|
|
|
Aquesta és la crònica personal de l'excursió a la serra del Montsià que va tenir lloc el diumenge 15 de novembre del 1998.
Hom va pujar a la Torreta del Montsià seguint la 'ruta literària Trinitari Fabregat' (descrita per aquest escriptor canareu a la seva novel·la "Jardins Ignorats").
I vet aquí quin encert: feia tot just cent cinquanta-cinc anys que allí potser hi havia passat alguna cosa.
|
"usque ad hilicem que posita est in cacumine montis Sciani supra nemora et secatur directe per esquinam montanee, que sita est in medio nemore..." (13 de març del 1236)
|
La Torreta del Montsià constitueix un dels límits esmentats en la Carta de Població d'Alcanar del 28 de febrer del 1239: «... et sicut pervadit de ipsa serra ipsius talaye que dicitur de Muntsiâ». És a dir: "... i segons es va de la mateixa serra anomenada de la Talaia que es diu del Montsià".
El topònom Talaia ve de l'àrab t'àli'a ("els sentinelles").
Titus Livi, en 'Ab Urbe Condita', ja esmenta els fars instal·lats de punta a punta de l'Ebre durant la Segona Guerra Púnica, amb els quals els cartaginesos es feien senyals òptics en els preliminars de la batalla de l'Ebre.
Aquestes torres de senyals s'aixecaren a partir del segle III a. de C., a redós de la civilització púnica. Després aquestes fortificacions iberocartagineses per a la telegrafia òptica foren substituïdes per obres romanes, sobre les quals a l'Edat Mitjana s'alçaren torres de guaita amb objectius defensius més ambiciosos. Els noms de lloc donen fe de la seua presència: la torre de la Candela (prop d'Amposta), la torre de la Talaia (en una serra del Pinell de Brai) i un llarguíssim etcètera arreu de la Ilercavònia.
Hom suposa que els sarraïns reconstruïren i perfeccionaren aqueixa xarxa de talaies. El formidable espectacle de llums que perfeien l'hem trobat descrit poèticament àdhuc en l'anònima 'Chanson de Roland', l'epopeia medieval francesa. I un prestigiós geògraf andalusí, Abú cAbd Al·làh Muh'àmmad az-Zuhrí, lloava al començament del segle XII els avenços tècnics de la telegrafia òptica de la Tortosa islàmica.
Al privilegiat punt on va fer cap l'excursió del 15 de novembre devia alçar-se, en aquell estiu llunyà de l'any 217 ans de JC, una de les torres de senyals òptics iberocartagineses al servei d'Hàsdrubal que va témer-hi Gneu Corneli Escipió.
I si van aprofitar-hi les sòlides parets de la dolina com a solaments? Per això els musulmans -i encara els primers repobladors d'Alcanar l'any 1239- l'anomenaren "la Talaia".
Desapareguda tot seguit la seua finalitat, n'ha restat un sinònim: la Torreta.
La Torreta del Montsià.
|
Hem de suposar que en aquells dies de mitjan novembre de 1843 va fer la malhora que fa al cas.
De fred, segur que sí.
I diuen que en aquell temps solia ploure més -i més sovint- que no ara. A més a més, el dia tardorenc s'escurçava a pas de conill.
Però no per això un pagès veterà com Joan Sanz de Pascual havia d'abandonar el garroferar del 'monte'.
Imagino que seguia treballant com un negre. Bé que ja havia complert els seixanta-tres anys, en tindria un fart per mantenir la seua dona Josepa Fibla i quatre filles fadrines que anaven dels disset als vint-i-set.
Joan va pujar al Montsià per feina, com tantes altres vegades, amb el matxo amb sàrria de palma de margalló i sense oblidar els arreus -la destral, la cofa d'espart, el ganxo de batre garrofes-, la marraixa, la cadanella de vi i el fardell del dinar.
Vestia uns amples calçons blancs de llenç a l'estil del país, espardenyes amb cinta negra passada a la catalana, una faixa blava de cotó i un mocador de quadres roig entorcillat al cap.
No sabrem mai del cert què va succeir a la serra aquell dia tardoral de 1843. Ni a qui més li ho va contar Joan.
|
|
El cas és que, pocs dies després, dos pagesos canareus enraonaven a l'entrada del tractant de matxos Ramon Gimeno, al número 12 del Camí Ample .
Sabem que hi eren Baptista Sancho i Ildefons Reverter. Aquest últim semblava un argent viu: bracejava i abocava pel bec gros. La història no ha guardat memòria de si hi havia ningú més en aquella xerrada a casa del tractant.
Ildefons tenia uns trenta-quatre anys. Era casat amb Agustina Bort, un any més jove que ell, la qual li havia donat ja tres fills: Miquel, de deu anys; Agustina, de vuit; i Maria, de quatre. En aquella tardor de 1843, Agustina estava en estat de Fermina, que naixeria feliçment l'any següent.
La família vivia al carrer que aleshores s'anomenava del Calvari. La seua casa, com la resta de les del raval que s'hi havia anat formant, encara freturosa de número.
Fora del clos de les desaparegudes muralles del poble havien aparegut el carrer del Calvari, el del Raval, el Nou de Sant Isidre, el del Coll de Bonmatí, el del Camp, el de Sant Miquel, el del Mar o de Capdecases...
El carrer del Raval seguia essent, per damunt de tot, el tradicional camí d'accés al primitiu Calvari d'Alcanar. Atès que la petita església fortificada que el presidia havia estat cremada i assolada durant l'atac del general carlí Ramon Cabrera a Alcanar, el 18 d'octubre de 1835, i que a més a més el mateix Calvari s'havia quedat vell i obsolet, aquest seria enderrocat uns anys després per tal d'aprofitar-ne l'espai per a eres per a la batuda del blat. Des d'aleshores, el lloc on havia estat aquell antic Calvari passaria a denominar-se "les Eres del Calvari". Avui el coneixem com plaça del Mirador.
