|
|
|
"Temps era temps
que no era inútil caminar
i les petjades a la sorra
portaven a algun indret"
VALERI BOET, 'Amb la mar als ulls'.
|
|
Al llarg de la teva vida, a l'Espanya franquista tenies mil i una ocasions d'anar d'uniforme...
|
... i gràcies encara, en aquell temps gris, a les processons que permetien exercir un 'sui generis' dret de manifestació...
|
|
Quan es perd una guerra civil...
|
Primavera d'aquell infaust 1938.
Llàtzer Reverter havia dimitit al febrer perquè el substituís a l'alcaldia Ramon Castell. Alcanar fou bombardejat per avions italians el 13 de març i durant alguns dies d'abril.
Les tropes feixistes ocuparen la ciutat el 15 d'abril. A l'endemà, les Cases.
El comandament de la División Mixta "Flechas" s'instal·là a la casa del marquès. Els temuts moros del Tabor de Tiradores de Ifni acamparen entre Ulldecona i Alcanar.
La gent fugia com podia, amb carros o a peu, cap al nord, a Barcelona i a la frontera francesa.
Perquè a Alcanar de seguida es desencadenà la repressió i el terror sobre els vençuts, homes i dones: vexacions, desterraments, empresonaments, execucions... Tant o més ferotges que els protagonitzada durant la contesa pels incontrolats de l'altre bàndol.
|
|
Perduda la guerra, havia fracassat la revolució, l'intent de capgirar l'ordre econòmic i social al camp.
La pagesia canareva, des de la contesa contra Joan II al segle XV, havia tornat a sortir escaldada d'una altra guerra civil.
|
La guerra civil catalana (s. XV): com van aprendre-se'n la lliçó les classes dominants canareves
|
Sembla que, almenys entre els segles XIII-XV, la submissió de la pagesia canareva als seus senyors feudals era, sobre el paper, absoluta.
Així es demostraria a la Guerra Civil Catalana, originada per la greu crisi econòmica que s'arrossegava i les lluites socials.
Amb Joan II es van arrenglerar, al camp, els pagesos empobrits. Contra ell, els prepotents cavallers feudals.
I només va caler-hi una espurna: que el rei, a finals del 1460, menystingués les lleis de Catalunya.
Pel desembre del 1462 Juan de Beaumont -del bàndol català- posa la comanda hospitalera d'Alcanar en mans de Juan de Leet, perquè el seu comanador és a l'illa de Rodes, on tenia l'orde el seu casal.
A Rodes?
Per què? Què hi feia?
No creiem equivocar-nos gaire en pensar que el viatge del nostre comanador devia obeïr a la seva sintonia amb fra Pere Ramon Sacosta, el castellà d'Amposta que pel novembre del 1461 havia estat elevat al càrrec més alt de l'orde: el de Gran Mestre de Rodes.
Joan II havia volgut aprofitar això per col·locar a la Castellania ampostina (la primera jerarquia de l'orde a la Corona d'Aragó, clau per al control de les terres meridionals) fra Bernat Hug de Rocabertí, partidari incondicional seu.
Per contra fra Sacosta, a qui feien costat les autoritats catalanes, pretenia concedir la Castellania al seu albir, no pas a un amic del rei.
L'afer enverinà les relacions entre els catalans i la dinastia.
Absents fra Sacosta i els comanadors hospitalers d'Alcanar i de la Sénia, i empès a passar-se a l'enemic el d'Ulldecona, el nomenament de Juan de Leet fou un pegat.
El 1462 la desorientació ideològica arribà a tal punt que àdhuc viles i famílies acabaren dividides.
La gent senzilla d'Alcanar, enardida per la propaganda sentimental del clergat, pagaria ben cara la fidelitat als seus senyors -i en contra de la causa social pagesa- quan les coses anaren mal dades. Al maig del 1463, malgrat la treva, nodrides forces d'infanteria i de cavalleria del Maestrat assaltaren i incendiaren Alcanar per a, acte seguit, enretirar-se amb el botí a Vinaròs i a Benicarló. Al juny, aturades les hostilitats, hom arbitrà una mútua reparació de danys i hom bescanvià els presoners canareus capturats pels reialistes.
La pausa durà poc: el juliol, les defenses d'Alcanar tornen a ser assaltades i cremades.
