|
|
|
|
Ruïnes, gairebé irreals, d'un possible 'CASTELLVM' a la partida dels Castellans. A la vora del camí que, a cavall dels segles II-I abans de JC, van seguir els ibers ilercavons de la Moleta del Remei per davallar al pla.
|
Què és un CASTELLVM?
Els CASTELLA eren petits CASTRA (campaments militars romans). El mot llatí va deixar la seva empremta en la toponímia peninsular.
|
|
L'església de Sant Miquel, al cor mateix de l'Alcanar antic, en una fotografia de principis de segle.
|
Als segles II-I a. de JC. a paraula llatina 'canaba' o 'kanaba' (procedent del grec) designava el lloc on s'instal·laven tots els serveis relacionats amb les necessitats de les legions.
Darrera les legions hi havia un estol de mercaders i artesants (ferrers, etc.) que s'anaven instal·lant a les rodalies dels llocs d'acampada dels soldats, amb un estatut especial.
El desenvolupament d'aquests assentaments depenia del tipus de relació que mantenien amb la regió. Aquestes petites ciutats creixien d'acord amb el consum del campament i en general no tenien un procès d'urbanització gaire desenvolupat.
Al campament acudia diàriament una munió d'humils negociants que alçaven les seues guinguetes al llarg del camí o camins que duien a les seues portes. A banda i banda d'aquests accessos anava sorgint (a través d'un interessant procès demogràfic), una població que acabava establint-s'hi de manera fixa: una anella de vivendes, barraques i mercadets, que és el que els romans anomenaven 'canaba'.
A l'esquema simple d'una ciutat militar envoltada d'una de civil li faltava, tanmateix, un element aglutinador inevitable, però de gran força coherent: la família.
Al legionari romà li era prohibit contreure matrimoni mentre estigués de servei. I l'edat legal per al servei militar era de disset anys. Els romans estaven sotmesos a ser reclutats des dels disset als quaranta o cinquanta anys quan no havien servit o vint anys a la infanteria, o deu a la cavalleria.
Per tot això, s'hi devien tolerar nombrosos casos de concubinat.
Les 'canabae' o, més pròpiament, els 'vici canabarum', eren assentaments civils sorgits a recer d'establiments militars permanents ('castra statiua') o estacionals ('castra aestriva', 'castra hiberna'), formats per gent que, en diferent forma i grau, oferien un llarg seguit de serveis als legionaris, amb els quals establien una especial i simbiòtica relació, i entre les quals sovint s'incloïen les seues famílies.
Els assentaments militars romans eren causa sovint d'un important floriment de la vida econòmica. Això s'intensificava a les canabae, on amb les relacions econòmiques es produïa un procès d'integració creixent entre militars i civils.
El terme 'canaba', en el seu origen "taverna" o "cabaret", va passar a significar progressivament el conjunt d'edificacions, més o menys sòlides o permanents, de civils que tot exèrcit arrossegava darrera seu a tall de complement necessari i tolerat de la disciplina quarterària. La seua creixent importància econòmico-social només podrà explicar-se per l'acció d'un exèrcit que, precisament, rebrà nous continguts i una empenta inèdita durant la monarquia dels Severs.
Sota el principat de Septimi s'arribà a admetre oficialment el matrimoni dels legionaris o quelcom semblant, sota el subterfugi ingenu de canviar les coses de nom: la concubina fou anomenada aleshores 'focaria' ("serventa, cuinera").
Amb aquest eufemisme el legionari va trobar-se amb un matrimoni més o menys legal i, per tant, amb una família reconeguda. De seguida aparegueren a les 'canabae' vivendes familiars fixes.
Els nascuts en aquestes condicions, els anomenats 'ex castris', foren admesos com a reclutes de reemplaç al mateix campament, de manera que les legions o destacaments de guarnició permanent van acabar nodrint-se a si mateixos, amb la qual cosa aparegué una població mixta civil i militar que va ser la base de futures viles i ciutats.
L'exèrcit representa un paper econòmic positiu, paral·lel a la seua importància com a vehicle fonamental de la romanització. La presència militar suscitava a les contrades on hi havia quarters -sia 'legiones', sia simples 'castella'- una activitat econòmica que beneficiava no solament els militars, sinó també els civils. Els soldats gaudien d'una disponibilitat dinerària que no calia menysprear.
A les 'canabae' també vivien ciutadans romans, agrupats jurídicament en corporació -'consistentes ad canabas'- entre els quals hi havia nombrosos veterans que, després de ser llicenciats, s'hi establien, prop dels seus antics camarades d'armes i prop d'un medi que els era ben familiar i amb possibilitats econòmiques de continuar-hi la vida com a civils. Entre aquests ciutadans veterans s'elegien els magistrats que administraven les 'canabae', les quals funcionaven així com una ciutat amb trets especials.