L'any 1845, al carrer del Calvari hi hauria amb prou feines una dotzena de cases. Hi viurien les famílies d'un espardenyer, cinc jornalers i sis pagesos. Un d'aquests últims, Ildefons Reverter, arribaria a tenir, a més de la casa on vivia i un bon matxo, sorts reguívoles -se'n menava ell mateix- a les partides del Forrellat, de Mas d'en Reverter, del Pou, de Sol de Riu i de les Mallades; garroferars al Boveral i al Pla; vinya i garroferar a la Martorella; vinya, garroferar i malesa a la Martinenca, i un altre garroferar al Codonyol.
-Sabeu què? -va dir Ildefons-. L'altre dia, al tio Joan de Pascual li van sortir els Dimonis.
-Calla! Què dius? -va exclamar Baptista Sancho amb més d'un pensament d'ironia-. Dimonis?
-De debò t'ho dic. Ho sé de ben bona tinta. Va ser al meu 'monte'.
-Au, no digues disbarats -féu Sancho-. En quin 'monte'?
-Al garroferar que tinc al Terme Nou. Va gelar-se-li la sang a les venes!
Baptista Sancho s'havia quedat de pedra. Bé li constava que Ildefons no era cap bocamoll. Se'l tenia per una persona de seny, seriosa i respectable. Era pare de família. La dona, a més, esperava un altre xiquet. I si bé no podia considerar-se'l ric, la veritat era que el seu patrimoni superava la mitjana del poble.
«Deu fer broma», pensà: «Això no són més que contalles de la vora del foc».
-Aixumara...! -va fer Sancho sense dissimular gens una carassa d'incredulitat- Pots comptar!
-Déu me mato -va insistir Ildefons-. Allí, a la partida del Codonyol.
-En aquell cul de món?
-Sí. Allí mateix. Hi estava batent les garrofes. Al tardet, dimecres passat. I van sortir-li els dimonis.
-Però, de quins dimonis parles?
-Dels dimonis del Montsià.
"LOS DEMONIOS EN EL MONTE MONCIÁ"
Fa una dècada, els arxius judicials de la Reial Audiència servaven encara el testimoni escrit d'aquell fet tan estrany. Cal suposar que la maltempsada va córrer com una reguera de pólvora pel poble. Perquè tot seguit Joan Sanz s'ho va prendre tan a la valenta que va dur a juí Ildefons Reverter, acusant-lo d'haver-li posat un bon capçal en propalar el relat d'aquella corprenedora aparició de "los Demonios en el Monte Monciá".
¿Per què Joan de Pascual va donar tanta importància a aquell comentari d'Ildefons a l'entrada del tractant del Camí Ample, fins al punt de dur-l'hi al jutjat?
Per què no va prendre-s'ho com una facècia? Com un parlar per no callar? Tan seriosa resultava la imputació d'haver-te sortit els dimonis a la serra del Montsià?
O tal volta s'amagava alguna cosa més al darrera d'aquest fet extraordinari que calia ocultar?
Per què Ildefons havia d'haver-se mossegat la llengua? Quin tabú local havia violat en fer-ne safareig a l'entrada del tractant Gimeno? D'on havia tret aquella estranya història?
Què va passar-li a Joan de Pascual a la serra del Montsià, en aquella tarda de novembre?
Joan 'de Pascual' anava a llengües de la gent. «Quan els gossos lladren», deien les comares, «alguna cosa senten». La cosa devia resultar seriosa. No pas un bluf.
Feia l'efecte que a Joan Sanz li haguessen trepitjat l'ull de poll. De fet, no va desistir de la seua acció legal.
EL JUÍ
El singular juí tingué lloc a Alcanar el dilluns 20 de novembre de 1843. Va ser davant d'Andreu Rubio, alcalde primer constitucional d'Alcanar, i en va donar fe el secretari Llorenç Figueres.
Sanz va manifestar-hi que, o bé Ildefons aportava proves d'allò que havia dit, o bé se n'havia de retractar de seguida. Com el demandat ho negava, hagué de declarar tot seguit Baptista Sancho. Sota jurament, el testimoni "afirmó haber oido decir á Reverter estando en la casa de Ramon Gimeno que los Demonios salieron á Sanz en dicho Monte".
L'alcalde primer Andreu Rubio, havent escoltat la resta de raons de les parts i el dictamen dels hòmens bons Antoni Sancho pel demandant i l'estanquer Francesc Nofre pel demandat, va dictar la seua resolució. L'alcalde primer no va dir: «Bah, són xonades del tocacampanes del Reverter». Tampoc no va dir: «Bah, són collonades del Pascualet».
No. L'alcalde primer era un home assenyat i va prendre-s'ho seriosament: va prevenir formalment aquell xerraire del carrer del Calvari que en endavant guardés silenci absolut sobre els dimonis del Montsià ("se abstenga de proferir palabras semejantes á las que motivan este juicio") i va condemnar-lo així mateix discretament a pagar les costes del plet.
Amb tan parques declaracions ens va privar de cap més indici al voltant del misteri. Això sí: diuen -però jo no vull creure-m'ho- que, segons contà el condemnat, Joan de Pascual hi havia afegit el detall d'unes ales.
D'unes ales de rata penada.
Sembla ser que Ildefons va aprendre-hi la lliçó. L''omertà'? Ben escarmentat, en endavant va cosir-se la boca. Va ser una tomba.
