessecacions o sanejaments (que han desaparegut com a concessió) es contemplen només com a mesures provisionals, només justificades per raons provades de salubritat o interès públic, i sota estricte control de l'autoritat ambiental.
|
|
Restauració i creació de zones humides artificials
|
Més enllà de la conservació, la nova normativa sobre Aigües postula:
a) La CREACIÓ DE ZONES HUMIDES ARTIFICIALS;
b) La REHABILITACIÓ D'ANTIGUES ZONES HUMIDES deteriorades o desaparegudes, sempre d'acord amb la legislació mediambiental (art. 281 del Reglament del Domini Públic Hidràulic).
Hi són competents el Govern de l'Estat o el de la respectiva Comunitat Autònoma, segons els casos.
La restauració podrà declarar-se obligatòria (amb les corresponents indemnitzacions) quan sobre l'antiga zona humida no existeixin aprofitaments o siguin de poca importància (art. 282 RDPH).
A la revista NATIONAL GEOGRAPHIC, del mes d'abril del 1999 llegíem un breu però significatiu article:
«Bruce Nichols va ajudar antany als pagesos a drenar aiguamolls per a crear-hi terres de conreu. Ara està fent tot el contrari.
Conservacionista del Departament d'Agricultura d'Estats Units, Nichols xapulleja per una zona de les 70 hectàrees d'aiguamolls ("humedales", en castellà) que ha creat a Maryland.
Ha treballat amb 30 pagesos per a formar unes 400 hectàrees de marjals i aiguamolls. Molts de pagesos són indemnitzats amb fons federals.
"Amb els excedents de cereal i l'actual confusió econòmica que afecta l'agricultura, els pagesos estan impacients per fer el mateix amb les terres marginals. Això hi atreurà les aus aquàtiques", diu Nichols.
Aquests esforços ajuden a frenar la pèrdua de zones humides arreu del país.»
|
|
Les zones humides d'Alcanar
|
Per tot això es podria fer el mateix amb tres antigues zones humides canareves:
a) SOL DE RIU, a la desembocadura del riu Sénia.
b) LES FONTS DE SANT PERE, a la desembocadura del barranc de Codonyol.
c) LES FONTS DE L'AIGUAMOLL (a la desembocadura del barranc de la Granja, tot just al límit del terme municipal amb el de
Sant Carles de la Ràpita).
En el primer cas, es tractaria de conservar. En els altres dos, de restarurar, fins i tot per mitjans artificials.
Quant al barranc de l'Aiguamoll o de la Granja, la zona especialment protegida constituiria fins i tot una mena de "coixí" no tal sols físic, sinó també jurídic, molt útil per a la defensa del Terme Municipal d'Alcanar.
|
|
UN NOU PRINCIPI GENERAL DE L'URBANISME: L'ECOLOGIA
|
És ben notori que a la ciència de l'Urbanisme la caracteritza en l'actualitat un nou límit: l'Ecologia. Aquesta ha esdevingut un PRINCIPI GENERAL DE L'URBANISME, fins al punt que la creació d'un entorn adequat per a l'assentament de l'home no és gens incompatible amb el respecte al paisatge i als paratges naturals, sinó que suposa un nou límit per a l'urbanista.
S'està parlant ja, amb una seguretat i una amplitud que la integració del nostre país en la Unió Europea refermen, de la funció ecològica de la propietat entre les característiques del dret de propietat. Autors i iuspublicistes tan respectats com R. de Mendizábal Allende han indicat fins i tot que es tracta d'un supòsit d'aplicació directa de la Constitució. El TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ha aprofundit en aquesta temàtica en la seua fonamental SENTÈNCIA núm. 102/1995, de 26 DE JUNY, sobre la Llei 4/1989, de 27 de març, de Conservació dels Espais Naturals i de la Flora i Fauna Silvestres:
En relació a la planificació ecològica (articles 4 al 8 de la Llei):
"La planificación de los recursos naturales no es sino una forma de poner orden y concierto para conseguir la utilización racional que exige la Constitución (art. 45.1). Es una ordenación del espacio y de su contenido coincidente en aquella dimensión con la ordenación del suelo y la planificación urbanística, que poco tiene que ver o nada con la planificación económica (...).
