Rasgos distintivos del mallorquín con respecto al catalán oriental continental

 

2.5) Diferencias en los adverbios.

Podria transcribir una lista extensísima de adverbios mallorquines propios que incluye Juan Amengual en su gramática. No obstante, me limitaré a poner los que más se usan y difieren de los catalanes, ya que muchos de los que aparecen en la citada gramática están en desuso (por lo menos no tengo experiencia de haberlos oido nunca).

De tiempo:

-El adverbio L'Ondemà al matí, el día siguiente por la mañana. Matinada, que es madrugada, Horabaixa, que es tarde, Vespre, que es el atardecer. Enguany (este año), Antany (el año pasado), divenres (viernes), dematí, vui (hoy), decapvespre, prest (pronto), anit (esta noche), llavó (entonces).

De lugar:

-Rera y darrera (detrás), devora (al lado), y el uso en frases hechas del pronombre arcaico çà, actualmente existente en occitano y frances: aquí deçà, aquí cerca, aquí al lado; y en expresiones de tiempo: deçà que, dençà que.

De modo:

-beníssim (buenísimamente), maldament (a pesar de), talment (así)

 

2.6) utilización de formas especiales como la forma -ada aumentativa: Fer una fretada (hacer mucho frío) tenir una setada (tener mucha sed), o -era (ganas de hacer algo), tenir peguera (tener ganas de pegar)

 

 

 

 

3)-Sintácticos

 

-El principal rasgo sintáctico distintivo (la sintaxis es lo más parecido de todo, no ya entre catalán continental y mallorquín, sino entre todas las lenguas románicas), es un rasgo que aunque se está perdiendo a pasos agigantados, aún se mantiene en algunas expresiones. Es el giro en el orden de los pronombres ante el verbo (tras el verbo siguen el mismo orden que el catalán). Este giro aparece en los pronombres personales (con los pronombres ne, ho y hi, no).

El orden catalán es:

Objeto indirecto+ objeto directo: te'l donaré.

El orden mallorquín es:

objeto directo+objeto indirecto: el te donaré.

La mos varen dur de fora.

El vos lletgiré, aquest llibre, si feis bonda.

La me va contar mentre veniem, sa rondalla de la flor romanial.

Els te donaren, es teus calçons?

Pero:

T'ho diré si me dones aquells doblers

Este rasgo se está perdiendo, y aúnquedan residuos, como que tras el pronombre els se añade un misterioso se a veces:

Els se dugué

Les se va endur totes.

Es una característica totalmente propia del mallorquín, ya que no existe ni siquiera en las otras islas baleares.

A la segunda mitad del siglo XIX (cuando puntualicé que se usaban los pronombres em y et) estos se fusionaban con el pronombre de objeto directo dando lugar a unas formas que actualmente nos resultarían curiosas y que se ejemplifican en los textos de las rondallas:

Lo't donaré si fas bonda

La'm contà madó Antónia, aquesta histori.

 

-El uso abundante del partitivo, por ejemplo, con los adverbios de cantidad. En mallorquín molt se usa casi siempre con la preposición de. Catalán T'he contat moltes coses, mallorquín T'he contades moltes de coses.

 

4)Léxico.

Aquí incluyo un léxico comparado con palabras consideradas básicas:

 