Amb els anys el vent s'emportà aquella molesta història de dimonis al Montsià. I Joan Sanz de Pasqual pogué respirar -ignorem si també dormir- tranquil.
LA MAR DEL CORSARI SCARRINCHO
Cent cinquanta-cinc anys després d'aquella controvertida aparició demoníaca, quaranta expedicionaris i expedicionàries vam pujar al Montsià. Vam pujar-hi, quin encert, a través de les aspres contrades de la partida del Codonyol. I fou -també quin encert- a l'equador del mes de novembre.
Arranjàrem el sarró al camí del Llop. A rampeu de la muntanya, no gaire lluny d'un mas que ja habitaren els íbers. Tot seguit, amunt a cavall de cames.
Quina albaïna! Al quart d'hora de marxa a bon pas, ja podíem veure la serra d'Irta -sortosament encara neta de ciment-; les puntes de la ferradura de la Columbreta Gran sobreeixint d'escorpins i colobres a la ratlla de l'horitzó; i al lluny del lluny el cap de Salou, emblanquinat de façanes horroroses que Déu no vulga mai per al Montsià. I el Galatxo i la punta de la Banya en primer pla, i l'estret istme del Trabucador, ham on pica la dilatada plana deltaica, i enllà l'evanescent illa de Buda, l'"Illa Extrema" que es recrea tota sola un i altre cop al llarg dels segles.
Tota la immensitat d'una Mediterrània com una bassa d'argent viu es resol, a vista d'ocell, en la Mar dels Alfacs: la mar familiar de les ràtzies del barbaresc i del turc, del rebel Sentantí i d'aquell pirata italià, Scarrincho, "corsari enemich de la nostra nació" la galera del qual hi prodigà malifetes l'any 1459 a la percaça d'indefensos llaguts des dels Alfacs al Sòl de Riu.
El Montsià fixa des de sempre el formidable 'sky-line' que identifica el nostre litoral. Ja estàvem avisats: «A qui s'enfile pel vessant marítim prop de les Faixes Tancades, li plantaran cara els pendents més acinglats i feréstecs de la serra».
I així va ser. Érem uns quaranta. Quasi tants com els mítics Argonautes. I tants com els oponents d'Alí Babà en el 'Kitab alf layla wa-layla'. A nosaltres, però, el tresor de la cova rai. I de pillar-hi, amb prou feines si hi robaríem el perfum del romaní i les carícies de les argilagues més intransigents.
Que no trescàvem pel Racó del Fumat? Per una de les immemorials propietats del Comú dels veïns d'Alcanar fins al 1872?
I així la nostra corrua canareva, braç a braç, només feia els cims amb els cuers. Hom esperava sempre l'expedicionari més endarrerit. Així hi hagué temps de parlar de les Ferreries, l'oblidada partida canareva que dóna fe d'antigues i esforçades indústries. D'endevinar antics marjals i fredes 'quicksands' dins del mar, l'eterna agonia dels quals és ignorada per l'atrafegat formigueig de la carretera estatal i pel coleòpter més lleig i espaventós: la cimentera.
I temps encara d'amarar-nos de fragàncies de la serra matinera, mentre a banda i banda del viarany angost t'acaronen les mil agulles familiars de les argelagues.
Guaita l'atrotinada bassa de l'Argiler: sembla que ja fa molts anys que ha anat dissolent les seues humils i tendres parets. Ha esdevingut una déu d'argila relliscosa que regalima pel vessant i ens trairà a la baixada.
Malfieu-vos-en, de la "terra rossa"!
En arribar a la cruïlla amb la sendera que ens hauria dut a la cova de l'Heura, un dirigible ingressa al cel des de darrera d'un penyal sobreplomat. Mentre amb els prismàtics hi llegim "Goodyear", Vladímir Propp ens diu a cau d'orella: «Que us falta res, per a ser un conte?».
NI LA FONDÀRIA DE L'INFERN
Resulta que fem un revolt i, de bursada, el flaire fresc del matí se'l cruspeix -l'aliteració mateixa crema i esvera- l'orca sentor d'una esgarriada de cremalls.
"Vexilla regis prodeunt inferni": arriben les banderes del rei de l'infern.
Arriben al Racó del Fumat. Al camp del silenci. Amb la gerda levitat dels espais oberts.
Ens hi enfrontem a un paisatge insòlit. A una majúscula artiga, 'per lo cammino alto e silvestro' on les tiges albecoses del matossar cremat, nues i corbes com llargs dits ungulats delerosos d'arrapar l'airecel, diràs que revinclades pel foc, alfangiformes, garrallargues, mig carbonitzades, empaiten amb maliciosa avidesa: en passar-hi, cenyeixen les còrpores i en busquen amb gosadia els peus i les cames.
Has d'obrir-t'hi call.
Afuades punxes d'eriçó? Potes d'atzabeja de cent miriàpodes cap per avall? Qui-sap-lo!
Al Racó del Fumat s'hi ha fet realitat la vegetació fantàstica dels antics manuscrits àrabs: sobresurten, al llarg dels marges, excrescències de fines agulles imitant les vorades de les catifes d'Orient, a Occident puntes i randes. Des de la tomba sense aixovar on segueix mirant cap a l'orient, l'amo més distingit que ha sofert mai el Racó del Fumat devia celebrar tan caligràfica comparança.
Va ser ell, un terratinent musulmà que es deia Ah'mad, qui va donar nom al racó: en efecte, Fumat no va més enllà de la catalanització d'Ah'mad.
I encara em pregunto si no es tracta d'un vell conegut.
