|
|
|
El dia 28 d'octubre, la gent de les Terres de l'Ebre (18.000 manifestants) han dit el que pensen del projecte de "Plan Hidrológico Nacional" i de l'espoli de l'aigua del riu a la
|
... perquè altrament la natura -i els deus i deesses de la terra i de l'aigua-, si l'empudeguen més del compte, es rebel·la i es revenja...
|
|
(per a llegir sense prejudicis ni presses, ben recolzats al balancí...)
|
|
|
|
Resulta difícil de recordar de quin manuscrit (anònim i no cal dir que inèdit) vaig extractar-ho.
I no és que em meresqués gaire confiança.
Ben al contrari: ¿per quins set sous havia d'explicar-se de tan enrevessada i estranya manera la naturalesa d'un riu i del seu delta?
L'autor del manuscrit començava parlant-hi dels antics cultes del Xarq al-Àndalus.
D'una línia espiritual que arrencava del paganisme ibèric i era continuada per homes de fe hispans com el gnòstic Priscil·lià, «autor de les primeres síntesis» -deia textualment.
Hi parlava del sorgiment de la creença en un sol déu: primer, a les terres d'Egipte; després, entre els jueus i -un cop arribat «el profeta Jesús»- entre els cristians.
Arribats a aquest punt, però, també hi tractava de dues categories d'adoradors de la Creu.
D'una banda els ortodoxos, els quals dividien Déu en tres persones (Pare, Fill i Esperit Sant) per tal d'assimilar-lo millor al politeisme romà que acabaven d'abandonar.
I de l'altra els arrians, majoritaris a l'antiga Hispània, defensors de l'unitarisme des de les primeries del segle IV de la nostra era: «Déu és Ú», postulaven, «i Crist, només un profeta».
|
Tinc anotat que el manuscrit incloïa una descripció apassionada de la violenta reacció dels ortodoxos trinitaris: «IMPVGNAT ENIM ARIVS ECCLESIÆ CATHOLICÆ DOCTRINAM DE VERBI DIVINITATE», hom va dir al concili de Nicea convocat a l'efecte.
I van afegir: «ETENIM FILIVM DEI CREATVRAM ESSE AFFIRMAT, NEQVE VERE DEVM NATVRA; AC LICET ANTE SÆCVLA EXTITISSE ILLVM DICERET, PATRI TAMEN COÆTERNVM ESSE NEGAT».
A la condemna va seguir l'expulsió de l'Església: «ALEXANDER, HABITO DVPLICI ALEXANDRIÆ CONCILIO ANNO CCCXIX VEL CCCXX, ARIVM EIVSQVE SOCIOS AB ECCLESIA EIECIT, ERRORIS CONVICTI ANATHEMATE MVLCTATI».
Ben aviat, Roma esmerçà els seus esforços en la llarga tasca d'anorrear qualsevol vestigi d'arrianisme arreu del món conegut.
No fóra, però, gens fàcil: hi havia comunitats, com els gots dominants a Hispània, que havien optat gairebé unànimement per aquell unitarisme, fins al punt que el cristianisme trinitari hi era en absoluta minoria.
|
La vella regió ilercavònica, abraçada a l'Ebre, havia servat amorosament les seues creences mil·lenàries (Stephen McKena, 'Paganism and Pagan Survivals in Spain to the Fall of the Visigothic Kingdom', Washington, 1934). Nigromància, màgia, eixarms, encanteris i sortilegis hi eren, encara a l'Alta Edat Mitjana, d'allò més populars.
Sempre segons aquell manuscrit, hi existien misterioses pràctiques prehistòriques amb els quals resultava possible destorbar la ment d'un home. I, sense caldre-hi cap verí, occir-lo només amb la força d'uns versos recitats a la vora del riu, «IN RIPIS HIBERI FLVMINIS VIOLENTIA TANTVM CARMINIS INTERIMVNT».
Per això l'Església ho tenia tan clar: «NON OPORTET MINISTROS DERTVSENSES AUT CLERICOS ILLVRGAVONENSES QVI FLVMEN HIBERVM ATTIGVNT, ALTARIS MAGOS AUT INCANTATORES ESSE», maldava inútilment la jerarquia del clergat.
No semblaven gens fàcils d'esborrar les més corals tradicions d'un poble que era capaç, bé de matar amb els seus versos antics, «CARMINA VETERA AD HIBERVM FLVMEN DECLAMATA», bé fins i tot d'augurar el futur observant el vol de cucales i àligues «IVXTA MOREM PATRIVM».
Val a dir que McKenna s'hi permet algunes disgressions prou il·lustratives. Li interessa, sobretot, esbrinar de quina manera el politeisme primitiu -ja ben versàtil, car s'havia romanitzat sense gaires esforços- va poder encabir-se en el rígid unitarisme arrià.
A tall d'exemple, ell esmenta un lloc dellà l'Ebre la població del qual practicava devotament una mistificació dels misteris eleusins: s'hi celebraven, a cavall dels mesos de setembre i octubre, ritus en honor de Ceres. La imatge de la deessa deixava el seu temple i sortia dels indrets boscosos en processó fins a la plana i la costa. Els hierofants acceptaven en nom de la deessa les ofrenes de flors i blat, barata glops zelosament mesurats d'un beuratge que consistia en una barreja d'aigua tèrbola del riu, farina i menta.