Castellano Catalán Mallorquín
Hola hola hola
No no no
Buenos días bon dia bon dia
Buenas noches bona nit bona nit
Adiós adeu adeu/diós
Gracias gràcies gracis
¿Qué? que? que?
¿Cuál? quin? quin?
¿Dónde? on? avón?
¿Cuándo? quàn? quand?
¿Quién? qui? qui?
¿Por qué? per qué? per qué?
¿Cómo? com? com?
Por favor si us plau per favor
y i i
sólo només només/domés
un poco un poc un poc
también també també
demasiado massa massa
pero però però
puede ser potser potser/por êsser/per ventura/p'entura
algo quelcom qualque cosa/colque cosa
algún algú qualcú/colcú
perdona perdó perdó
libro llibre llibre
bolígrafo bolígraf bolígraf
mesa taula taula
hombre home homo
mujer dona dona
niño nen nin
chico noi al·lot
chica noia al·lota
estudiante estudiant estodiant
coche cotxe cotxo
lengua llengua llengo
viajero viatger viatger
ciudad ciutat ciutat
dinero diners doblers
tienda tenda botiga
restaurante restaurant restaurant/celler
familia família famili
madre mare mare
padre pare pare
hermana germana germana
hermano germà germà
agua aigua aigo
día dia dia/jorn(arc.)
anochecer vespre vespre
noche nit nit
mañana matí matí
tarde tarda horabaixa
comida dinar dinar
cena sopar sopar
alimento menjar menjar
silla cadira cadira
amigo amic amic
periódico periódic periódic
pareja parella parêlla
mar mar mar
pedir demanar demanar
hablar parlar parlar/xerrar
conocer conéixer conéixer
ver veure veurer
hacer fer fer
comer menjar menjar
beber beure beurer
comprender comprendre comprendrer
querer voler voler
aprender aprendre aprendrer
sentarse seure's seurer
necesitar caldre fer falta, haver menester
ir anar anar
vivir viure viurer
venir venir venir
coprar comprar comprar
vender vendre vendrer
buscar buscar cercar
trabajar treballar fer feina
visitar visitar visitar
fumar fumar fumar
amar amar/estimar amar/estimar
pagar pagar pagar
oir sentir sentir
bello bell bell
bonito bonic bonic
grande gran gran
pequeño petit petit
bueno bo bo
interesante interesant interesant
enfermo malalt malalt
frío fred fret
caliente calent calent
nuevo nou nou
viejo vell vell
joven jove jove
anciano vell gran/iai
perro gos ca
escoba escombra granera

 

Apéndice(son una serie de textos, uno en castellano y los demás en catalán, que versan sobre las características propias del mallorquín. Me los facilitó Julián Vidal, desde aquí un saludo. En un futuro los textos en catalán podrían ser traducidos al castellano si los visitantes de esta página así lo desean)