Potser en endavant la nostra vila -del tot indefensa després d'aquest rabejament- ja no abandonà el bàndol reialista, amb la qual cosa s'explicaria la llegenda local (raó del nom d'un dels carrers més antics d'Alcanar, dit de Forcadell) que parla d'un sots-batlle d'Alcanar dit Forcadell que hauria assetjat Ulldecona encapçalant un escamot de canareus, amb el suport de forces reialistes de la guarnició de Peníscola. En la lluita cos a cos durant l'assalt de la muralla, el magistrat local hauria trobat una mort heroica (si res resulta inqüestionable, és que els Forcadell no passaven desapercebuts en l'Alcanar d'aquells anys: en una data tan propera com el maig del 1438, un tal Guillem Forcadell exercia el càrrec de notari de la vila).
Al capdavall, l'ocupació de la nostra comarca per les hosts de Joan II va fer de fra Bernat el castellà d'Amposta, vila que ell mateix conqueriria per al rei el 1466.
I amb el final pactat de la guerra, que deixà el país arruïnat, els poca-roba d'Alcanar no hi guanyaren res. Els qui n'aprengueren amb profit la lliçó foren els poderosos de la vila: en endavant havien d'estar per sempre més -el 1640, el 1705, el 1835, el 1936- al costat de la monarquia.
Així s'esdevindrien les coses a l'estiu del 1640, quan pels dos extrems del Principat començà la Guerra dels Segadors, revolta catalana contra Felipe IV per causa dels allotjaments militars.
Ja a l'abril, el virrei de València ordenà que la guàrdia de la torre de Sol de Riu estigués redoblada i a l'aguait. Com els cavallers hospitalers no volgueren secundar la causa de Catalunya, el seu comanador a Alcanar va fer que la vila es mantingués fidel al rei de Castella, per la qual cosa les autoritats catalanes passaren a tenir els canareus i canareves per naturalitzats castellans.
El conflicte va agreujar-se el 1641 quan Pau Claris, president de la Generalitat, va haver aconseguit l'ajut de França: vençut l'exèrcit castellà, la comarca del Montsià patiria contínues fluctuacions bèl·liques.
Tropes catalano-franceses van ocupar Alcanar i, davant de la forta resistència de la gent, hi van exercir una dura repressió. Fins que, al maig del 1642, se'n retiraren.
|
|
|
Dibuix d'una tradicional, multitudinària tarda de bous a la plaça del Camí Ample (a cavall dels anys 50 i 60): les festes constituïen un motiu perquè s'aplegués la gent, privada del dret de reunió pel règim dictatorial.
|
|
La gelada grisor de la dictadura (1938-1977)
|
Durant mesos, algun registre oficial és farcit d'esfereïdores comunicacions de llunyans jutjats militars d'excepció que decideixen sobre la vida de joves canareus.
A Alcanar regna la por entre molta gent que no ha «passat el riu» cap a l'amarg exili. Capcotes, sembla que algunes dones hi pateixen humiliacions que després no voldran relatar.
Mentrestant, la gent partidària dels vencedors es mirava el futur amb tranquil·litat, cofoia, enlluernada «cara al sol»...
Fins que de seguida tothom hagué de patir la penúria econòmica de l'etapa autàrquica de la posguerra: sobrevingueren el racionament, l'escassetat, la fam, la misèria, l'estraperlo i «l'actuació nefasta» de la Fiscalia de Taxes, encarregada de perseguir-lo.
I una sequera i un silenci culturals d'espant que durarien quatre llarguíssimes dècades.
L'Església catòlica, aliada del règim -salvant algunes honroses excepcions-, va recuperar el seu protagonisme en la vida social canareva: n'és una bona mostra aquella escena èpica d'un vespre del 1939 a la plaça rebatejada "del Generalísimo", en què un mossèn Domingo amb posat de Bernat de Claravall indueix al poble un «espontani plebiscit» per celebrar festes quinquennals com a Ulldecona: trenta anys després la memòria blanca no disposarà «de cap recurs enfront aquest crit de guerra», escriu Mª Jesús Reverter, «que mena el poble a l'entonació d'un 'mea culpa' enmig d'una amnèsia històrica que comprèn un període de la història d'Espanya».
Perquè aquella pau festiva resultava llavors més que fictícia. La nit de cap d'any del 1940, només a les presons de Tarragona -dites de Pilats i de la Punxa- hi ha tancats 19 canareus (6 d'ells menors de 25 anys) en condicions infrahumanes: la majoria portava ja dos anys esperant un judici; i alguns, l'execució o la mort per les pèssimes condicions sanitàries del lloc.
