|
|
|
|
El seti més meridional de Catalunya es troba amb prou feines a 40º 31' 26'' de latitud nord, a vint-i-tants kilòmetres al sud de l'Ebre.
|
El riu Sénia a la seva desembocadura, al paratge de Sòl de Riu.
|
|
Lluny de ser terra ferma, el cap meridional del Principat consisteix en una mudadissa i làbil barra de codolar.
|
Tarongerars canareus ben prop de la mar i del riu Sénia, arrecerats per la serra del Montsià.
|
Un cenyit i airívol corredís paral·lel a la costa entre les dues riberes -la catalana i la valenciana, sortints rocosos que pateixen l'erosió pròpia de la dinàmica marina- a la mateixa embocadura del riu Sénia que, havent drenat el pla de Vinaròs, no té prou força per arribar al mar.
El banc llarg i estret de còdols (pobre substitut de l'antic delta del Sénia, ja només perceptible en fotografies aèries i a la cartografia) fa per separar la mar de la tolla estantissa del fons de la qual mana encara d'amagat una discreta font que a l'Edat Mitjana, quan en fou l'hora, esdevingué notori abeurador de ramats d'ovelles i cabrum. I nus d'antics lligallos -el del riu Sénia i el del Mar- que ja obriren els llops.
La barra discorre de banda a banda, però no ateny a enervar l'aiguabarreig d'aquell últim bassal llacós d'aigua dolça del riu que serveix de límit entre Catalunya i el País Valencià amb els colls, allí prou benignes, de la Mediterrània.
És Sòl de Riu.
Sòl de Riu és un lloc que afegeix màgia, misteri i encant a la prístina bellesa del seu nom: seguint cursos d'aigua, «el sòl de…» designa -sosté Coromines- "el fons, el capdavall d'un paratge".
Sòl de Riu sap servar zelosament els seus secrets.
A la fondària de la mar, els discrets pecis farcits d'àmfores hi delaten antics naufragis. I les ones s'engoliren ja fa segles les ruïnes de la torre del Canar, a la mateixa desembocadura del riu: antics mapes francesos (el Plan des Alfaques de Tortose, per exemple) hi situen un parell de torres, la de la Devesa de Catalunya -a la ribera catalana- i la "del Sol del Riu" en una punta que s'endinsava al mar a la banda valenciana.
El 4 de juny de 1437, un bergantí de moros va capturar un llagut tripulat per tres mariners de Peníscola a l'altura de Sòl de Riu.
«Nadal el Mallorquí fonc trobat mort a Sol de Riu a 20 de desembre, intestat», llegim intrigats en una lacònica relació parroquial de 1661.
L'endemà del dia de Reis del 1897 Francesca Soriano, habitant del molí fariner de Sòl de Riu -quaranta anys més tard son fill Ramon seria alcalde efímer d'Alcanar-, es passejava matinera la ribera de llevant del Sénia i descobrí astorada «que en un clot format en un remans del riu hi havia part d'un esquelet humà»: fins que els forenses no ho desmentiren, es suposà que es tractava de les despulles d'un home arrossegat pel corrent.
Un infaust dilluns del 1959 una barca sortí de les Cases a xorrar les peces de tresmall que tenien calades; bufava el xaloc i, davant per davant de Sòl de Riu, un cop de mar omplí l'embarcació d'aigua, llençà els mariners a la mar i se n'ofegaren dos.
Allí justament, a Sòl de Riu, comencen o bé s'acaben Alcanar i Catalunya.
Alhora.
No hi ha cap manera més planera i esclaridora de situar geogràficament un poble dos cops mil·lennari.
Ja ho digué la carta de població del febrer del 1239: la d'Alcanar és gent de frontera.
D'avantguarda.
D'aquí el seu persistent esperit colonitzador d'erms -sia de l'antic terme d'Amposta, sia de les terres del Maestrat.
Solatge, barreja de cultures. Un poble que, encimbellat amb Cartago i Grècia, davallà al pla mogut per una plèiade de festejos amb Roma i, atansat a la mar gràcies a la pau andalusina, ja mai no ha deixat de ser fronterer. Com Sòl de Riu.
No gaire lluny d'allí, Alfons Maseras féu un brindis en un dinar d'agost del 1928:
|
«Amics: Preguntà Goethe a un amic seu, en descobrir les belleses d'Itàlia: "Coneixes el país on floreix el llimoner?". Quan jo torni a Barcelona, a tots els qui em facin l'elogi de Catalunya i m'asseguren que la coneixen pam a pam i que l'estimen, jo els preguntaré: "Coneixeu el país on floreix el taronger?". Quan em responguin que no, jo els contaré les excel·lències d'Alcanar, la generositat dels canareus, els conreus de fesols i garrofers, els melonars i, sobretot, els tarongerars. El taronger dóna fesonomia a aquesta terra, el taronger és l'arbre de la claror, de la riquesa i de l'alegria. És l'arbre símbol d'Alcanar, producte de la terra i del sol, del treball i del miracle. Car el taronger és per si sol un miracle. Jo els diré als meus amics de Barcelona: Si voleu conèixer un caire més de la nostra Catalunya, aneu a Alcanar. Per la banda del sud, Alcanar és la porta de casa. ¿I quina casa pot ornar-se millor que amb aquesta horta meravellosa i quins defensors més braus pot tenir que els generosos canareus? Amics, aixeco la meva copa a la vostra salut i a la prosperitat d'aquesta terra, que és un orgull més... dels catalans».
|
|
|