Les restes de 'canabae' no falten al voltant de cap ruïna de campament militar romà estable: cal destacar-ne les de Magúncia, Colònia, Ratisbona, Viena, Belgrad, Estrasburg, León, Aquincum (prop de Budapest), Viminacium, Lambaesis, etc.
Durant el segle III d. de C., com a conseqüència de les reformes de Sever, i precisament d'aquella que autoritzava els soldats a desenvolupar una vida familiar, les 'canabae' s'adaptaren a un model d'estructura urbana que propicià que en molts de casos se'ls atorgués l'estatut municipal o colonial.
Amb aquesta transformació va ampliar-se el paper de les 'canabae' i, si en el seu origen havien estat un centre d'intercanvis comercials i de circulació de mercaderies i valors, van acabar esdevenint, com a autèntiques poblacions, en lloc de producció de béns i, en especial, del sector primari de l'agricultura. Això va preludiar l'organització del Baix Imperi dels soldats limitanei, lligats a la terra i a la seua defensa perquè hi raïa el seu sustent i el de les seues famílies.
|
Els arqueòlegs Pallarès, Munilla i Gràcia escrivien l'any 1989 que "la continuïtat lògica de l''oppidum' de la Moleta del Remei ha de buscar-se en la denominada vil·la romana del Cementiri Vell [en realitat, es tracta del Cementiri nou d'Alcanar, al costat del camí dels Castellans], amb cronologia xifrable entre finals del s. II a. de C. (produccions de Campaniana A tardana i Campaniana B) i segle II d. de C.,marcada la seva continuïtat de presència per exemplars de T.S. Aretina, T.S. Hispànica, T.S. Sudgàlica i T.S. clara".
A més a més, fa bastants anys una persona d'Alcanar va trobar en aquest lloc una ara d'època romana.
Altres topònims propers són 'la Bamba' i la partida 'dels Castellans'.
La partida i el barranc dels Castellans, per la seua situació vorejant el vetust camí de baixada de la Moleta a Alcanar, ens fan pensar en l'existència d'un CASTELLUM.
La consideració estratègica del lloc a defensar i les circumstàncies militars del moment convertien els castella en temporals ('castella tumultuaria'), construïts amb roques i terra; o permanents ('castella murata'), generalment edificats amb carreus i obra. La guarnició -els 'castellani'- no en solia ser gaire nombrosa i era constituïda, especialment, per forces a cavall.
Suposem que l'establiment legionari romà (una 'vexillatio' de la Legio VII Gemina, destacaments de la qual van destinar-sea la Tarraconense, al litoral de la Mediterrània?) hauria hagut de tenir-hi lloc, sia durant les campanyes del cònsul Cató (segle II a. de C.), sia en el moment de despoblar-se l''oppidum' ibèric de la Moleta (finals del segle II a de C.), o a partir del 77 a. de JC, quan Sertori s'instal·la a la Vall de l'Ebre i a la costa oriental de la Península i té lloc la primera de les guerres civils.
S'ha assenyalat que "no es detecten a la Tarraconense instal·lacions d'aquest tipus, o almenys fins ara no han estat estudiades"... Per això la hipòtesi aquí aventurada hauria de tenir un cert interès per al món de l'arqueologia.
DEL LLATÍ VULGAR A L'ÀRAB ANDALUSÍ
El substantiu VICUS (de 'vicus, -i', de la 2ª declinació), venia del grec 'oîkos', i aquest de l'arrel indoeuropea 'weik-' ("unitat social immediatament superior a la família"). Podia significar en llatí clàssic: a) Barri d'una ciutat; b) Aldea, caseriu, llogarret; i c) Terreny, finca al camp, granja, hisenda...
En el nostre cas és el segon dels significats el que ens interessa.
De 'vicus' va derivar 'vicinus' ("del mateix poble, veí"), que donà lloc a mots catalans com veí, veïnat, veïnatge, etc.
El mot comparteix l'arrel de la llengua mare indoeuropea amb la paraula llatina 'villa, -æ' (de 'weik-s-la'?), que vol dir "granja, mas, aldea" i ha produït un munt de derivats catalans que no cal citar aquí.
[VICUS] CANABARUM
El cas és que aquest substantiu, per genèric i inconcret -tots els poblats, els barris urbans i tot, resultaven susceptibles d'anomenar-se vici-, no devien fer-lo servir gaire els parlants.