El dia de Cap d'Any del 1151, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV donà a un anglès anomenat Geoffrey i a sa mare totes les propietats que havien posseït al regne islàmic de Tortosa el sarraí Aben Comprad i sos fills Muh'àmmad i Ah'mad: entre elles, una gran finca plantada d'oliveres i d'altres arbres al Cascall, la qual -com escau a tots els racons del Montsià- afrontava amb l-erm a llevant, a mestral i a ponent...
Justa la fusta. Em dóna de parer que són els antics oliverars del Racó del Fumat els que li foren espoliats a Ah'mad per dret de conquesta: la mateixa heretat de roques i pastura de què, set segles d'ironies del destí després, es veuria privat el Comú dels canareus en ser desamortitzada i malvenuda en pública subhasta.
I ara s'ha fet a la brasa. Per sort, de la cendrada ja n'emergeix escadusserament la vida (Nicolau de Cusa ja parlà del "pèl de la Terra": al Racó del Fumat són els tímids renous de les primeres carrasques després del desastre).
Voregem la pobra i eixuta font del Recreo, amb la seua rústica pica de maons inútil, cendrosa, una trista mostra dels efectes d'un incendi que les administracions han mirat d'apoquir. Poc 'recreo', poc esbarjo s'hi troba ara.
I esmorzem amb gana a la font del Fumat.
El foc va rabejar-s'hi. Segueix brollant-ne, però, l'imperturbable rajolí que n'hi descrigué Trinitari i degué tastar el mateix Ah'mad. Un glop: aigua fresca, de la millor, un dels prodigis artesians del Montsià lloats per Florián de Ocampo ja fa quatre segles.
Als seus bassiols enterbolits per la terregada, senyals que la nit ans encara s'hi havien rebolcat i fotjat amb no gaire fortuna els senglars més fidels als ritus nocturns de la serra. Consumits pel foc tant els que ahir imaginàrem solregats i per ço preciosos estels de margallons, com les clenxes d'exòtiques atzavares, només en recorden la presència les insinuacions de soques avui socarradíssimes, corsecades, trist rast cacofònic de monyons sutjosos que sorgeixen ça i lla del terròs escàs en la grisor calcària, a la vora de la sendera que cercola la serra com les llenques de ferro una bóta de vi, amunt cap a l'esgambi de l'Ereta. Semblen carúncules de la terra que posa el crit al cel pel recent malastre. Quan rellucarà el matossar en aquell sòcol furgat pel morro del senglar?
Un ciclista solitari i impossible, que hi reemprengué una davallada inversemblant a tomba oberta, ens retornà de sobte a les coses de la plana. Fou l'hora de preguntar-s'ho: «Ens haurà tocat la primitiva?». Només una trucada de mòbil ens separava de la certesa. Valia més, però, mantenir la il·lusió. I, si molt convé, fer-hi volar coloms com en els contes fantàstics de V. Propp i en les històries inadmissibles d'Ildefons Reverter.
Adés tocant cingles, adés vorejant estimballs, horror infiniti, la filera s'endinsa per llunyedars que no deixen res a l'albir del caminant. Hom va per on cal: em pregunto si Andreu Rubio de Andrés no va ordenar silenci perpetu sobre les antigues senderes per a traçar-ne de noves -no fos que els tafaners hi badessen, veiessen i xerressen- sense que la ploma circumspecta de Llorenç Figueres en pogués donar fe, ai las, en aquell paper d'ofici tan sofert que sostenia encara el nom del tirà: "Ferdinandus VII, Hispaniarum et Indiarum Rex".
A nosaltres rai. Seguim serrejant. Però de l'Ereta estant, meravellós mirador molt prop del cel -a la novel·la, "Replà dels Dotze Apòstols"-, redescobrim astorats alguns disbarats que s'amaguen a les profunditats dels racons del Codonyol: xalets, piscines, camins asfaltats com un pegat en un banc.
Ofenen el paisatge. Nuclis de població en embrió que un dia no gaire llunyà, esdevinguts maldecaps afegits per a l'administració canareva, exigiran als lletraferits de la contrada una ràpida relectura de 'L'especulazione edilizia' de l'admirat Italo Calvino.
EL GRAN DRAC ESTIRAT AL SOL
Davant per davant del cingle Blanc -de debò que és blanc com una satalia-, l'ombriu ans ufanós i ara carbonissa amb randes de rocalla s'encara amb un solell d'escarpaments i cingleres pelats (llevat, tot s'ha de dir, de minses celles d'herbei en els prisats inexpugnables de la serra rasclada per l'orogènesi alpina).
Devíem estar entre els dos-cents i cinc-cents metres d'altura. Tothom sap que allí, per sota de les cornises rocoses, s'emblanquinen els cons d'esbaldregalls o tarteres que nosaltres anomenem 'aixaragalls'.
Als capitells de la catedral de Girona hi ha cisellada una dona -l'antiga Terra Mare nutrícia, la serra genitora d'una comarca- als altíssims pits de la qual s'aferren serps com a aixaragalls. Igualment els del Montsià fan l'efecte de dracs colossals que, enrinxats als espadats, s'estiren al sol a l'aiguavessant de la serra.
Quan t'enfiles per la seua espinada, el monstre es mou. És bellugadís. Isard .
A l'aixaragall de la Cova Bonica, camí de mala petja -més que més amb rampa a les cuixes-, ens hi vam veure en un bull: un inacabable pendent que fa feredat; rocs solts, amenaçadors en somoure'ls; el risc de petits esllavissaments a cada gambada; compte de no davallar-hi a rodolons... Mirant que el riu de pedra alba no t'arrossegue, gatejant de gaidó per la cucanya ciclòpia i díscola i tan paradoxal -«pujo o baixo?»- com els números irracionals, que no poden escriure's com a seqüència finita de xifres i s'assemblen (esquívola relació entre el costat i la diagonal de qualsevol quadrat) a la pura impossibilitat de la màgia.