Però encara en falta el detall més significatiu. En acabar de beure, afegeix McKenna que cridaven:
«HÆ SVNT ADVECTÆ ARENVLÆ!».
|
"Aquesta és la sorra fina que ens ha portat el riu!".
¿Que no ha escrit algú que les terres deltaiques, avui enganyosament estabilitzades, són la terra viva més activa de la península ibèrica?
Els geòlegs i geògrafs han insistit que hi fan cap tots els detritus al·luvials producte del drenatge d'una sisena part del territori peninsular.
Potser era això el que volien representar els antics fidels empassant-se tasses i tasses d'aigua sorrenca de mans dels hierofants?
McKenna troba que sí.
Cal reconèixer que el nostre és un país vell. Qualsevol indret conserva petjades pretèrites: del Paleolític ençà, les successives generacions dels seus habitants han anat heretant les unes de les altres una terra antiga, coneguda i ben apresa, sense patir-hi més ensurts que els derivats de l'esdevenir històric.
|
Tanmateix, alguna cosa va fer pensar a l'anònim autor del manuscrit que les ancestrals i transmigratòries illes que formen el Delta de l'Ebre no en complien cap, de les regles més elementals. Que n'eren, ben al contrari, una singular excepció: un immens espai vagarívol, ignot, escenari de gestes inoïdes. Resultat últim de la suma de molts d'altres espais. I això mateix en faria inabastables no solament els orígens, sinó també les infinites contaminacions del terròs deltaic, les incomptables romanalles que del seu naixement ençà hi han anat arribant sense pausa.
Potser sí. Potser que el Delta de l'Ebre (ho insinua aquell manuscrit inèdit i ho assegura McKenna però jo, la veritat, no sé si creure-m'ho) siga fantasmagòric.
Evanescent.
Que vaja recreant-se, diuen, en el decurs dels segles, a tall d'una presència eterna la qual -com tot allò que pretenga viure per sempre més- en tal cas arribaria a enfrontar-se, si molt convé, al mateix Déu.
Esgarrifós.
|
|
|
El "Plan Hidrológico Nacional" i el transvassament
|
|
|
El "Plan Hidrológico Nacional" i el descomunal transvassament de l'aigua del nostre riu que s'hi preveu -l'espoli, vull dir- ens deixen tan astorats que només se'ns hi acut de citar aquelles inspirades paraules dites per l'advocat (col·lega nostre, per tant) i Delegat Provincial de Sindicats de Castelló senyor Arturo Cebrián y Amar de la Torre. Va ser en una cèlebre conferència pronunciada al novembre del 1962 al 'Círculo Mercantil y Cultural' de Vinaròs.
La cosa anava en defensa d'una obra -"el Canal del Ebro"- molt més modesta que el transvassament que ara volen perpetrar de Madrid estant.
El parlament del senyor Cebrián y Amar de la Torre va ser llarguíssim. Tant, que es va editar. Ve a compte de citar-lo perquè fa l'efecte que l'actual "Plan Hidrológico" està inspirat en els mateixos principis eterns que animaven aquell jerarca de la dictadura, exalferes provisional (havia participat a la batalla de l'Ebre, per això es considerava un entès en el riu i en el transvassament de les seves aigües) i falangista (no s'estava d'assegurar que a la batalla de l'Ebre havia tingut enfront d'ell "la flor y nata del ejército ruso").
Vegeu si no:
|
"Señores, perdonadme la emoción de este momento. Son muchos años de sindicalismo dedicado a levantar el nivel de vida de nuestros trabajadores y de nuestro pueblo [SI LA GENT EMIGRAVA A L'ESTRANGER ERA PER FER TURISME, EH?]. En este momento me doy cuenta de la responsabilidad de mis palabras.
Yo no dudo en forma alguna [QUINA SORT!], he cabalgado en la guerra y en la paz por las tierras de mi Patria, que habrá otras tierras que lo necesiten más [POTS COMPTAR QUE SÍ]. Desde mi más tierna infancia aprendí, que para mandar lo mejor era saber obedecer, y que la virtud primordial del español y del soldado, es la disciplina a ultranza aun con el sacrificio de la propia vida [PERÒ DE L'AIGUA DE L'EBRE NO VOLIA PRESCINDIR-NE EN ABSOLUT, COM ES VEURÀ TOT SEGUIT].
Pero señores, hoy tengo que afirmarles, que en la mitad del solar que bañe el Canal con las aguas vivificadoras del Ebro, en un mástil bien hincado en el suelo [ÒBVIAMENT!] al lado de la bandera de la Patria, levantaremos la bandera de nuestras ilusiones que ayer, cuando éramos muchachos, de hoy, cuando somos hombres y responsables, y de mañana, cuando se la demos en herencia a nuestros hijos.
La bandera roja y negra [LA DE 'FALANGE ESPAÑOLA TRADICIONALISTA Y DE LAS JONS', VOL DIR ELL]de una justicia social en la que con letras bordadas con el sol de España se lea claramente "Por la Patria, el Pan y la Justicia", y allí quedará eternamente [SEGUR?] hondeando [EP! O EL JERARCA VOLIA TIRAR AMB FONA, O LA FALTA D'ORTOGRAFIA DE L'ESCRIVENT VA SER ANTOLÒGICA] porque [AIXÒ, AIXÒ: PER QUÈ HA DE SER AIXÍ, SENYOR CEBRIÁN Y AMAR DE LA TORRE?] así es la voluntad de Franco por los siglos de los siglos...".
|
I au. Ja estava -ja torna a estar?- tot dit.
|
|