Fins al punt que de seguida degué desaparèixer entre ells, restant-ne només el genitiu plural femení:
CANABARU[M]
Cap al segle III d. de JC apareixen les primeres esquerdes dins de la societat imperial romana. Les invasions germàniques i l'ensorrament de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476 acaben de desintegrar la unitat de la Romània.
Perduts els lligams polítics, econòmics i culurals amb Roma, s'afermen els factors diferenciadors del llatí -alguns dels quals ja s'havien palesat en la mateixa època imperial- i comencen a gestar-se les futures llengües romàniques.
A més de la supressió de les diferències de quantitat vocàlica, la feble pronunciació de la -s final en algunes zones, les confusions de 'u' amb 'o' i de 'i' amb 'e' en síl·laba final i l'aclaparadora creació de nous girs preposicionals, els autors destaquen com a causa de la destrucció de la declinació clàssica llatina la pèrdua de la -m final.
De manera que el mot que ens interessa no degué trigar a quedar així:
CAN[A]BARU
El llatí vulgar -la llengua general de comunicació arreu d'Occident, llengua parlada en oposició a l'escrita de la literatura i dels monuments- va existir sempre, integrat per les maneres d'expressar-se corresponents als diferents nivells de cultura de la societat i, sens dubte, amb importants peculiaritats de base territorial, encara no gaire conegudes avui.
El llatí vulgar fou la llengua que seguiria viva després d'ensorrar-se l'aparell de l'estat imperial de Roma.
N'havien de néixer, a tall de llegítima descendència, les llengües romances com el gallec, el castellà, el romanès, l'italià i el català.
Potser sense sortir del llatí vulgar, el mot encara havia de perdre la seua segona 'a', una vocal breu que, seguint la regla general que va afectar les vocals àtones en síl·laba interior -bé que la a és la que més s'hi va resistir-, protòniques o postòniques, es va anar escurçant i reduint a poc a poc.
Aquesta tendència degués veure's reforçada encara pel fenòmen denominat síncopa, en virtut del qual la vocal breu situada entre dues consonants es perd, donant lloc a quelcom semblant a:
CANBARU
Que de seguida hauria d'haver esdevingut, en la parla mossàrab, CANBARO. Si és que no va perdre ja aleshores la seua vocal final feble, com va esdevenir-se en el domini lingüístic català (la 'u').
Cal tenir en compte les ultra-correccions que tant sovintejaren en tots els registres de l'àrab andalusí. Així, cal tenir en compte que els bilíngües que van introduir-hi prèstecs i van fer-ne transcripcions -com fóra el cas d'aquest topònim- no distingien bé en romanç /o/ de /u/ i tendien a ultracorregir la segona per la primera, incapacitat que també és reflectida per l'aljamiat, que distingeix bé 'a' de 'e', però mai 'u' de 'o'.
El mossàrab, també anomenat aljamia, era la llengua romànica parlada pels indígenes hispànics d'Al-Àndalus, és a dir, de les terres sota l'administració islàmica: les nostres terres, amb Tortosa, van estar-hi fins a l'any 1148.
Això vol dir que el mossàrab era la continuació natural en aqueixos territoris del llatí vulgar. Els indígenes, tant si havien mantingut la seua antiga religió com si s'havien convertit a l'Islam, hi van continuar parlant la llengua romànica pròpia: el mossàrab.
Tal volta així, si fa no fa, se la trobaren els nouvinguts amb la invasió islàmica que va arribar a terres tortosines en encetar-se el segle VIII.
|
|
Segons assenyala F. Corriente, en alguns dialectes àrabs antics i sudaràbics el fonema /b/ alternava fàcilment amb /m/, la qual cosa hi ha mostres en andalusí, p. ex. 'qinnab/m' ("cànem").
Diu aqueix autor que no sempre resulta fàcil saber, quan el romanç reflecteix tal fenomen, si aquest es donava ja en la seua font o si és el resultat d'una imperfecta audició o fins i tot d'una etimologia popular (p. ex., /hábbat halúwwa/, "gra dolç", dóna lloc a "matafaluga").
En síl·laba interna, el llatí 'papâver' ("grosella"), pronunciat /hábbabáwra/ pels andalusins, va donar lloc al mot castellà "amapola". Igualment:
CANMARUH
Resulta probable aquesta transcripció amb hac final pels andalusins davant dels múltiples exemples com 'Tâjuh' (de Tagus), 'Turjâluh' (de Turgalium), etc.