El mandato de planificar, tal y como aparece configurado en los cuatro párrafos que componen el art. 4 de la Ley se acomoda sin esfuerzo alguno al concepto de lo básico y en su ámbito encuentra su sede propia la determinación de los objetivos así como del contenido mínimo de los Planes de Ordenación de los Recursos Naturales (...).
La obligación de concretar en el Plan de actividades, obras o instalaciones públicas o privadas, merecedoras de evaluar su impacto ambiental no es ocurrencia de esta Ley, que la recoge, sino de otras disposiciones, tanto de la Comunidad Europea como internas, que la han establecido y, lo que es más importante en este momento, tiene una relación estrecha con la protección del medio ambiente como instrumento preventivo".
Pel que fa a l'art. 5, dedicat a delimitar els efectes dels PORN, el Tribunal Constitucional diu entre altres coses que:
"Aunque en algún momento histórico fuera problemático, no cabe negar hoy a todos los planes, desde los presupuestarios a los urbanísticos, su naturaleza de normas jurídicas como de consuno predican la legislación y la jurisprudencia. Tan básica como la planificación ha de reputarse la relación recíproca o mutua de sus variadas modalidades. En tal sentido la doble función, vinculante e indicativa, según indican en la materia de medio ambiente o en otros sectores y su prevalencia respecto de la planificación territorial, son por su propia naturaleza aspectos esenciales y además imprescindibles para lograr la finalidad protectora que les viene asignada. Queda así palmario el carácter básico de los preceptos de la ley reseñados al comienzo de este párrafo".
Tot seguit la Sentència analitza l'estructura piramidal que encapçalen les Directrius per a l'Ordenació dels Recursos Naturals (art. 8), estructura on s'insereixen també els PORN que, juntament amb instruments, configuren una planificació que "es un límite para cualesquiera otros instrumentos de ordenación territorial y física (art. 5.2) y prevalece sobre la urbanística (arts. 5.2 y 19.2 de la Ley)".
Quant a les GARANTIES:
"Un poco más allá y más abajo se regulan algunas garantías que, según la Ley (art. 6) deben ser observadas en el procedimiento de elaboración de los Planes, con un propósito loable y en ningún caso impertinente como se ha pretendido. La audiencia de los interesados y de los ciudadanos, individual a través de la información pública o corporativamente, a través de las organizaciones y asociaciones reconocidas legalmente está prevista por el texto constitucional (art. 105 a) y c) CE), que defiere su configuración a la Ley (...)".
"Se trata, pues, de un principio inherente a una Administración democrática y participativa, dialogante con los ciudadanos, así como de una garantía para el mayor acierto de las decisiones, conectada a otros valores y principios constitucionales, entre los cuales destacan la justicia y la eficacia real de la actividad administrativa (arts. 1, 31.2 y 103 C.E.), sin olvidar, por otra parte, que tal audiencia está obligada a la solidaridad colectiva respecto del medio ambiente, reflejada en el derecho de todos a disfrutarlo y en el correlativo deber de conservarlo. Por su parte, las normas internacionales se alinean decididamente en esta tendencia y así la Declaración de Río sobre el Medio Ambiente y el Desarrollo (1992), hija y heredera de la Declaración de Estocolmo veinte años atrás, exige que se dé participación en la tarea a todos los ciudadanos interesados, quienes podrán tener acceso efectivo a los procedimientos (art. 10). No merece reproche alguno, por lo tanto, este precepto cuyo contenido no es sino una remisión a un mandato constitucional de aplicación general, directa e inmediata".