Ai, l'aixaragall de la Cova Bonica!
A la seua blancor èpica, tres són curtes i quatre són llargues i després, feliçment superat l'obstacle, anirem a pams, amansits per la serra.
AMB LA FAUNA CAVERNÍCOLA
Vam fer cap a la Cova Bonica.
Diuen que aquestes cavitats càrstiques a la roca mare del Montsià, modelades en edats humides i fredes -per això guarden els records de l'era glacial, "véritable deuxième naissance de l'humanité"- alberguen hòrrides bestioles. Insectes, aràcnids i esgarrifosos miriàpodes adaptats a la vida subterrània.
També rates penades?
Irromp el record atàvic: de les darreries del segle XIII ençà, tot Occident (les Cantigas d'Alfonso X, l'Apocalipsi de Canterbury...) ha vist els dimonis amb ales nocturnes. Uns éssers que habiten a les roques abruptes i volen per les coves boniques. De vegades són dracs, i amb les seues ales de rata penada empaiten la gent i difonen per tot arreu la foscor de les cavernes.
Cal aprofitar l'avinentesa i visitar la mítica Cova Bonica.
Estuprada pel foc la umbràtica figuera que l'assenyalava, t'hi has d'enfilar a pols, batent les pernes -més que mai amb l'inquietant buit de l'espenyador a l'esquena-, i han de fer-t'hi ingressar a empentes, 'per me si va ne l'etterno dolore', entaforant-te a les dantesques tenebres, amb prou feines una gatonera, 'per me si va tra la perduta gente...'.
Malviatge! L'espluga és tan estreta que ni el mite de Plató hi cabria. Un nínxol. Estirat i a rossegons, els primers metres són els més claustrofòbics.
Però tenen virtut. La virtut d'avançar-nos l'angoixant retorn al claustre matern en el dia en què, finida l'expansió del Big Bang primigeni, el temps -Stephen Hawking 'scripsit'- vaja cul enrera: el 'regressus ad uterum' de Mircea Eliade.
Quan la cosa tomba per bé i per fi pots alçar-te enmig la foscor closa, a l'endeví, et trobes amb un obstacle singular. Els renecs de rigor. A aquell bony calcari aclaparador i relliscós, hom diria que una popa exorbitant, unflada de llet, que proclama 'fecemi la divina podestate, la somma sapïenza e'l primo amore', te'n fas un fart d'abraçar-lo per buscar-li un mugró petri on assegurar el peu. Ai las!, no en té cap.
Hom diria que és més llisquívola i amorosida encara per una mà d'escalades, amb tacte diràs que de bombosí, 'e tanto buono ardire al cor mi corse' i al capdavall t'has d'abraonar a la massa arrodonida per enfilar-t'hi com una sargantana matussera en una abraçada delerosa, d'alabat-siga-Déu, mentre un xiquet n'il·lumina a penes el capdamunt amb una minsa llanterna, i t'indica el camí dissimulat per la colossal excrescència carbonatada, 'dinanzi a me non fuor cose create'.
Tot seguit t'encofurnes en una altra gola, adés de genollons, adés de bocaterrosa, sempre ajupit i compte amb els tossolots contra el maldentat sostre petri i alhora amb les carícies dels carnots malreeixits que sobresurten del terra bonyegut i cotonós.
«Llum! Llum!», fa un que jo sé, com Goethe al llit de la mort, de quatre grapes i sense llàntia pel corredís final de la Cova Bonica, fosc com una gola de llop. Mentre mires de romandre lluny d'aquelles parets diràs que folrades amb gasa, tal volta quatre passes et pareguen més llargues que un dejuni de terrosa -fangosa d'ignotes escorrialles?-, de vegades pulverulenta quera de corcs desconeguts.
Vés per on te la figures fecunda de cascàrries de rata penada, entranyes calcàries de la serra endins ('son Beatrice che ti faccio andare', olor de resclosit, anys i panys de terra humida)...
I ni raça ni pols de fauna cavernícola.
Al cap de dins, reunió a peu dret en una tètrica sala. Aparedats com el Fortunato de Poe, esmentem en la penombra les modestes llegendes de la cova: 'there was once upon a time', diuen, una ovella perduda i el seu pastor qui, anant-ne a la percaça, hi entrà a la i ja no en sortí mai.
«I què més?». No gaire: amb prou feines les evocadores taques de les teies i ciris amb que s'hi feien llum la gent d'ans. I quatre barroers recordatoris, amb pinzell i esprai, dels visitants més potiners.
Ah! I qui va privar-la d'estalactites i d'estalagmites -singular bellesa d'úvula, gargamelló o 'campaneta del vedat'- la condemnà a una espera de mil·lennis perquè la tornen a ornar.
Via fora. Tot suant a mars per la humitat, cal fer tanda encara davant d'un pas estret entre pilars, 'lasciate ogne speranza, voi ch'intrate', solitaris queixals en una bocassa esdentegada.
En sortir a l'exterior quasi estalonant-nos, l'espetec de claror de la boca de la cova ens fa dolces lluernes. Dolçasses i tot.
EL TRESOR DE LA TORRETA
Vam crestejar pels volts del migdia. Ja hi érem!
Ens hi va rebre el lapiaz: al rocam calcari que aflora al capdamunt de la serra, l'erosió hi ha cisellat solcs profunds separats per arestes tallants.
Allí el temps s'alentia (no endebades Einstein té proclamat que els rellotges agafen retard a la vora d'un cos feixuc). Feia l'efecte de l'ossada sencera d'un animal fabulós despullada de la carn.