Tanmateix, arribats a aquest punt, als parlants en àrab andalusí els podria haver fet l'efecte entre la 'n' i la 'm', a causa de l'aturada que s'hi imposa al parlant, existia quelcom semblant a una hamza o aturada glotal (pareguda al 'spiritus lenis' grec)... Cosa que els parlants haurien solucionat fent que aqueixa aturada donés lloc -com en molts altres casos entre els andalusins- a /w/:
CAUMARUH / CANMARUH
La /h/ espirant final, si hi va aparèixer com en moltíssimes paraules d'origen romanç, a causa de la seua feble articulació, es perdria.
De fet, l'escrivà català que volgués esmentar aquest lloc l'any 1097, llatinitzant-ne el nom, no havia de tenir-la en compte.
Per això no és estrany que a la donació del comte Ramon Berenguer III (any 1097) aparegui el topònim CAUMARU o CANMARU entre les «villæ propriae de Rabita».
És aquesta l'anella perduda de la cadena?
La pronúncia dels conqueridors i repobladors catalans triaria la forma 'Canmaru' i tot seguit desplaçaria la vocal final que -més en 'o' que no pas en 'u', però hipercorregida així- tal volta s'hauria mantingut en el dialecte mossàrab:
CANMAR[U/O]
I les consonants en contacte podran interpretar-se com una consonant geminada -CANNAR- que donaria lloc indistintament a:
CANYAR (així es veu escrit alguns cops, en virtut 'in extremis' de la regla general segons la qual en català i en castellà les consonants llatines geminades o dobles es simplifiquen 'nn' > ñ, com en 'annu' > any, año), o bé...
CANAR (més senzilla i fàcil de pronunciar per la gent, és la que acabarà imposant-se, lògicament).
|
|
|
|
El singular gentilici CANAREU/CANAREVA
|
A tall de 'prova del nou' que podria reforçar la hipòtesi precedent, hom pot fer un cop d'ull a una possible etimologia del singularíssim gentilici CANAREU/CANAREVA, a partir de 'CANNABARIUS/CANNABARIA', que és com era denominat aquell o aquella que vivia en una 'canaba' o 'vicus canabarum'.
1r) CANNABARIUS (m.), CANNABARIA (f.)
La consonant geminada es simplifica i donarà lloc a...
2n) CANABARIUS (masculí), CANABARIA (femení)
La forma masculina perd la -s final, com és habitual en llatí vulgar (exemple: ferrarius > ferrariu):
3r) CANABARIU, CANABARIA
El grup format per una consonant seguida de semivocal i en síl·laba interior sofreix la següent evolució, comuna al castellà i al català (no pas al gallec, on donaria -eir-) :
-ARI- > -EIR- > -ER (monoftongació al final del procès)
Aquest fenomen hi ve reforçat per una segona regla, la qual estableix la monoftongació de ai en e tònica, quant a l'evolució del llatí al català.
Altres exemples:
ferrariu > ferrer
primariu > primer
4) (CANABEIR[U], CANABEIRA). En mossàrab, CANABAIR[E], CANABAIRA : Val a dir que, en el cas de paraules d'origen mossàrab, de vegades el diftong -AI- no s'ha monoftongat : Així, colombaire, columbari (< columbariu) .
Així doncs, la paraula esdevindria :
5è) CANABER, CANABERA
Aquest mot, no gaire fàcil de pronunciar, hauria de sofrir aviat una metàtesi.
La metàtesi, molt comuna en llatí vulgar, obeeix a la tendència del parlant a superar ràpidament allò que és més difícil de pronunciar, per la qual cosa sol canviar la posició de les consonants més difícils de pronunciar, avançant-les o retardant-les.
A la metàtesi denominada recíproca, la pertorbació es produeix pel fet d'estar pensant que s'hauran d'emetre sons molt semblants entre sí a poca distància els uns dels altres, per la qual cosa fa fallida la càrrega d'atenció suficient per a emetre'n els difícils, massa semblants, en l'ordre en què haurien d'emetre's (cal tenir en compte, en el cas que ens ocupa, que en l'evolució del llatí vulgar les consonants oclusives sonores en síl·laba interiors generalment s'havien perdut: bibere > beure).
Així, els parlants van trobar una solució més fàcil de pronunciar :
6è) CANAREB, CANAREBA
Aquest mot no trigaria a donar un nou pas, aquest també inevitable. En català, diverses consonants simples en síl·laba final (entre les quals destaquen la -B i la -V) es vocalitzen:
7è) CANAREU, CANAREVA
Altres exemples :
breve > breu
clave > clau
leve > lleu
Heus aquí el gentilici actual dels habitants d'Alcanar.
Això va provocar que canareva es pronunciés antigament -com avui encara es fa en algunes zones del domini lingüístic català- amb una "v" fricativa.
|
|
|
