|
|
|
|
Si no vols no cal que continuïs, perquè en trobaràs de molt millors a...
|
ART RUS
Poesia des del cor de la gran Rússia.
|
|
|
És usual que una escola siga oberta
i que hi haja un xiquet furgant-se el nas
o una xiqueta a la pissarra
deixant-hi grinyolar el guix fins que l'esberla
tan bon punt perfà cada paraula
Hi és usual que la porta es faça tova
que el finestral solellós de bat a bat
no amague ditades ni claps ni esgratinyades
calcamonies que apaivaguen la salmòdia
o els retrets del professor per les badades
Hi són usuals els dictats les bones lletres
llorejades les escampavies de llàpissos
les carasses les taques de tinta saborosa
la cridòria i mocar-los i que facen ballmanetes
per donar ales al més tímid si s'afronta
(i hi són usuals com arreu els vells àbacs
els garramanxos els burriols els momos
els morrandos les rodanxes de xarol)
A les acutides aules de Goden també era costum
clamar al risple que xerrava
pels colzes, a qui deia amb el nas
vocals ennasades poc grates a l'oïda
sèrbia
vocals que com les gregues i les hongareses
fan l'efecte que no pugues ganyir
desemmandrir l'alumne que s'abeque
un carxot a qui sàpiga de cor les mil arrels
diferents
dels enrevessats verbs del dialecte
una clatellada a qui conega els sufixos
per definir -o no- en gheg els substantius
i encara un estirassó d'orelles a qui gose
aprendre's tot de plurals irregulars
i un calbot a l'acte per haver fet servir
les quatre declinacions de l'albanès
meridional
com els romangons de les faldilles de la mestra
No-sé-on, no gaire lluny de Prístina
ni de la nostra ànima tampoc
se sentia el rosec la canticela
de les taules de multiplicar
més empalagoses en serbo-croata
però també més imperatives
I se sentien més coses kossovars
com és ara
les rondalles himnes
històries poemes i garrames
frec a frec
clandestinament i aplicada
els versos i berenars en dialecte
acotadets i en gheg
l'albanès meridional
Diuen que als anells
de Saturn tot guardava
fins ara un equilibri
clar i transparent
diàfan pulcre límpid
diuen
immaculat higiènic impol·lut
com una patena
no endebades
diuen que la gent de mena
no debat de malles
Fins ara tan innocents
com aquesta rima
els abecedaris cirílics
quina blanor de vocals
recitades de memòria
les aules expedites
a les consonants
classes amenes
declinant el goig en locatiu
conjungant
l'aspecte imperfectiu
dels verbs eslaus
no menys candorosos
que aquesta rima en a.
Fins que algú
va ordenar
els mots
en escamots
Fins que en qui sap
quin cau saturní
se n'aplegaren per aprendre
a cruspir-se els fills
I s'esdevingué un segar de maig
(càfiles sèrbies
gambalatxos despitralats
quisquillers o bé rebordonits)
tot de maldeventres
munió d'empitxolats com a conills
els dits de pinyolada
sobreeixint dels peücs
caps esbroquellats
cabells com a ramassos
rostres reganyats
braços com a furgues
rere la botnada
i ossos com a verducs
fugint sense ungles
de la brafada)
I ja no els va venir d'aquí.
En conseqüència
no resulta gens extraordinari
que una escola romanga oberta
que estiga
a mà de bat a bat sempre a l'abast per entrar-hi
dir bon dia
i baldament faça mal efecte
davant de la canalla que guaita encuriosida
bocabadada
de puntetes
acabar-ne els mestres.
|
|
A las guerrilleras
de la Milicia Popular Sandinista
|
Escribo desde esta sentina blanca,
desde eras geológicas de fango.
Desde aquí, desde la gris España
-torera de luces, cruz y cuartelera.
Y libremente te entiendo y te amo
como si, sin Atlántico, pudiera
libar ese cuello y esos labios
profundos
y dulces
tuyos.
Eres hermosa entre ternura, armas
y ese tropel de caras y de botas...
Eres pecho elocuente y sonoro
sí devuelto a la patria desguazada,
costado de Cristo como las rosas
abierto a la mañana y a los ojos
verdes
y dulces
que tienes.
No quiero que llores, compa. Así
no se te nublarán los ojos lindos.