Nosaltres bleixàvem i no vam adonar-nos de com en fugien corrents, així que ens clissaren, els rèptils termòfils de la serra: tot d'un plegat fardatxos, sargantaners, serpetes cegues i dragons rosats deixaren d'assolellar-s'hi a pler.
«Ep! I això?».
Del rascler calcari emergeix una singularitat geomorfològica més o menys circular i en forma d'embut.
Una dolina?
Diràs que hi sobreeix la cresta de l'espinada del monstre marí.
Perquè, ves per on, el Montsià és marí: els geòlegs asseguren que seus materials carbonatats són calcàries i margues les quals, dipositades en conques marines durant el trànsit del juràssic-cretaci i el cretaci inferior, emergiren després per tal que hi poguéssem pujar a dinar.
De manera que vet-nos allí, encimbellats a la Torreta. Esguard enlaire. Tots els cels hi són a tocar. Aquest és el tresor de la Torreta del Montsià. Hi feia l'efecte que el món s'hagués blegat.
Sí, com si la terra i el mar fossen manegívols com una vara d'ametller i, per fatifat, els haguéssem corbat acostant-ne les puntes. Donava bo d'adelitar-s'hi en el paisatge: Tortosa, les Ventalles, Ulldecona, la Foia d'Ulldecona, la Plana de la Galera i els Ports de Tortosa.
I després, per obra i gràcia de la gana, en el vari companatge dels entrepans i altres provisions de boca.
Vam dinar-hi. Al sol: la Torreta és fresquívola.
Tothom va reviscolar. Ja estàvem a 765 metres. Havíem fet la ruta de Trinitari . L'itinerari montsianenc que segueixen Raül, Elena i els seus acompanyants.
A les pàgines de Jardins Ignorats, però, n'hi ha un altre: es tracta d'un itinerari menys espectacular, però molt més coral: és la ruta íntima de Lena i Raül -Lena i Raül tots sols- fins als cocons i als antics gurbins andalusins de la partida vinarossenca de les Melilles, on un geni musulmà els embruixa perquè es decideixquen a dir-se que s'estimen.
Havent dinat, en rotgles convocats i entretinguts per la llepolia dels pastissos, l'aroma familiar del cafè de termo i l'exitosa idea d'un culet de whisky del bo, compartírem la història del bou estimbat per un cingle del Montsià que els pagesos especejaren.
En el combat contra l'ensopiment hom va xerrar dels barrancs del Fandango i del Moltó, del camí dels Bandolers... I encara de les diverses versions de la llegenda de la Cabra d'Or, solatge mític escampat arreu de la Mediterrània.
Algú romangué pensívol, i algun altre encara hi va fer una becaina de panxa enlaire.
Aquella llarguíssima carena torturada, quallada de rocam punxegut i a voltes de difícil trànsit, no va ser en un temps una boscúria espessa?
En un document datat el 13 de març del 1236 era descrita així, en resoldre's un plet sobre termes: «... i que el seu terme s'estenga fins al grèvol que hi ha al capdamunt del Montsià, dalt del bosc, i que vaja tallant en línia recta al llarg de l'aresta de la serra, la qual és al mig del bosc».
Tal mateix. L'aresta, la carena del Montsià era aleshores... al bell mig del bosc!
Allí on ara no en trobem sinó la carcanada, la incòmoda rocalla rosegada i descarnada, alevosament nafrada per l'aigua de les plogudes, per la gelor i per les ventades, aquell estret corredís encimat que vam haver de recórrer capcots i capcotes per por de no escuixolar-nos-hi, fa set segles acollia prou espessor de terra per sostenir tot un bosc fecund que senyorejava, omnipresent, la serra.
¿Potser ocupa avui el cridaner cilindre d'obra aixecat a tall de cresta on s'enfilà la gent, prop de la lletja ferralla de les antenes, el lloc precís d'aquell grèvol dels dies fastos?
Havent dinat hom va treure el nas per la font del Teix.
Patètica font del Teix! Pagava la pena de visitar-la per tan intricat accés? Sota els peus -aleshores ja no gens lleugers- se'ns obria el vertigen del pujolar i d'un món de bancalades.
L'aclaparador impacte de l'aiguavessant interior, no menys arrufat i sacsonut que una flassada en acabat de gitar-s'hi amb son inquieta.
Però la font ja fa una pila d'anys que enyora el teix airívol que va donar-li nom. I ara que el foc s'ha endut les amenes, esponeroses solramades de l'obaga, fa llàstima: l'aigua enterbolida pels flocs de cendra no s'avé amb cap dinar d'aquells que els nostres avis recordaven tota una vida.
QUÈ HABITA DINS DELS MARGES?
Retorn a l'altívola Torreta. I avall, que fa baixada!
Amb les cares mascarades i les mans que pareixen grapats d'arròs negre, carboners i carboneres, els expedicionaris garlaires esmenten contalles de gambosins i saginers, criden, riuen, es queixen i àdhuc cantussegen "Soy minerooo!" en esguard del sutge i dels garramanxos negres a la roba.
Algú encara té temps de replegar els fòssils que la crema havia posat al descobert; un altre s'omple la butxaca de vella terrissa. Més cansats que una xufa, baixant pengim-penjam i mirant de no foraviar-se. Els acaça cap dimoni?
Perquè les vetes, brenys i faixes dels vionats vessants rocosos del Montsià, al foscant, esmorteeixen els seus colors en burells i negrals que a poc a poc els assemblen a les plomoses ales entreviades de rates penades descomunals.