Sobre una castellanización, ya muy profunda, 
del catalán peninsular la inmersión lingüística no hace sino acentuar la tendencia 
castellanizante. 
Desde mi catalanidad mallorquina quisiera puntualizar estas afirmaciones. 
El mallorquín, como es sabido, representa, respecto al catalán peninsular
 (y especialmente de los núcleos de población más importantes), una variante conservadora y,
 por tanto, muy pura del catalán prístino. Las notables diferencias fonéticas y morfosintácticas
y léxicas que separan una variante de la otra se deben, por lo general, no a innovaciones del 
mallorquín, sino a nuevas formas recreadas en la Península. De ahí, que a un catalán peninsular
 le resulte difícil entender el mallorquín. Pero, a estas circunstancias se suman numerosos 
barbarismos que el catalán peninsular ha ido incorporando, alejándose así del catalán
 originario o del mallorquín. Citaré a continuación algunos ejemplos que pueden ser 
comprendidos con facilidad. Tales ejemplos están tomados de la realidad actual; son voces o 
expresiones, que he oído en la televisión; pronunciadas por catalanistas conocidos, 
como Jordi Pujol, Narcís Serra, Durán Lleida o Pasqual Maragall. 
Así, al castellano buscar corresponde el mallorquín cercar, concordante con el francés chercher;
 pues bien, a Pujol le he oído decir «buscar lo millor». Excuso decir, que, desde mi catalanidad
 mallorquina, cuando oigo una voz semejante me rechinan los dientes igual que si oyese a un 
supuesto hablante francés algo así como «busquez la femme», en lugar de «cherchez la femme». 
Es cierto que buscar es un castellanismo muy antiguo del catalán (aunque nunca introducido en 
Mallorca), pero eso no quiere decir sino que la presión del castellano se deja sentir en el 
catalán peninsular desde muy temprano. 
Como confirmación de esta progresiva castellanización de Cataluña, añado otras voces 
pronunciadas por los catalanes antes mencionados, y que se oponen a las de mi catalán 
mallorquín. Estas voces las cito a continuación, según el orden de mis notas, y sin otra 
aclaración, teniendo en cuenta que cito primero la forma de los catalanes y a continuación la 
de mi catalán de Mallorca, con la única abreviatura precedente mall.: depressa ‘deprisa’ ~ mall.
 aviat; preferir ~ mall. estimar¸ porquería ~ mall. brutor; gerro ‘jarro’ ~ mall. pitxer;
 nausea ‘asco’ ~ mall. oi; solter ‘soltero, célibe’ ~ mall. fadrí; de admirar ~ mall. 
fer mirera; sofocar ~ mall. acubar; desmaiarse ~ mall. acubarse; 
montar (en caballo, en coche) ~ mall. colcar; gabinet ~ mall. lligador; encontrar ~ mall. trobar; 
mal geni ~ mall. geni curt; conduir ‘conducir’ ~ mall. menar; gat ‘gato’ ~ mall. moix 
(gat en mallorquín es ‘borracho’); enter ‘entero’ ~ mal. sencer; sol ‘suelo’ ~ mal. trespol; 
bodega ~ mall. celler; amasar ~ mal. pastar; dintre ~ mall. dins, de dins; petició ~ mall. 
demanda; comprometer ~ mall. comprometre (téngase en cuenta que aquí, en Cataluña, se suprime 
la característica conjugación en -ere con e larga y acentuación en la desinencia);
 quedar ~ mall. romandre, restar; mirar ~ mall. guardar; alcalde ~ mall. bal.le; diner ‘dinero’ ~
 mall. doblers, dobbés; tard ‘tarde’ ~ mall. horabaixe,
 capvespre; tenir ganes de manjar ~ mall. tenir talent; ab mi ~ mall. amb jo; preguntar ~ mall.
 demanar; bufetada ~ mall. galtada (galta ‘carrillo’),cop de puny; provar ‘probar, catar’ ~ mall.
 tastar; pegar ‘azotar’ ~ mall. atupar; córrer ~ mall. fer vía ana correns; de seguida 
‘en seguida’ ~ mall. tot d’una; tenda ‘tienda’ ~ mall. botiga; perseguir ~ mall. encalçar; pesat
 ‘pesado’ ~ mall. feixuc; picant ~ mall. cohent; nodrissa ~ mall. dida; terrible, horrorós 
~ mall. ferest; oir ~ mall. sentir, escoltà; mosso ~ mall. missatge; fei ‘feo’ ~ mall. lletj; 
sentar ~ mall. seurer; que hora és? ~ mall. quina hora és. etc. 
El autor de este artículo es Alvaro Galves Fuentes, Lenguas de España. Congreso de Valladolid		
.1. Mots característics del balear
Acompanyar: a banda d’anar amb una altra persona, acompanyar també té el sentit de transportar
 una altra persona a un lloc: t’acompanyaré a l’aeroport (et duré a l’aeroport). 
Entre la gent major també vol dia festejar: En Pere fa dos anys que acompanya na Maria.
Al.lot /al.lota: equivalents als valencians xic/xica que també s’usen a Pollença 
(u xic, la xica). A la resta de Mallorca hom coneix xicot, ex: un bon xicot (una bona persona).
Ca: gos.
Capell: barret (existent).
Cercar: mot típic del balear on es desconeix el castellanisme buscar.
Beneit (pr. [b«'n«it]): adjectiu referit a persones, equivalent al català ximple o valencià 
fava.
Devora: al costat: visc devora s’Ajuntament.
Doblers (pr. [dob'bes]): diners. La forma, hui peninsular, diners, que era la forma anterior 
a doblers, es conservava en els inicis del segle XX, i es present tant a la documentació 
administrativa com a les gloses -que reprodueixen la llengua viva.
Doi: ximpleria, bajanada, ex: no diguis més dois (no digues més ximpleries).
Demanar: preguntar. Com en la llengua antiga, el balear no fa distinció entre demanar i el 
castellanisme preguntar que és desconegut a les Illes fins i tot en el castellà local 
(cast: pídele su nombre.).
Cridar: adreçar-se a algú, també telefonar (com en valencià), ex: crida’m demà de matí.
Eiximporrar: mesclar llengües amb la pròpia: es pot dir que “aquest parlava eiximporrat de 
llosetí” o que parla “eximporrat de foraster”, però el més freqüent és que es diga que tal 
o qual persona parla eiximporrat o que eiximporra per dir que mescla el mallorquí i el castellà.