I amb referència a l'art. 24 de la Llei, que tracta de les mesures de protecció preventiva a adoptar en cas que es presumeixca l'aparició de qualsevulla "factor de pertorbació" que puga posar en perill la conservació de la zona:
"En este marco de la planificación ecológica, se prevé la aparición de cualquier 'factor de perturbación' que pueda amenazar la conservación de una zona y una vez comprobada la realidad del caso, tal circunstancia provoca dos efectos compatibles entre sí (art. 24). Uno, el actuar como desencadenante de la elaboración del Plan de Ordenación de los Recursos Naturales de la Zona y otra al restablecimiento de un régimen de protección preventiva como medida cautelar y, por tanto, transitoria o temporal hasta que se apruebe el Plan. Corresponde a la imagen de lo básico no sólo la previsión del facor de perturbación y sus efectos jurídicos, sino éstos en concreto. Por una parte, la imperatividad de la planificación como instrumento protector y como carga inherente a la competencia, que es una función con la doble cara del derecho y del deber, sin que por tanto se invada el ámbito de actuación de las Comunidades Autónomas. Por la otra, la configuración de unas reglas subsidiarias y mínimas que habiliten la actuación inmediata de los órganos de ejecución, sin perjuicio de las normas adicionales que para su desarrollo puedan dictar precisamente las Comunidades Autónomas. Este es el juego de la articulación competencial en la materia que el art. 24 de la Ley respeta escrupulosamente".
Per tant, la tan citada SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL núm. 102/1995, de 26 DE JUNY, sobre la Llei 4/1989, de 27 de març, de Conservació dels Espais Naturals i de la Flora i Fauna Silvestres, ratifica el caràcter bàsic de la major part dels preceptes impugnats.
Els més rellevants d'aquests preceptes, avalats ara pel Tribunal Constitucional, són, sense cap dubte, els que fan referència a la planificació protectora del medi ambient i, concretament, els previstos PLANS D'ORDENACIÓ DELS RECURSOS NATURALS, els quals es troben per damunt de qualsevol altra planificació i, en conseqüència, incideixen en les competències autonòmiques sobre ordenació del territori.
La Sentència del Tribunal Constitucional ratifica també el caràcter bàsic -i per tant, obligatori també per a totes les Comunitats Autònomes- dels contingut mínim dels PORN, previst en l'art. 4 de la Llei 4/1989, de 27 de març, de Conservació dels Espais Naturals i de la Flora i Fauna Silvestres, així com la seua superior força passiva respecte de qualssevol altres instruments planificadors (per exemple, tota classe de Plans Generals urbanístics).
Per una altra banda, la Sentència del Tribunal Constitucional ratifica les previsions de la Llei estatal bàsica respecte dels denominats FACTORS DE PERTURBACIÓ.
LES AGRESSIONS AL MEDI AMBIENT
El TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ha declarat en eixa fonamental SENTÈNCIA, en tractar de les extraordinàriament variades agressions que pateix el medi ambient, que:
"Diagnosticada como grave, además, la amenaza que suponen tales agresiones y frente al reto que implica, la reacción ha provocado inmediatamente una simétrica actitud defensiva que en todos los planos jurídicos constitucional, europeo y universal se identifica con la palabra 'protección', sustrato de una función cuya finalidad primera ha de ser la 'conservación' de lo existente, pero con una vertiente dinámica tendente al 'mejoramiento', ambas contempladas en el texto constitucional (art. 45.2 de la Constitución), como también en el Acta Única Europea (art. 130 R) y en las Declaraciones de Estocolmo y de Río.
La protección consiste en una acción de amparo, ayuda, defensa y fomento, guarda y custodia, tanto preventiva como represiva, según indica claramente el texto constitucional tantas veces mencionado en su último párrafo, acción tuitiva en suma que, por su propia condición, se condensa en otro concepto jurídico indeterminado cuya concreción corresponde tanto a las normas como a las actuaciones para su cumplimiento. Ahora bien, no sería bueno olvidar que la protección siempre se plantea contra 'algo', los peligros más arriba sugeridos y contra 'alguien' cuya actividad resulta potencial o actualmente dañina para los bienes o intereses tutelados. Pues bien, en el caso del medio ambiente se da la paradoja de que ha de ser defendido por el hombre de las propias acciones del hombre, autor de todos los desafueros y desaguisados que lo degradan, en beneficio también de los demás hombres, y de las generaciones sucesivas. La protección resulta así una actividad beligerante que pretende conjurar el peligro y, en su caso, restaurar el daño sufrido e incluso perfeccionar las características del entorno, para garantizar su disfrute por todos. De ahí su configuración ambivalente como deber y como derecho, que implica la exigencia de la participación ciudadana en el nivel de cada uno, con papeles de protagonista a cargo de la mujer, de la juventud y de los pueblos indígenas, según enuncia la Declaración de Río (10, 20, 21 y 22). Esto nos lleva de la mano a la dignidad de la persona como valor constitucional transcendente (art. 10.1 CE), porque cada cual tiene el derecho inalienable a habitar en su entorno de acuerdo con sus características culturales.