Els artistes donen testimoni de casos així. Alguns pujols de Pieter Brueghel són monstres adormits. Al 'Sant Cristòfol' de Winterthur -de Pieter Huys-i al de Dijon -de l'escola de Hieronymus Bosch- els tossals s'animen amb ulls i maixelles obertes de drac que intimiden el sant. Al 'Paradís terrestre', del mateix Bosch, els penyals tenen rostre. I a l''Infern' de Thierry Bouts (que serven al Louvre), un dimoni empeny serra avall els rèprobes mentre les cares pètries se'ls miren sense gens de compassió.
L'estalzí de la crema recent surava invisible a l'aire. Eixugava les goles, ressecava els llavis, amarava els narius -el mestral feia dies que hi havia aventat les cendres més lleus- i fins i tot deixava una coïssor als ulls quasi imperceptible, bé que suficient per vestir-los al capdavall amb la subtil lluentor de l'esguard intel·ligent dels visionaris. Ulls que per no caure de clatell s'afartarien de mirar amb compte al terra durant la llarga davallada. Ulls les retines dels quals s'endurien a Alcanar, ja sobrevingut el capvespre, l'albor dels cingles, la negror espúria dels matossars cremats, els varis matisos verdals, melats i citrins de les argilagues supervivents, i encara l'enyorívola, perduda transparència dels tolls de les fonts violentades per la crema.
Ulls amatents a secundar el crit de protesta que Goethe va alçar contra la intolerable tirania dels matemàtics i dels òptics: «Per quins set sous els colors han de ser un fenomen purament físic? Això són fraus dels físics!». Perquè els colors són humans, batecs naturals de la vida, amb efectes sensibles com les seues tonalitats càlides i fredes.
Per això en emprendre l'últim tram de la baixada per un exigu viarany que feia mil i una giragonses, ens va fer l'efecte de capbussar-nos en una mar de verdor gairebé hostil.
A cada passa en aquell món de revirades, cada peu té el seu lloc precís: les precises petjades d'Ah'mad?
Era en aquella erradívola barreja de laberint i trencaclosques on els esperaven els dimonis? O ens seguien els passos?
Oi que Joan Sanz de Pascual també en davallà al tardet? (Si haguéssem de fer cas a Ildefons Reverter, al vell Joan no li hauria calgut visitar l'església d'Assís amb el seu fresc de Giotto -ni el del Campo Santo de Pisa, ni la Maestà de Florència que pintà Duccio di Buoninsegna- per creure haver vist un núvol llòbrec de dimonis alats).
Potser sí que els dimonis del Montsià vigilaven la nostra rerassaga. Qui sap si apostats en toscos amagatalls dins dels marges centenaris. Això sí: no pas rúfols sinó enjogassats com els follets: salvant els marges, algú -els dimonis?- havia bastit tobogans de juganera terra rossa per deixar-s'hi anar i provocar igual la rialla sense motiu aparent (tanmateix alleujadora, com si Ah'mad el sarraí ens fés l'ullet) que la sobtada i innòcua culada, que la sorollosa, còmoda davallada a la gatzoneta, que l'unflament de peus, el dolor de garrons, l'afluixament de genolls i l'encarcarament progressiu de cames.
I si aquesta vegada els dimonis vam ser nosaltres?
La veritat és que vam ser dimonis. Ben dimonis.
Vam ser prou dimonis per fer, contents i cofois, la ruta fantàstica que duu de les cales romanes d'Escipió a la Talaia iberocartaginesa d'Hàsdrubal.
Sí. Vet aquí com, cent cinquanta-cinc anys després de la dita amb què va badar l'Ildefons Reverter, vet aquí com enmig del besllum del crepuscle primerenc, quaranta dimonis malforjats i espaordidorament mascarats d'estalzí, al compàs rancallós dels espectres, vam sortir al Racó del Llop des de les profundes i cada vegada més tenebroses escabrositats del Montsià.
Joan Sanz de Pascual ja no hi era.
|
|
El de 1843 diferia del Montsià que avui coneixem.
De primer, ara hi trobem a faltar -per obra de la fil·loxera i el míldiu- l'antiga omnipresència de les sorts de vinya que abastien els fassinaires per destil·lar aiguardent.
D'una altra banda, la serralada encara no havia patit les anorreadores tales i incendis de què després de l'any 1872 la farien objecte sense contemplacions, per tal de treure'n sense perdre punt un profit en diners, els nous amos de les terres desamortitzades i subhastades.
Feia amb prou feines tres anys que s'havia acabat la Primera Carlinada, les ferides de la qual romanien obertes.
Encara es concentrava al Montsià el gruix dels béns de propis que durant segles havien constituït la principal font de riquesa del comú dels veïns d'Alcanar.
De propis. Així s'anomenaven, des de la Baixa Edat Mitjana, els béns de la comunitat local.
Després de la conquesta cristiana els llocs i pobles, que ans havien estat una simple agrupació social d'individus, havien esdevingut 'universitates' dotades de personalitat jurídica i patrimoni propi. La comunitat local utilitzava les terres comunals sobreres i n'adquiria d'altres per compra, llegat, donació...
Dins del patrimoni de la 'universitas' local -la qual amb el temps donaria lloc a l'Ajuntament-, els béns de propis van quedar adscrits a la producció de rendes.
Així va ser en el cas d'Alcanar.
A més a més, les finques de propis que la comunitat canareva posseïa al Montsià constituïren sempre un últim recurs per a la subsistència de la gent més humil de la vila, que en cas de necessitat hi solia fer mel, caçar, parar rateres i pasturar-hi els ramats, o hi arreplegava brossa, malesa, brancam, o bé hi carbonejava i hi feia llenya, palma de margalló, etcètera.