 

Emprenyar: molestar, enutjar. També vol dir donar la llanda: m'emprenyarà fins que la deix 
anar a sa festa. Alguns parlants conserven este mot amb el seu sentit originari, deixar prenyada; 
per tant es tracta d’un sinònim absolut de fotre i del castellà joder.
Enganar: variant (també etimològica) del peninsular enganyar. 
Estar: romandre, tindre la residència a un indret. Viure, en este sentit, és modern,
 i segurament influència del castellà, ex. estic a Palma (visc a Palma).
Fems: escombraries (també sentit en valencià).
Fer feina: treballar. El balear té tendència a la construcció de perífrasis fer en
 substitució d'un verb com ara fer net (netejar), fer servir (usar, emprar), fer via 
(avançar), etc.
Ferm: sinònim del principatí força: n’hi ha moltes ferm; n’hi ferm (n’hi ha força).
Foraster: a Mallorca, foraster aplica als castellans i a la seua llengua, com diu la dita: 
“Es raves se fan a s’horta / ses pastanagues també / no parlaré foraster / 
perquè som nat a Mallorca” (popular del XIX). 
És per esta associació foraster = castellanoparlant que els ciutadans de les altres illes, 
eivissencs i menorquins, així com els catalans (i a vegades) els valencians, 
no són considerants pròpiament “forasters” entre els mallorquins puix que no parlen foraster.
Horabaixa: vesprada. No existix el castellanisme barceloní tarda.
Gat/gatera: en balear vol dir borratxo / borratxera. Pel que fa al seu sentit originari 
(gat: animal felí) no fa molt que encara es conservava amb aquell significat com podem 
observar a través de les dites: gat escaldat d’aigo freda tem; posa es cascavell an es gat; 
una escala de gat; caminar de gat (caminar a quatre potes). Antoni Mas suggerix la possibilitat
 que el sentit actual (borratxo) s’originara en esta darrera dita.
Idò: forma aglutinada de “i doncs” molt vigent i amb usos diversos; doncs, llavors, bé, ex: 
idò, avon anam?
Llavò: variant local de llavors.
Llinatge: cognom.
Manco /almanco: menys /almenys. Manco és un vell italianisme que també viu en parts del 
valencià.
Mem! [mEm]: interjecció similar al vejam! valencià i de la seua variant vulgar aviam! 
emprada a Catalunya. De fet, sembla que mem (que coneix les variants meam, ameam i miam) 
sembla una corrupció de aviam com suggerix el seu significat: mem vol dir mostra-m’ho.
Moix: gat (vejau el punt referent a gat).
Nin /nina: xiquet /xiqueta. 
Nom: sovint funciona com a un verb: què nom aquell al.lot? (com li diuen a aquell xic?),
 aquella dona nom Aina està a Palma (aquella dona que li diuen Aina...).
Oi: fàstic. Me fa oi: em fa fàstic. En parts del valencià també s'ou est mot amb la 
forma ois: me fa ois.
Padrí/-na: avi, àvia. Entre famílies benestants i prestigioses també se sent dir 
el senyor avi i la senyora àvia; avi es documentava com a d’ús corrent en el XIX.
Pardal: després del segle XVIII el mot pardal deixà de referir-se a ocell i hui sols s'usa 
en sentit metafòric referit al penis, (Veny, 1982, p. 99).
Parell: en balear, un parell no vol dir dos sinó uns quants: doni'm un parell de tomàtigues, 
(done'm unes quantes tomaques). Curiosament parell conserva sempre el significat originari 
quan es tracta d’animals, sobretot equins, mulars, somerins i bovins.
Per ventura (pr. [p«n’tuR«]): potser, p’entura vendran avui. 
Prest: prompte, aviat. 
Pic: volta, vegada: l'he vist dos pics avui. 
Porer [po'R«]: variant (també etimològica) de poder: no poria dir-te res perquè 
sa seva mare hi era al davant.
Portar-dur: el balear tendix a eliminar portar de l’ús quotidià en benefici del seu sinònim dur.
 L’ús de portar es limita a certs usos: portar el dinar, -cosa molt curiosa- per referir-se als 
cans que porten la caça , ex: aqueix ca porta bé. També es conserva a qualque dita com: s’ase 
va dir an es por orellut i era ell qui portava ses orelles. 
Pus: vell mot català derivat del llatí PLUS. El balear és, junt al portugués, l'únic parlar 
hispànic que l'usa modernament, si bé sols es conserva en oracions negatives: no poria pus! 
(no podia més!).
Rompre: trencar (també existent). 
Renou / enrenou: soroll.
Sebre ['s«br«]: infinitiu dialectal de saber pres del futur: sabré > sebre.
Tassó: got.
Ver / vera ['v«r«]: vell sinònim de veritat sols vigent en balear: és vera que n’Alexandre no ve?
 (és veritat que no ve n’Alexandre?)
Xerrar: variant de l’etimològic xarrar (conservant en valencià) i amb un ús molt superior 
en mallorquí que a la Península. Tradicionalment parlar i xerrar no eren sinònims
 en mallorquí. A les hores d’ara, però, hi ha gent -sobretot jove- que els confon. 
Parlar es fa servir per referir-se a parlaments (“el batle ha parlat molt bé”; “saps 
que parla de bé”), per a situacions úniques o especials (“d’aqueixa mos ne parlarem!”) 
i, entre la gent d’edat, per dir que festegen (“Aqueixs dos per mi que parlen”). 
Com a la Península, xerrar es fa servir per referir-se a situacions sense importància 
-“saps que xerra!”; “xerràrem plegats”- i d’aquí i amb eixe context s’empren frases com 
“aqueix és un puta xerrim”; “aqueix xerra molt”-. En poques paraules: “mos encontràrem 
pes carrer i parlàrem plegats” no vol dir el mateix que: “mos encontràrem pes carrer i 
xerràrem plegats”. Ens fa l’efecte que l’expansió de “xerrar” és influència de 
l’espanyol, on “hablar” abasta el dos sentits de parlar i xerrar.
Xuya cansalade (tocino)
Castellanismes: 
Adios(pr. [di’os]): adéu. Com en valencià, però, hi ha marcada tendència a recuperar el genuí
 adeu.
Antes: abans. La forma antiga abans, però, encara era sentida a principis de segle XX en
 parlants Adiós nascuts al segle anterior i encara entre els més vells d’algunes zones rurals.
Banyo: bany.
Beso: conviu amb el genuí besada (vells) i amb el catalanisme petó que s'introduïx entre els 
jóvens (especialment els que han aprés català a l’escola).
Entonces: conviu amb idò i llavò que són les formes locals genuïnes. És un castellanisme molt 
recent i no del tot assimilat puix que se sol pronunciar com en castellà [en'tonTes].
Grave: greu. Però hom diu me sap greu.
Guapo: castellanisme molt habitual en balear, s'utilitza referit a persones o coses: 
un poble guapo, una casa guapa, etc.
Loco (pr. [‘lko]: el genuí boig també es conegut: què estàs boig? i el sinònim orat, 
fins i tot per a referir-se a animals les cabres orades de la Serra.
Puesto: el genuí lloc no és desconegut i s’empra de forma gairebé exclusiva en segons
 quins contexts, ex: l’han posat en el seu lloc.
Sombra: conviu amb ombra.
Suelto: castellanisme mo,lt estés a les Illes i el Principat.
Traje: sol pronunciar-se a la castellana amb velar fricativa sorda, [‘traxe] o amb 
oclusiva velar pels més vells [trake]; també és un barbarisme típic del Principat.
Aquesta ajuda (1) i (2) son part d un article "els nostos parlars germans" de Josep Saborit.