Ahora bien, la acción del hombre con riesgo para el medio ambiente se proyecta en las más variadas manifestaciones, sanitarias, biológicas, industriales o urbanísticas, procedentes del tráfico rodado o del turismo y depredadoras sin más, como la caza y la pesca, manifestaciones difícilmente compartimentables por su heterogeneidad, aun cuando las normas lo intenten hasta donde pueden. Hemos dicho más arriba, y no es inoportuno traerlo aquí, que el carácter complejo y polifacético propio de las cuestiones relativas al medio ambiente hace que éstas afecten a los más variados sectores del ordenaminto jurídico (STC 64/1982). Ello explica que la competencia estatal sobre esta materia converja o concurra poliédricamente con otras muchas autonómicas sobre ordenación del territorio y urbanismo, agricultura y ganadería, montes y aguas y caza y pesca. No se da una oposición lineal y unívoca sino polisémica y metafóricamente transversal, pues un solo título competencial inciden en muchos otros, muy variados y percute en ellos".
LA LLEI PROHIBEIX ALTERAR EL PAISATGE
Les prohibicions legals d'alteració del paisatge són normes d'aplicació directa i automàtica, hi haja o no hi haja planejament urbanístic, siga quina hi siga la classificació del sòl, i no hi obsta tampoc la pretensió de buscar l'"harmonia" amb edificacions ja existents al lloc (ex Sentència del Tribunal Suprem de 10/04/96):
Per la seua banda, també el TRIBUNAL SUPREM ha construït una doctrina sòlida sobre el tema. Així, en les Sentències de 27/03/96, de 20/12/96 i, especialment per al cas que ens ocupa, en la SENTÈNCIA de la Secció 5ª, Sala 3ª, DE 10 D'ABRIL DE 1996.
Aquesta Sentència fa referència a la denegació per part de l'Ajuntament de Xàbia d'unes llicències d'obres sol·licitades quan els terrenys sobre els quals anava a produir-se l'edificació tenien la consideració d'urbans. El Tribunal Suprem considera que era procedent llur denegació perquè en cas d'atorgar-les s'hauria conculcat les normes de la Llei del Sòl que protegeixen el paisatge obert i natural, i camins de trajecte pintoresc, normes que són d'aplicació directa:
"es evidente que el precepto en cuestión es un precepto de aplicación directa. Quiere decirse con ello que, exista o no plan, el Texto Legal invocado se impone a quienes hayan de autorizar actos de edificación y uso del suelo.
Que esto es así se deduce del tenor literal del precepto examinado cuando afirma de modo rotundo «no se permitirá»; de la interpretación que de ese Texto Legal ofrece la totalidad de la doctrina que considera que se está en presencia de un Texto Legal que se impone al planificador; de la jurisprudencia reiterada de este Tribunal Supremo, recaída en la aplicación del precepto cuestionado, por todas Sentencia del Tribunal Supremo de 16 de junio de 1993 y las que en ella se citan; finalmente, el artículo 138.b) del Real Decreto Legislativo 1/1992, de 26 de junio, y que recoge un precepto similar al examinado, y que se incluye en el capítulo dedicado a las «Normas de aplicación directa».
Val a dir que -si bé l'art. 138.a) ha estat anul·lat- l'art. 138.b) del RDL 1/1992 estatal, de 26 de juny, ha estat respectat per la Sentència del Tribunal Constitucional de 20 de març de 1997, com a precepte ajustat a la Constitució i de caràcter bàsic (és a dir, que obliga a les diferents Comunitats Autònomes, les quals en la seua legislació i restant normativa urbanística no poden contradir-lo).