Fins al 1872, en què culminà el procés endegat per la Ley General de Desamortización d'1 de maig de 1855 -obra del ministre d'Hisenda progressista Pascual Madoz- Alcanar tingué, entre altres béns de propis que li produïen rendes i aprofitaments de manera continuada: 547 m2 de secà a la partida de la Bassa; 28.470 m2 d'erm a la partida del Barranc de les Forques; 1.500.800 m2 de pastura i roques a la partida del Montsià; 1.021.000 m2 més de pastura i roques a la mateixa partida del Montsià; i encara 1.633.400 m2 més de pastura i roques a la mateixa partida. Aquestes finques ubicades a la serra del Montsià eren conegudes pels canareus com la Foradada -on el terme d'Alcanar limita amb el dels Freginals-, el Racó del Fumat (amb la font del mateix nom), el Racó dels Eixams (on els canareus i les canareves, des de temps immemorial, explotaven en exclusiva innumerables ruscs d'abelles per vendre'n la mel i la cera) i la Roca de la Riba (una riba és un marge alt, una cinglera o seguit de cingles que s'estenen tot al llarg d'un serrat).
Tot això era propietat exclusiva del Comú dels veïns d'Alcanar. La temor invencible de perdre-ho, la temor que els fos arravatat allò que constituïa alhora la principal font d'ingressos de la vila i l'única seguretat per als temps de vaques flaques, havia estat en l'origen de la presa de partit en favor de la Facció carlina i en contra del liberalisme desamortitzador per part de molts de canareus i canareves.
Fou un enfrontament fratricida. Heus-en tot seguit una mostra singular. Curiosament i sense anar més lluny, l'autor d'aquestes línies és descendent directe de Francesc Rubio i Reverter de Miguel, nascut pels volts del 1822 del matrimoni entre Miquel Rubio (n. 1795) i Madalena Reverter (n. 1790). Aquest avantpassat de qui subscriu, paradoxalment, compartia parentiu amb l'alcalde liberal o constitucional d'Alcanar que l'any 1843 va presidir aquell juí dels dimonis, el terratinent Andreu Rubio de Andrés (n. 1791), i alhora amb el seu adversari ideològic -son germà!- Miquel Rubio de Andrés (n. 1781)... qui, per nomenament de la Junta Facciosa, havia pertangut a l'Ajuntament rebel carlí d'Alcanar durant els temps procelosos de la "salvatge i romàntica" Primera Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys.
¿A qui pot xocar-li aleshores que a Alcanar gaudeixquen del suport popular les partides carlines que s'alcen contra les autoritats constituïdes -fidels a la regent María Cristina, vídua del rei Fernando VII- de Madrid, Barcelona, Tarragona, Tortosa...?
Això sí, els revoltats del 1835 al 1840 són canareus que branden uns principis absolutistes, reaccionaris a la nova estructura que neix arreu d'Europa en aquells anys. Perquè es tracta d'una estructura que aqueixos canareus facciosos consideren, amb la mà al cor, injusta -i en algun aspecte no els faltarà raó- i d'efectes tan desastrosos com intolerables i insofribles tant per a Alcanar com per a l'Espanya tradicional que per a ells usurpa la regent Maria Cristina.
Per això no dubten, cada dos per tres, a proferir a plena veu aquell estentori i barroer «Em cago en Cristina puta...!» que, vés per on, perdurarà ja per sempre entre nosaltres, tot i que alleugerit sota l'eufemisme «Em caso en Cristina!». Totes dues exclamacions -encara avui ben vives als carrers d'Alcanar- s'originaren en aquells dies, probablement en malicioses llengües reialistes i, difoses i pregonades amb delit per la carlinada, resultaren ben grates a l'oïda dels capellans i frares exclaustrats que de les trones estant donaven suport incondicional a la rebel·lió.
L'any 1869 Ignasi Chavalera i Ibáñez, advocat canareu, va adquirir l'erm del Barranc de les Forques per 1.500 pessetes; el 1876, Pere Gil i Rubio va comprar el secà de la Bassa per 32 pessetes; el mestre d'obres i propietari Tadeu Beltran i Subirats (un carlí!) aconseguí les dues primeres finques del Montsià l'any 1872 per 11.000 i 11.500 pessetes, respectivament, i l'any 1859 la torre del carrer Nou pel preu de 251 pessetes; el 1859, l'hisendat Innocenci Reverter i Montes va obtenir un local del carrer del Forn per 750 pessetes; i Juan de Ayguavives y Vasallo, marquès de las Atalayuelas (qui, encara que vivia a Madrid, tenia casa parada al núm. 7 de la plaça Major d'Alcanar), va rematar l'any 1859 una casa del carrer del Forn per 525 pessetes, a més del forn del mateix carrer i, per arrodonir la compra l'any 1872, la finca més gran de pastura i roques que l'Ajuntament havia tingut a partida del Montsià, per 9.000 pessetes.
Ens farem una idea de la importància d'aquest patrimoni de propis que Alcanar va perdre si parem compte, acte seguit, que l'aleshores nou municipi de Sant Carles de la Ràpita no va veure desamortitzada cap finca seua d'aquest caràcter, senzillament, perquè no en posseïa cap: a la Ràpita només van ser desamortitzats béns eclesiàstics i del patrimoni de la Corona.
La desamortització fou qualificada per Ramón Menéndez Pelayo d'"inmenso latrocinio". Econòmicament va resultar un fracàs. I per als municipis com Alcanar, que van perdre els seus béns de propis i comunals, un desastre en quedar privats per sempre més d'una important font de recursos per a ells i per als seus veïns.
Ah! I aquell Montsià del 1843 el trescaven -com avui- senglars, teixons i raboses. Però llavors encara no hi faltaven cèrvols i llops, espècies que s'hi van extingir a principis d'aquest segle.
Més recentment, el Montsià ha dit adéu també al seu últim gat cerval.
|
|
|