Per si no n'hi havia prou, del 1940 al 1945 un seguit de canareus exilats a França són víctimes de la barbàrie nazi: Baptista Queralt de Codonyol, afusellat per les SS a Ceile l'Érascault; Baptista Nos, 'Farjo', i Josep Juan, 'Tomaquet', fan cap al camp de concentració -d'extermini- de Mauthausen, on mor el pare del primer, Josep Nos; Josep Fabregat 'de la Verda' és internat dos anys al camp de Buchenwald; i Josep Gras 'de la Garrons' deixa la vida al de Neuengamme.
|
|
Els antics cacics rendistes, guanyadors de la guerra civil, segueixen detentant l'any 1945 el 13% de la riquesa rústica d'Alcanar.
Però se n'ha trastocat definitivament el rang: els O'Connor-Lías (amb un 5,37% del total de la riquesa rústica del poble) han passat a ocupar-hi el lloc capdavanter.
Els segueixen els Aiguavives (amb un 3,82%) i els Suñer (amb un 3,70%).
En cinquanta anys (1894-1945), la hisenda dels Suñer haurà crescut un 60% més que la dels Aiguavives. Aquesta última torna a ser la que menys s'incrementa.
La dels O'Connor-Lías, en canvi, presentarà un índex de creixement un 160% superior al dels marquesos, fins al punt de capgirar l'ordre que s'havia mantingut des de mitjan segle XIX.
Els Aiguavives passaren al tercer lloc i els O'Connor-Lías n'assoliran el primer.
Tot gràcies a un dinamisme sostingut per l'entroncament successiu de la vella estirp canareva dels Reverter amb dues famílies forànies, per la diversificació d'inversions i per la decidida mercantilització de les relacions amb els arrendataris i jornalers (que hi havia aguditzat els conflictes salarials, socials i àdhuc polítics als anys trenta).
Va ser així com l'antiga nissaga local dels Reverter, amb l'aportació forastera primer dels Lías i després dels O'Connor -durant dues generacions successives les propietats canareves els arribaren per via femenina- féu valer al capdavall el seu superior dinamisme econòmic: els Lías invertiren diners guanyats a la Borsa en més i més terres, que llogaren o feren treballar per jornalers sense cap altra consideració que no fos la rendibilitat de l'explotació.
Mentrestant, els Suñer mantenien estable la seva hisenda.
Els Aiguavives, en canvi, sofriren un sorollós plet que primer n'immobilitzà i tot seguit en menyscabà el patrimoni. No van esmerçar-se tampoc a treure gaire rendiment de les seves finques i, abocats a la decadència, ben aviat començarien a vendre-se-les l'una darrera l'altra.
|
|
Les condicions de vida a l'Alcanar de la posguerra
|
El 1946 hi havia a Alcanar 1.465 vivendes habitades. Disposaven d'energia elèctrica i d'aigüa potable (a domicili i en fonts públiques), però només una part tenia clavegueram.
Pels seus camins i carreteres -en deplorable estat- circulaven un centenar de carros. A l'hivern hi baixaven ramats del Baix Aragó.
A la ciutat funcionaven 18 molins d'oli (10 de premsa hidràulica, la resta de premsa de racó) i una fàbrica de mocadors on treballaven set dones.
Hi exercien un notari, un veterinari, un arquitecte, 2 farmacèutics, 2 metges, 2 llevadores, 2 practicants, 2 corredors de finques, 4 contractistes d'obres, 5 caminoners i 2 capellans.
Durant les temporades de plantació (maig i juny) i de collita (setembre) de l'arròs a la Ribera hi emigraven de 250 a 300 jornalers canareus, oficialment, deien les autoritats, «no perquè aquí estiguessin a l'atur, sinó per l'elevada remuneració».
El terme tenia 2.645 ha. de secà (plantades de garrofers, oliveres, ametllers i vinya), i 869 Ha. de regadiu (tarongers, fesols, panís, blat i altres cereals, i tota mena d'hortalisses).
A més del gran nombre de pous (amb motors elèctrics, d'explosió i de tracció de sang), s'aprofitava encara per al reg l'aigua del riu, a través de la séquia que baixava de la Sénia.
Hi imperava el minifundi. Per la falta d'adobs, les collites d'aquells anys de posguerra resultaven deficients en comparació al rendiment normal de les terres: garrofes, 2.500.000 Kgs.; taronja, 3.000.000 Kgs; olives, 300.000 Kgs. dins del terme municipal i 1.500.000 Kgs. en finques propietat de canareus dels termes municipals del voltant; fesols, 150.000 Kgs.; i vi, 100.000 l.
Calia fumigar els arbres per combatre la plaga que més estralls causava, la serpeta dels agris. I encara bo que l'escarabat de la patata no havia estat tan voraç com en els precedents.
|
|
La desertització cultural
|
El mateix Ajuntament reconeixia que el nivell cultural de la població canareva resultava baix, tot i estar millorant.