En aquella Sentència de 10/04/96 el Tribunal Suprem assenyala extrems de la major importància pel que fa a casos pareguts al de Xàbia:
"A tal efecto, un análisis del Texto Legal permite distinguir: a) Los supuestos de hecho que el precepto trata de proteger ; b) Circunstancias externas, debidas a la actividad humana, que inciden sobre la situación natural ; c) Efecto prohibido. Los supuestos de hecho son : 1) Los lugares de paisaje abierto y natural, rural o marítimo ; 2) Los conjuntos urbanos de características histórico-artísticas, típicos o tradicionales ; 3) Carreteras y caminos de trayecto pintoresco. Las actividades humanas que inciden sobre esta situación son : 1) Masa y altura de los edificios, muros y cierres, o la instalación de otros elementos. Efecto prohibido : 1) Limitar el campo visual para contemplar las bellezas naturales ; 2) Romper la armonía del paisaje ; 3) Desfigurar la perspectiva del mismo".
Després de decidir que, en donar-se en la realitat analitzada el supòsit de fet previst en la norma, la circumstància externa modificadora i l'efecte prohibit legalment, "procederá la aplicación automática del precepto invocado, cualquiera que sea la regulación que sobre los citados terrenos establezca el planeamiento", el Tribunal Suprem, més avall, precisà que:
"Es también clara la ruptura de la armonía del paisaje y la desfiguración de la perspectiva. El hecho de que tales edificaciones puedan ser armónicas con las ya existentes no modifica un ápice la ruptura del paisaje que las edificaciones suponen (...), tanto las existentes como las proyectadas. Así como el principio de igualdad no puede servir de fundamento cuando el hecho invocado es ilegal, tampoco los sucesivos actos de ruptura del paisaje, cometidos con anterioridad, pueden servir de excusa para nuevas rupturas del paisaje, y eso por mucho que tales rupturas produzcan una especie de armonía entre ellas, qu es lo que afirma uno de los peritos intervinientes".
Cal no oblidar tampoc que, en el cas que el planejament urbanístic no tingués en compte aquestes prohibicions legals reconegudes pel Tribunal Suprem com d'aplicació directa i automàtica, eixe planejament podria crear infundades o errònies expectatives edificatòries entre els propietaris de sòl en frustrar-se les quals, tal volta, podrien acabar generant-se al capdavall, prèvies les escaients reclamacions, supòsits de responsabilitat patrimonial de l'Administració corresponent. Val la pena insistir en l'esclaridor i diàfan final del 5è Fonament de Dret de Sentència de 10 d'abril de 1996 del Tribunal Suprem:
"Este planteamiento comporta que si en opinión de la Sala se da en la realidad analizada el supuesto de hecho previsto en la norma, la circunstancia externa modificadora del mismo, y el efecto prohibido legalmente, procederá la aplicación automática del precepto invocado, cualquiera que sea la regulación que sobre los citados terrenos establezca el planeamiento. Sin perjuicio, naturalmente, de las indemnizaciones que por otros conceptos puedan resultar procedentes, y que no son objeto de controversia en este recurso."
L'ECOLOGIA COM A PRINCIPI GENERAL
Aqueix límit imposat al planificador, assenyala la doctrina, s'ha anat, a poc a poc, esgallant de la Ciència de l'Urbanisme per a constituir una branca del Dret complementària, que s'aferma amb la creixent Doctrina ecològica del Tribunal Suprem, molts dels raonaments del qual són dirigits directament per l'esperit de l'article 45 de la Constitució. D'aquesta manera, revifa amb la major força i actualitat en les decisions dels més alts Tribunals de l'Estat (STS de 12/04/96, de 18/04/96, etc.) el Concepte-Principi General d'antigues arrels històriques de l'Ecologia:
a) El greu problema de la vivenda, només conegut en les seues vertaderes dimensions per les autoritats d'Urbanisme i pels sociòlegs del Dret, no ha de malmetre l'entorn lliure i saludable, dret de tots els ciutadans per imperatiu constitucional.
b) El problema cabdal no és la gestió dels drets sobre el sòl, la seua privatització o no, sinó l'atac a un bé jurídic irrecuperable, és a saber, la salut dels nostres i de tots aquells qui vindran després.
