|
|
|
|
Aquells qui arribarien a ser els millors poetes de tota la literatura catalana medieval van aplegar-se per fatifat, la primavera del 1420, al turmentat i enigmàtic litoral del Montsià.
|
Aquells fadrins -els uns acabaven de ser adobats cavallers, els altres n'estaven a punt, de ser "ordenats a defensió de la terra e a créxer aquella"- altius i deseixits, conscients de tenir el segle als seus peus, hi feren cap mostrant-se delerosos de gestes dellà mar que els permeteren de palesar al món la seua valua. Però la processó anava per dins.
Llur primera aventura començava a la nostra costa.
I ens abelliria que un d'ells hi hagués deixat, bé que fós d'esquitllentes, un missatge críptic a l'esdevenidor.
|
|
L'artista ha sabut copsar una visió idílica i alhora feréstega de la serra del Montsià. La mateixa que degueren experimentar a la nostra costa aquells lletraferits guerrers nascuts al segle XIV.
|
|
Visió molt personal, depuradíssima, de les restes del pont de les Caixetes, el qual travessa el riu Sénia per davant de l'antic molí del mateix nom. En el seu dia va ser una de les escasses vies de comunicació entre el País Valencià i el Principat a l'altura d'Alcanar. Hi van passar aquells poetes del 1420?
|
"Yo contrafaç nau en golf perillan,
l'arbre perdent e son governador,
e per contrast de dos vents no discor;
los mariners enbadalits estan,
e cascú d'ells la sua carta tenta,
e són discorts en llur acordament:
hu volgra sser prop terra passos cent,
l'altre tan luny com vent pot dar empenta."
AUSIÀS MARCH, Poesies, XXVII, 25-32
|
"Aquest rey Alfonso és digne de ésser tant commendat com may sia estat rey ne príncep en la casa de Aragó. Car, en edat de ·L· anys, com és dit, se donà en apendre les arts liberals, primer en grammàtica, e aprés en poesia y en rethòrica; fins en la fi de sos darrers dies tengué mestres en theologia, en dret canònich e civil, poetes, oradors y en grammàtica, lògica, y en altres disciplines molt bé instruhits y doctes, als quals no planyia donar grans salaris, stipendis y quitacions."
|
"Si Déu ha donats uyls al menestral per ço que veja obrar, a l'home peccador ha donats uyls per ço que pusca plorar sos peccats, e si al cavayler ha donat lo cor per què sie cambra on stia la nobilitat de son coratge, al cavayler qui és en sa forsa e en son honrament à donat cor per ço que y sie pietat de merçè a·judar e a salvar e a guardar aquells qui leven los uyls ab plors e lur cors ab esperança als cavaylers, que los ajuden e·ls defenen, e lur donen a lurs necessitats".
|
Ah, cors gentil! quant de vós me partí
e·us vi sus alt al vostre mirador,
morir cugey, tan greus dolor sentí:
axi·m destreny de son poder amor.
Mas com forsat eu forcí mon voler
e pris comiat de vós, gauig de ma vida,
planyent, plorant e·z ab greu desesper,
maldint lo jorn de ma trista partida.
|
O, Déu! ¿e com poray de mort campar
can me veuray sols, ab pensa torbada,
en un vexell de fust lay en la mar,
absent de vós, lonyats d'esta·ncontrada?
Mi recordan que·m seray tan llonyats
del país dolç on vostre cors habita,
ladonchs morís, si com desesperats,
malesín mi, fortuna y mala dita.
|
|
[Vulgueu disculpar, benvolguts/des navegants, que la resta d'aquesta pàgina estigui encara en construcció... GRATIAE VOBIS DATAE SUNT!]
|
|