Entre les persones de més de quaranta anys el percentatge d'analfabetisme era força elevat i estava en relació directa amb l'edat. Això sí: resultava rar trobar entre el jovent qui no sabés, «si més no, llegir i signar», puix que hi havia 5 "escoles nacionals" per a xiquets, 5 per a xiquetes, una de pàrvuls i dues d'orientació marítima.
Un cop desaparegut l'intervencionisme a ultrança sobre els productes de primera necessitat, a les llars canareves es respirà un major benestar, en esvaïr-se'n «la negra inquietud» que la temuda Fiscalia de Taxes havia causat entre la gent del camp.
La dieta canareva, tot i la seva monotonia fins als anys 60, aniria assegurant-se a poc a poc: per a esmorzar, cansalada, sardines o ous; per a dinar, olla (preparada amb arròs o fideus, fesols, verdures, carn de corder i de porc...); i per a sopar, patates i verdures a l'estiu, i sémola de panís a l'hivern. La llet es repartia a domicili.
Del 1940 al 1955 la ciutat experimentà lentes millores: la clínica rural i la casa per al metge; la Biblioteca Municipal; la pavimentació de carrers i encintat de voreres; el desviament, afermament i asfaltat de la carretera provincial; l'ampliació i reconstrucció del cementiri municipal i el camí que hi conduïa; un grup de 12 habitatges protegits a les Cases i un altre de 60 a Alcanar (inaugurat l'1 d'octubre del 1955); el camp municipal d'esports; una sucursal de la Caixa de Pensions. Eren projectats el clavegueram, el grup escolar i el mercat públic.
|
|
L'adoctrinament autoritari i masclista
|
Les autoritats locals de la dictadura s'enorgullien que Francisco Franco hagués trepitjat el terme d'Alcanar el 31 de maig del 1938, de pas cap a Vinaròs, on era ancorada l'esquadra.
Com anava d'incògnit, però, els seus incondicionals no van tenir-ne la certesa fins que ja fou tard per a retre-li homenatge.
El mateix s'esdevingué al juny del 1949, quan el dictador tornà a passar per la carretera general, de camí cap a Barcelona: Alcanar sencer hi era convocat vulguis no vulguis, amb la carretera flanquejada per les imprescindibles pancartes d'adhesió al règim... I el seu pas fou tan fugaç que amb prou feines se n'adonaren!
Al febrer del 1953, quinze anys després de la instauració del règim autoritari de partit únic, el "Frente de Juventudes de Falange Española Tradicionalista y de las JONS" feia, a través de l'anàlisi de les actituds del jovent canareu -només el de sexe masculí, car les dones hi tenien reservat un rol secundari i submís, i no hi comptaven més que com a futures esposes-, un revelador balanç de l'enquadrament de la població en l'engranatge de la dictadura.
Les organitzacions franquistes havien integrat amb summa cura els joves procedents de famílies amb historial polític contrari, tractant-los igual que als de les famílies addictes. Fins al punt que ja no podien distingir-se els uns dels altres.
La integració havia resultat tan reeixida -se'n congratulaven els franquistes locals- que ni els mateixos joves n'estaven assabentats, dels seus antecedents familiars republicans.
Així doncs, a Alcanar no feia l'efecte de quedar cap diferenciació de tipus polític, «ni tan sols procedent de velles pugnes familiars», deien els qui manaven.
Tanmateix, resulta evident que l'adhesió a la dictadura era, quan no formal, obligada o interessada... I fins i tot amb un cert to folclòric, gairebé grotesc i tot: del 1938 al 1953, dels 420 joves canareus entre 21-30 anys que havien passat per les organitzacions juvenils falangistes, només 6 s'havien afiliat al partit únic; i uns altres 6 havien exercit després càrrecs a l'Ajuntament.
Altrament, aquelles organitzacions sí que havien servit per nodrir -amb 14 persones!- els quadres dirigents de les entitats esportives del municipi...
Ah! I a les pomposes Falanges Juveniles de Franco pertanyien els jugadors de l'equip local de futbol, que col·laboraven en el muntatge de les cavalcades de Reis, romiatges del Remei, festes i competicions esportives vàries.
La canalla no depassava el límit de les malifetes pròpies de la seva edat i a la ciutat no hi havia delinqüència juvenil: s'havia dut a terme tal «acción social» que «en los pechos juveniles anida la semilla de esta labor que se traduce», hom deia, «en protesta de amor patrio y digno orgullo de español».