Al pisar las ruinas de Estelí
no llores, no. La tortura de América
toda cabe en el luto de tus rizos
negros,
dulces
y ciertos.
Cansa la guardia en los cafetales,
guayabo. Sin tu hijo. Fue en la nuca.
Un Parlamento no vale un real.
Cada grano será tasado en sangre
infantil. Con un dólar, en Utah,
fuman Winston. Aquí es para matar
niños.
Viene
Sandino
de vuelta a Omellocán.
|
|
|
Vint-i-quatre dies ans de sant Antoni
Va ser Nadal
Doncs tant s'hi val
Si les simbombes se semblaven al dimoni
I les nereides -de joves i boniques-
Embruixen de vermell
I ballen vives
Sota les agulles del pi
Mentrestant escurça faldilles
Un vol d'orenetes
De la font
Les fulles de cosir
Per còdols i colls
Elles es pentinen
I llavors
Com el sol de matí
Com la lluna
Vestida de dol
Com la pruna
Dolça de dol.
|
|
T'esvaeixes i retornes, criatura,
ombra fantàstica que habita a l'escala
i la puja horrorosa i no s'hi atura.
I encerto si és bella i captiva i tot tala.
Maldaria per tornar a ser infant
sotmès als capricis de l'atzar, només
per reviure aquell vespre -diu que sant-
i mudar-hi adés l'esguard, els mots adés,
ombra fantàstica que a l'escala vius.
Si m'acarones, puis alevosa fuges
cap a la ciutat emboirada on fas niu...
També ets la foscor que ans de les pluges
m'aterria aitant: augurava tronades
o la solitud de les aus sus mil illes
de vagues formigues negades.
L'aiguat pren color de les teves faldilles,
gust de flor de sines, tacte de recances
en terra mullada. I encís de l'espai
en suspens: ço demostra que, quan t'atanses,
senyal duus que ja no ens llevarem mai.
|
|
La ciutat encara no naix.
Sagitària crispació, sànscrit al pati
elemental,
hereu de l'horari
universal
-un ram de clavells
enfront del mercat de Sant
Josep. Fereix l'esguard
la prova vermella:
Lady Chatterley suposa una penetració
soviètica
i més enllà el morreig d'una parella,
clar i venturós,
lícit com l'albada.
La ciutat no naix encara.
Del perill gaudeixen els geranis i
la mel costa un ral a la botiga.
Sense argent les Rambles
no ho semblen de dia
-i saben trair-se en aquell gosset bord
agonitzant a la vorera
-i saben trair-se a la mústiga florida,
a l'asfalt sense horitzó,
a les llambordes
i a les reixes dels balcons.
Un infant plora i les amanides s'adoben:
els cuiners i les mares van de bòlit
-miserere,
miserere nobis.
|
|
A la gent ecologista, que n'hi ha.
|
Ni m'engoleixo fums d'Opelcorsa
ni bec en safes.
La tronada no sé què siga
ni el radiador, ni el tràfec
xocant dels moixons.
No conec ja ni el romer ni la figa.
La televisió sembla el menjador
pudent de l'ase:
hi pasturen els cucs, l'urani i la corbata
com si fos una serpent de calefacció.
La ràdio emet un avorrit dictamen
centenari. La serpent de seguida esclata
en cuirassats, míssils i melons.
Són de moro. Ans de fugir-ne me n'adono:
Vaig perdre el cordó de la sabata!
No m'ho perdono.
|
|
A los que luchan por un mundo más justo.
|
Ha emergido del mar un perro
secuaz de amapolas y románticos,
normal campeón de los cafés
y ya
de algas industriales lleno.
Solicito moderar las guerras
en leve favor de los vencidos
y escancio
un vino para Séneca
en la callejuela de Campoamor
del Absoluto...
Ha emergido del mar como beso,
en absoluto esquelético,
brillante e hinchado y sucio,
muy equívocamente barbado,
un perro
playero.
Aplazo indeciso su adquisición. Duélenme
prendas.
Me atengo a que un perro es a veces
inútil dispendio de huellas:
¡Ha emergido éste del mar, secreto,
interrogante
-tierras del Sur-,
enamorado de los niños y los espejos,
cadáver
jugoso y locuaz!
Sólo sabemos -de oídas-
de un perro bien muerto,
corrupto y en paz y en agraz.
|
|
