|
|
|
Colla de cosidores canareves a les primeries del segle XX.
|
En parlar de l'esdevenir històric d'Alcanar cal parar compte en una cosa: que els solaments dels seus murs més vells, els seus carrers costeruts, les sorts margenades de les serres que venceren la rocalla, els prats guanyats als aiguamolls per al regadiu, l'aigua robada als aqüífers més gasius, la seva riquesa i prosperitat i àdhuc el seu paisatge actuals... tot això s'ha bastit sobre el singular sofriment de gent sense veu, avesada a acotxar el cap i l'esquena.
Durant segles s'han aixecat no sols a costa de la integritat del medi primigeni i amb la indeturable explotació dels seus recursos naturals, sinó també -com ha passat arreu- sobre por, humiliacions, sang, suor, fam, malaltia, dolor i llàgrimes fora mida de canareus i canareves anònims, ofesos i trepitjats tantes vegades com calgué.
Ells mereixen que se'n guardi solidària, admirada memòria.
|
La placeta darrera el temple parroquial de Sant Miquel, bressol de la vila d'Alcanar.
|
Guardem memòria de la població aborígen que fou foragitada d'Alcanar amb la conquesta cristiana del segle XII -i substituïda al llarg dels dos segles següents per repobladors catalans- o expulsada per decret l'any 1609.
Fins a aquesta despietada neteja ètnica en nom de la Creu, el component demogràfic de les terres canareves havia anat experimentant aportacions successives.
Però mai no havia sofert una solució de continuïtat com la que representà la violenta croada contra l'Islam tortosí i el brutal genocidi subsegüent de la població nadiva.
Al fogatge del 1553, mig segle abans de l'expulsió dels moriscos, encara hi figurarien almenys tres famílies canareves -els Alberich, els Godall i els Abellà- amb cognoms de molt probable origen àrabo-islàmic.
On són avui?
|
En segon lloc, dels esclaus que treballaren tota la vida debades, comptats entre els animals i els estris del camp.
Perquè a Alcanar també n'hi hagué, i no sols a la remota Antiguitat.
Així, en un registre parroquial consta, encara el 14 de setembre del 1629 -any d'aiguats i de pèssima collita, en què a la fam que es patí arreu de les Terres de l'Ebre s'hi afegiren brots de pesta-, l'òbit d'un tal «Joan, esclau de Ramon Forcadell».
|
A Alcanar han estat majoria els jornalers i pagesos pobres.
Sotmesos amb les seves famílies a les successives oligarquies locals i a l'Església, a través d'onerosos censals, censos, tributs i prestacions personals, quan no desnonats...
Collats per insalvables barreres socials -els enllaços matrimonials entre les famílies benestants encara les enfortien més- i fèrries relacions de poder a través del monopoli secular dels càrrecs municipals i eclesiàstics per una minoria...
Vet aquí com a la tardor del 1824, tot just restaurat l'absolutisme de Ferran VII, el Clergat parroquial d'Alcanar, sense cap mirament, executava uns censals de feia gairebé un segle -un deute de 173 lliures i 12 sous- sobre una finca del camí de Càlig valorada en 280 lliures, per fer-ne fora diversos posseïdors i privar dels béns del seu difunt avi matern dos germans orfes -els pagesos Josep i Jacint Bel-, obligant-los a renunciar a l'herència de sa mare morta, subhastant l'hort i adjudicant-lo (per només 200 lliures, de les quals sols en diposità 60) a un cirurgià benestant: un burgès que -atesos els vents liberals que començaven a bufar- els mereixia més crèdit que no pas un parell de pobres pagesets orfes que no sabien de lletra.
|
¿I la gent humil del barri casenc de la Caravana, dit així perquè els mateixos pescadors que hi vivien cantaven: «A la Caravana, s'hi passa gana...»?
I la gernació de mariners que es deixaren la vida a la mar? Francesc Boix (en aigües de Borriana), Antoni Matamoros (les Salines, 1910), Tomàs Fibla, Joan Garriga (Sol de Riu, 1959)... i tants d'altres que no s'arronsaren mai davant de res.
Ofegats. I encara bo si després se'n trobava les despulles.
I tot per guanyar-se el pa. Per quatre coves de peix que les seves dones anirien a malvendre al migdia pels carrers d'Alcanar («Xiques, sortiu al peix...!»), perquè havent dinat calia afanyar-se a apanyar les fràgils xarxes de cotó.
|
Les dones -més de la meitat de la població canareva de tots els temps- han patit i callat.
De totes se n'ha presumit una ximpleria, xafarderia i frivolitat innates: durant la Guerra del Francès dues canareves seran condemnades sumàriament, per xerraires, a callar i no parlar mai més del moliner i pagès Miquel Castell (havien gosat denunciar que els havia robat 10 roves de tabac i que menjaria tot l'any a costa d'elles)... «ni por otro asunto, que tenga vertencia con socolores de denigrar la buena reputación, y querer con simulaciones levantar calumnias sin más objeto que el antojo».
Vivint i treballant de genolls. Parant la taula i menjant dempeus per servir els seus homes i amos. Bevent aigua quan ells vi. Atordides i mortes de son en llevar-se les primeres per fer l'esmorzar. Avergonyides i privades de si mateixes durant el tràngol menstrual. Excloses dels temples si gosaven de donar a llum sense haver passat pel teatre de les noces...
I tot això durant segles. Segles inacabables -inacabats- de menyspreu i d'incomprensió.
Mentre elles s'esllomaven al camp (igual regaven que entrecavaven l'hort de la Creveta, que segaven blat a la solana de la Caragola, que emborrancaven o plegaven olives i garrofes a la Martinenca), eren casades per buscar-li amo al seu cos (femelles a l'abast i amanides, com deia Horaci, a la monòtona sexualitat del pagès que ha treballat de sol a sol, condemnades a una existència de por si els tocava en sort un miserable o un borratxo), cuinaven, escuraven, cosien, rentaven, agranaven, endreçaven la casa, prenien cura dels vells malalts, parien i -si no s'hi quedaven llavors mateix, o tot seguit de febres puerperals- donaven el pit i pujaven la canalla... l'Església predicava que amb prou feines valien el valor del seu marit -o, mentre romanien fadrines, el de son pare-, de manera que només la dot i les noces les lliurarien de la desgràcia.
Que li ho preguntin si no a l'Agustina Queralt, la canareveta òrfena vexada i maltractada per son pare i sa madrastra que l'any 1835 hagué d'anar-se'n a servir a Vinaròs. Quan, fadrina encara, en tornà divuit anys després amb dos xiquets al braç per reclamar l'herència de sa mare, si el jutjat la hi concedí no fou pas per a ella -una dona adés Ventafocs, adés Medea, adés Mare Coratge de Brecht-, sinó en esguard de les dues boques que havia d'alimentar.
El Nobel Günter Grass, en el seu discurs en nom dels guardonats amb els premis Príncep d'Astúries, ha demanat que la literatura doni la paraula als perdedors: «a tota aquella gent que no fa la història, però a qui inevitablement la història els passa».
És just això el que hem mirat de fer aquí.
|
|
|