Allunyat de cap inquietud política -tot i entusiasmar-se per les millores en infraestructures estrictament locals-, al jovent canareu, que no coneixia cap altra forma de govern que l'aleshores existent, se li havia inculcat que calia témer i rebutjar, per damunt de tot, «el comunismo»: perquè («repugnando principalmente por ser doctrina contra la Iglesia», proclamaven els falangistes) n'hi havia hagut a la comarca i els seus parents l'havien patit (!).
A la joventut canareva només se li permetia una passió: l'esport, tingut oficialment per viril.
Tots els dimarts, a l'escola s'hi feien curses, gimnàstica, salts i jocs dirigits, fent servir les infraestructures esportives municipals (velòdrom i camps de futbol i de bàsquet).
No existia, sobre el paper, cap afany d'emigrar a la gran ciutat.
Els joves dels anys 50 es quedaven al poble a fer de pagesos. Llur formació no anava més enllà de l'ensenyament primari, amb uns 130 alumnes.
La falta de recursos els impedia estudiar i els allunyava de qualssevol «aficiones a su progreso cultural». Les activitats d'aquesta mena es reduïen a reunions i campaments del "Frente de Juventudes", un periòdic mural mensual i a una exposició anual de pintura.
Amb prou feines si trobaven en falta una formació professional agrícola que els permetés de superar tècniques de conreu rutinàries i obsoletes, a través de conferències durant l'hivern -quan menys feina hi havia al camp- i la creació d'una «acadèmia de cultura» (subvencionada per l'Ajuntament, l'"Hermandad de Labradores y Ganaderos" i el "Frente") que complementés la privada existent a Alcanar, a la qual només podien assistir els fills de famílies amb prou recursos.
Les matèries a impartir havien de ser exclusivament de caràcter agropecuari, perquè les ensenyances d'altres oficis, asseguraven les autoritats del règim, «no interessaven gens a Alcanar».
I per a les xiques? El major menyspreu: ignorar-ne l'existència.
L'adoctrinament polític del jovent a favor del partit únic es mirava de fer mitjançant conferències setmanals del capellà de la Parròquia i del delegat local del "Frente".
Per bé que el protagonisme principal a l'hora d'adoctrinar en les consignes del règim autoritari l'havia assolit l'escola: el paper entusiasta del mestre Fèlix Torrejón del Río, fervent falangista que havia estat cessat l'any 1936 per l'Ajuntament republicà, fou destacadíssim en aquells anys de posguerra.
El col·laboracionisme dels professionals de la docència era, constataven els falangistes, absolut i d'allò més efectiu. I, tan bon punt es construïssin unes escoles en condicions, resultarien més atractives i només caldria adoptar «mesures coactives sobre els pares» (!) perquè obliguessin els xiquets a assistir-hi més sovint: en aquells moments l'assistència mensual a les classes era molt reduïda i irregular, perquè els alumnes havien d'ajudar la seva família en les feixugues feines del camp.
|
Mentrestant, en el silenci de la clandestinitat, el maquis havia prolongat la guerra a la comarca: adés sabotejant un i altre cop la línia fèrria de Barcelona-València (el 27 de novembre de 1947 fou volada entre Ulldecona i Alcanar per la 1ª Companyia del 2n Batalló de l'Agrupació Guerrillera de Llevant); adés amb desembarcaments com el de Josep Gros a les Cases a la primavera del 1950; adés amb accions espectaculars de la Pastora, o dirigides tàcticament pel guerriler canareu 'Cara de Sena'...
A Alcanar, àdhuc les parets acabaren parlant. El militant esquerrà Josep Joaquim Bel i Gil -fill de l'altiu pedrapiquer Agustí Bel i Sancho (arrestat per l'alcalde caciquil de torn la diada de Sant Antoni del 1905) i digne descendent d'un d'aquells pagesets orfes espoliats per la conxorxa de capellans i burgesos el 1824-, en acabar la guerra havia estat tancat a la presó de Castelló i condemnat a mort. En commutar-se-li la pena i sortir-ne, encara tingué prou valor per jugar-se de nou la vida servant a casa seva, emparedada darrera d'un matximbrat (era mestre d'obres), una flamant bandera de la República.
Només anys després del seu traspàs, en desaparèixer el dictador, son fill Trinitari va exhumar aquell símbol tricolor de la llibertat destinat a sobreviure i burlar la tragicomèdia franquista.
Tot un «com dèiem ahir» tossut de la memòria roja canareva: de l'Alcanar romàntic, enterc, rebel, apassionat i extremat -adés amb la boina carlista, adés amb els braçalets de les esquerres, ambdós del rovell de la sang- que no s'ha arronsat mai.
|
|
|