 

-Rasgos que la actual normativa proscribe:
A nivel de comunicación oral culta y escrita:
-El uso del artículo salado (muy comprensible, los textos políticos y religiosos
utilizan de siempre el artículo literario, el salado sólo en textos que reproducen el habla
cotidiana, como las rondallas).
-El uso del artículo lo.
-El subjuntivo del verbo esser.
-La concordancia del participio en los tiempos compuestos.
-El uso del verbo esser en los tiempos compuestos.
-Todas las evoluciones fonéticas, tales como la simplificación de diftongos y de grupos
consonánticos.
-El uso de los pronombres. Se usan los catalanes. Sólo se salva el indefinivo qualque

 

Por suerte, el léxico propio (menos lo considerado castellanismos) y la conjugación 
verbal (exceptuando los subjuntivos) se mantienen.

 

No obstante, la pujanza del catalán, como lengua literaria y urban, en contraposición
al mallorquín oral y rural hace que determinados sectores, muy minoritarios, abracen
el catalán estándard como lengua propia. Como la lengua propia de Mallorca es 
oficialmente el catalán, a veces parece que tanto da utilizar un dialecto del catalán
que no otro. Ello hace que por primera vez se adopte la forma de hablar de otra región,
nunca usada en Mallorca, y que peligra el hablar propio de ésta última.
El mallorquín de cada vez se habla más mezclado, perdiendo muchas de sus
características propias. En un sólo siglo ha evolucionado de manera considerable,
sobre todo por la influencia catalana. Los textos de escritores mallorquines de 
principios del siglo XX pueden presentar a veces unas dificultades de comprensión
incluso para mallorquines de ahora, que los textos de escritores catalanes de finales
del siglo XIX no presentan a los catalanes actuales.