EL CONCEPTE D'ORDENACIÓ DEL TERRITORI, PER DAMUNT DE L'URBANISME, SIGNIFICA LA SUPERACIÓ LOCAL D'AQUEST
Recentment, s'ha produït una derogació de la Llei del Sòl estatal fins ara vigent per part de qui la terminologia kelseniana anomena "Legislador negatiu", és a dir, el Tribunal Constitucional. La seua Sentència de 20 de març de 1997 suposa un autèntic tractat de Dret Urbanístic, amb valuoses precisions teòriques que tenen pregones aplicacions pràctiques.
Si bé el tema se centra en les qüestions competencials entre l'Administració Central i les Comunitats Autònomes, l'esperit d'aqueixa Sentència del més alt Tribunal traspua un pulcre respecte als Principis Generals. Un escrupulós respecte a allò que el Tribunal denomina "polítiques d'ordenació" de la ciutat en el sentit de "determinar el cómo, cuándo y dónde deben surgir o desarrollarse los asentamientos humanos, y a cuyo servicio se disponen las técnicas e instrumentos urbanísticos para lograr tal objetivo" (Fonament Jurídic 6è, qüestions prèvies).
Així, en declarar nul de ple dret l'art. 138.a), aprovat per l'Estat amb eficàcia supletòria, el Tribunal Constitucional esgrimeix l'argument competencial, reafirmant que el Principi ecològic de l'Urbanisme es troba protegit en la legislació autonòmica per a la seua defensa. La Constitució, per tant, quan es refereix a l'urbanisme en el seu art. 148.1.3ª, no està considerant la Ciència Urbanística com a tal, sinó que s'hi està referint a l'Urbanisme com a fet social, ordenat integralment pels poders públics per a produir un resultat: la qualitat de vida dels ciutadans (Preàmbul i art. 45 de la Llei de Lleis).
Des d'aquesta perspectiva, l'Urbanisme com a objecte de la Ciència i dels poders públics atèn a l'ordenació i al desenvolupament de la ciutat per a assolir-hi una digna qualitat de vida. Com a objectiu d'una política, l'Urbanisme ha de, per una banda, servir a uns objectius constitucionals (arts. 46 i 47 de la Constitució) i, per una altra banda, respectar un dret constitucional: la propietat (art. 33 de la Constitució). Així, dels raonaments del vot particular de la Sentència del Tribunal Constitucional de 20 de març de 1997, emès pel Magistrat Sr. Jiménez de Parga, es desprèn que la política pública dirigida a l'ordenació i desenvolupament de la ciutat per a assolir la qualitat de vida ha de vetllar per la utilització racional de tots els recursos naturals: per damunt de l'Urbanisme, se situa el Concepte d'Ordenació del Territori.
Cal subratllar que l'Ordenació del Territori ultrapassa els límits de la ciutat i aborda l'organització d'àmbits territorials de major extensió, fonamentalment el regional, on, per necessitat, haurà d'aplicar i concretar el Principi Ecològic, catalitzador d'allò que s'ha anomenat funció ecològica de la propietat, desenvolupada ja avui per obra de la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, tant en la jurisdicció penal com en la contencioso-administrativa que n'han establert el concepte.
En aquesta línia, la Sentència 64/1982, de 4 de novembre, del mateix Tribunal Constitucional, sobre espais afectats per activitats extractives, diu que :
"(...)el desarrollo económico es igualmente necesario para lograr la calidad de vida, por lo que la conclusión que se deduce del examen de los preceptos constitucionales (...) llevan a la necesidad de compaginar en la forma que decida el Legislador competente, la protección de bienes constitucionales, el medio ambiente y el desarrollo económico(...)".
En aquesta decisió que cal harmonitzar la protecció del medi amb l'explotació dels recursos econòmics, hi insisteix el mateix Tribunal Constitucional en la seua Sentència 69/1982, de 23 de novembre. Sembla que allò que s'hi ha d'aconseguir és destacar els trets de cada ecosistema, eixes variables naturals que el converteixen en quelcom diferent del seu entorn, variables naturals que han de ser jurídicament evaluables i valorades com a béns dignes de tutela.
Una altra SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL, la núm. 28/1997, de 13 de febrer de 1997, ha contribuït també a esclarir la delimitació exacta entre els títols competencials de què les diverses administracions disposen pel que fa, d'una banda, a urbanisme i ordenació del territori, i d'una altra, a la protecció del medi ambient.