 

Comparación de dos textos:
Castellano:
Cada mañana me levanto bien pronto para ir a trabajar. Allá me encuentro con mis compañeros y juntos 
hacemos broma y nos reimos. Luego aprendemos las técnicas y herramientas que necesitamos para hacer
bien nuestro trabajo y ganar nuestro dinero. A veces dudo que sirva de algo todo lo que nos dicen; puede ser,
pero, como dicen, el saber no ocupa lugar. Luego vamos en coche a la montaña, y tras descargar las 
herramientas, cerca de allí, nos ponemos a trabajar. Al lado dicen que hay un convento, aunque nunca
he visto a una sola monja, (será una leyenda urbana;)). Una vez hemos acabado todo, vamos de vuelta a casa.
De camino hablan todos de la jornada, y yo miro por la ventanilla a las montañas, nevadas por la noche. Hoy
me tocará barrer el aula en cuanto llegue del trabajo. Además, el perro de Teresa ha estado toda
la mañana allá. La habrá dejado buena... Así es la vida...
Catalán:
Cada dia em llevo ben de matí per anar a treballar. Allà em trobo amb els meus companys i plegats fem broma 
i riem. Després aprenem les técniques i eines que necessitem per fer bé el nostre treball i guanyar els nostres 
diners. De vegades dubto que serveixi per quelcom tot el que ens diuen; potser, però, com diuen, el saber
no ocupa lloc. Després anem en cotxe a la muntanya, i després de descarregar les eines, prop d'allà, ens
posem a treballar. Al costat diuen que hi ha un convent, encara que mai he vist cap monja, (serà una llegenda 
urbana;)). Un cop hem acabat tot, tornem a casa. De camí tots parlen de la jornada, i jo miro per la finestreta 
a les muntanyes, nevades durant la nit. Avui em tocarà escombrar l'aula en quant arribi de la feina. A més, el 
gos de la Teresa hi ha estat tot el matí allà. L'haurà deixat bona.Així és la 
vida...
Mallorquín:
Cada dia m'aixec prest per anar a fer feina. Allà me trob amb sos meus companys i junts feim broma i reim.
Després aprenem ses técniques i ses eines qu'hem menester per fer bé sa nostra feina i gonyar es nostros
doblers. A vegades dubt que per ventura servesqui per qualque cosa tot lo que mos diuen; però, com diuen, es
sebre no ocupa lloc. Després anam amb cotxo a sa muntanya, i en tenir descarregades ses einas, allà deçà,
mos posam a fer feina. Devora diuen que ei ha un convent, encara que mai he vista cap monja (sirà una 
llegenda urbana;)). En haver acabat tot, tornam a ca-nostra. De camí tots xerren de sa jornada, i jo mir
per sa finestreta ses muntanyes, nevades durant sa nit. Avui me tocarà granar s'aula en arribar de sa feina. 
Ademés, es ca de na Teresa ei és estat tot lo dia allà. L'haura deixada bona. Així és la vida...

 

 

 

 

Bibliografía:
(algunos de los títulos son obras literarias que me han servido para comparar la lengua)
Mostra de diccionari mallorquí, Antoni María Alcover, Biblioteca Marian Aguiló, publicado el 2001 por la 
Universitat de les Illes Balears y Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Llengua catalana i literatura I, AAVV, Castellnou edicions, 1998
Gramática de la lengua mallorquina, Juan Amengual, 1872.
Breu història de la llengua catalana, M. Magdalena Gelabert Miró, Lleonard Muntaner Editor, 2002
Rondayes de Mallorca, volum II, recopiladas por el Archiduque Luis Salvador, Wirzburgo 1895
Rondaies mallorquines, tom I, recopiladas por Jordi des Racó, Editorial Moll 1995.
Bearn o La sala de les nines, Llorenç Villalonga, edicions 62 y La Caixa, 2001
Terra baixa, Àngel Guimerà, edicions 62, 2001.

 

Estos son los textos que más me han ayudado, aunque hay bastantes que no aparecen aquí. También muchas
de las cosas que he escrito me han llegado de manera oral, así que es imposible en esta pequeña
bibliografia citar la gran cantidad de fuentes, escritas y no escritas, que me han inspirado y servido en mi labor.

 

 

 

 

Volver a la primera parte

 

Retorno a la Escuela Luliana