Declara aquesta Sentència:
"La delimitación de las materias que comprenden uno y otro de los títulos en presencia no es fácil determinarla de una manera nítida y tajante porque su respectivo contenido está relacionado con otras materias cuya competencia puede corresponder, como ocurre en este caso, a títulos competenciales diferentes. Mas ello no significa que esa interrelación permita la absorción de los diferentes títulos por el que pueda considerarse más directamente implicado, sino que en su ejercicio éste puede estar condicionado por los otros. Pues bien, el deslinde entre los títulos competenciales en juego, urbanismo y ordenación del territorio de un lado y protección del medio ambiente de otro, ha sido tratado con detenimiento en la Sentencia del Tribunal Constitucional 36/1994 que, con apoyo en las Sentencias que en ella se citan, contiene una doctrina atinente al caso ahora debatido.
Se señala en dicha Sentencia con base en lo declarado en las Sentencias del Tribunal Constitucional 77/1984 y 149/1991 que el título de ordenación del territorio 'tiene por objeto la actividad consistente en la delimitación de los diversos usos a que puede destinarse el suelo o espacio físico territorial', añadiendo que 'el núcleo fundamental de esta materia competencial está constituido por un conjunto de actuaciones públicas de contenido planificador cuyo objeto consiste en la fijación de los usos del suelo y el equilibrio entre las distintas partes del territorio del mismo'. En la misma Sentencia y en relación con la materia del medio ambiente se dice que en ella cabe incluir, entre otras, 'a las normas que persiguen la protección de la naturaleza y los valores naturales y paisajísticos de un espacio concreto'.
La correlación existente entre ambas materias y, por tanto, entre sus títulos competenciales, se examina en dicha Sentencia, como ya venía declarando este Tribunal desde la STC 64/1982, en el sentido de que han de coordinarse y armonizarse desde el punto de vista de su proyección territorial, condicionada entre ellos de modo que la ordenación del territorio pondere los efectos sobre el medio ambiente sin atraer hacia sí las normas relativas a la protección de la naturaleza (SSTC 36/1994 y 149/1991)."
Per tant, l'Administració haurà de vetllar de totes totes, en virtut de la seua personalitat jurídica única, per la coordinació i harmonització de totes dues matèries.
|
|
EL DRET D'ACCÉS A LA INFORMACIÓ EN MATÈRIA DE MEDI AMBIENT
|
L'art. 1r de la Llei 38/1995, de 12 de desembre, reguladora del Dret d'Accès a la Informació en matèria de Medi Ambient (declarat de caràcter bàsic per la Disposició Final 2ª de la mateixa Llei), estableix que "todas las personas, físicas o jurídicas, nacionales de uno de los Estados que integran el Espacio Económico Europeo o que tengan su domicilio en uno de ellos, tienen derecho a acceder a la información ambiental que esté en poder de las Administraciones públicas competentes, sin obligación de acreditar un interés determinado y con garantía, en todo caso, de confidencialidad sobre su identidad".
És l'art. 2n (també de caràcter bàsic en tot L'Estat) de la citada Llei estatal 38/1995, de 12 de desembre, el que en fixa l'amplíssim àmbit d'aplicació i preceptua que:
"1. A los efectos determinados en el artículo anterior, queda comprendido en el derecho de acceso a la información sobre el medio ambiente toda información disponible por las Administraciones públicas bajo cualquier forma de expresión y en todo tipo de soporte material, referida:
a) Al estado de las aguas, el aire, el suelo y las tierras, la fauna, la flora y los espacios naturales, incluidas sus interacciones recíprocas, así como a las actividades y medidas que hayan afectado o puedan afectar al estado de estos elementos del medio ambiente.
b) A los planes o programas de gestión del medio ambiente y a las actuaciones o medidas de protección ambiental.
(...)
Los empresarios, individuales o sociales, que gestionen servicios públicos relacionados con el medio ambiente bajo cualquiera de las modalidades establecidas en la legislación de contratos de las Administraciones públicas, están obligados a facilitar la información relativa al medio ambiente que la Administración pública titular del servicio les solicite, a los efectos de que ésta pueda cumplir con las obligaciones determinadas en esta Ley".
|
|
|
