Aprendre la Llengua d'

La Lenga d'Òc és pròpia de les regions al sud de la França (el Miegjorn de la França). Encara que avui dia se troba en una situació delicada (dins l'Occitània francesa, només un 16% de la població la parla), fou, a l'Edat Mitjana, una de les llengües més importants, arribant molt de pics a esser la Llengua europea per excelència (parescut al paper que actualment té l'anglés). Fou llengua sobre tot de literatura, la lírica dels trobadors va esser en llengua d'Òc. Les paraules més antigues en occità les trobam al segle X, a uns documents escrits en llatí del castell de Lautrec, i ja al 1102 trobam el primer text sencer en occità, un acte jurídic de la regió de Rodés. Fortament emparentat amb lo català, fins al punt que moltes vegades són considerats variants de la mateixa llengua, l'occità neix del llatí xerrat a tota aquella regió que s'estenia desde el Loira fins als Pirineus. Més al nord, el poble germànic dels francs havien conquerit el nord de la Gàlia, i posteriorment crearien el reialme de França (que acabaria anexionant-se els territoris occitans), més al sud, els sarraïns havien conquerit l'Hispania. Tancada a l'oest per la mar, i a l'est pels Alps, tota aquella regió, dividida en petits comtats d'herència carolíngia (al principi foren vassalls dels francs, però en desintegrar-se l'imperi creat per Carlemany, i mancar l'autoritat reial, els comtes acabaren per fer-se independents de facto). Així, el llatí va evolucionar, desenvolupant-se de manera similar entre aquelles terres, tan relacionades entre elles mateixes (incloguent-hi els comtats catalans), i aparegueren diverses parles, diferenciades per ventura pel substrat pre-llatí (a uns llocs més euskèric, a uns altres més gal, i en altres ibèric), així com nasqué tota una cultura i forma de veure la vida, l'amor (sobre tot aquest darrer), unes costums comunes, des de l'organització de les terres fins les llegendes. Cada parlar rebé nom propi segons la regió, així a Provença hom parla de provençal, a Llemotges de llemosí, i a Gascunya de gascó.

Va esser en Dante, gran autor italià de la Toscana, el primer en donar-li nom a la llengua, quan va destriar les llengües europees per la manera de dir "sí"; al francés, l'anomenà llengua d'oil; a l'italià, llengua de sí; i a aquella llengua parlada en tots aquells comtats, llengua d'òc.

Una vegada que la majoria de comtats d'aquesta parla foren conquerits pels francs, aquests darrers hagueren de donarli un nom a aquelles terres, així que se digué "Patria Linguae Occitanae", és a dir, Pàtria de la Llengua Occitana (o d'òc), que després donaria al terme "Occitània" per anomenar-lo. Perduda la seva oficialitat com idioma, l'occità se desenvolupà a la boca del poble, i amb diverses influències, que acabaren per donar els actuals dialectes occitans.

Dialectalment, podem dividir l'occità en dos gran grups dialectals:

 

El nord-occità: format pel lemosin (llemosí), aubernhat i aupenc (alpí).

El sud-occità: a on trobam alhora dos subgrups; el gascon (gascó), i l'occità miegjornal (de Miegjorn; migjorn, sud), subdividit en lengadocian (llenguadocià) i provençal.

A dedins els dialectes, trobam també parlars i dialectes més petitons. Així com parlars amb molta personalitat pròpia. Així dins el gascó, tenim l'aranés, que te unes característiques molt peculiars respecte al gascó i a l'occità en general.

 

Aquest breu resum de gramàtica occitana se basa al dialecte lengadocian. Les normes de lectura i tot seran donades en aquest. Per escriure l'occità s'empra una grafia anomenada grafia clàssica; se basa en la grafia que s'utilitzava a l'Edat Mitjana; donada la gran diversitat dialectal, aquesta grafia te vàries lectures segons els parlars. Com occitan "normalitzat" s'usa el lengadocian, si bé no és normalitzat des de l'òptica d'altres llengües. Els diversos dialectes occitans son usats, però emprant una grafia i en general unes normes gramaticals bàsiques basades en el lengadocian ja que aquest és el dialecte més conservador i més semblant a la llengua clàssica, que en cap cas trepitja les variants dialectals. Amb aquest mateix motiu, aquesta pàgina prest inclourà els resums gramaticals als altres dialectes. Se fa en lengadocian primer perque siguent el dialecte més conservador, és el més "central", i resulta un bon punt de partida per estudiar els altres dialectes. Les indicacions dialectals són generalment referides només a parles de dins el dialecte lengadocian. Així, quan dic que a la regió de Tolosa, Carcassona i Foix s'empra l'article masculí les, no vol dir que dins el marc occità només sia en aquestes regions, ja que per exemple al nord de Provença també és emprat. Simplement estam aprenguent el dialecte del Lengadoc, i mos referirem sempre a aquest. Quan estudiem els altres dialectes ja farem les referències que hom hagi menester.

Les fonts per realitzar aquesta feina han estat moltes, i trob fins i tot injust no esmentar-les, ja que rera aquest treball n'hi han molts d'altres, fets de manera desinteresada, que han contribuit a aquest, així com esper que aquesta feina ajudi a altres feines que se facin més envant.

Bibliografía:

Elementos básicos de gramatica occitana, per Xavier Frías Conde (en portugués)romaniaminor.freeweb.supereva.it/ocitans.htm

Easy Occitan-L'Occitan fàcil, per Dàvid Uhlár (en anglés)perso.wanadoo.fr/babel-site/occitan.html

Sinòpsis de las conjugasons occitanas, autor anònim (en occità)occitanet.free.fr

Del català a l'occità-De l'occitan al catalan, per Idali Vera Grau (en occità i català)http://membres.lycos.fr/occitancatala/temes.htm

 

Gramàtica lengadociana

 

El lengadocian és el dialecte occità parlat a la regió sud-oriental de França. El nom prové de Lengadoc, nom tradicional d'aquesta regió (que vé del terme Lenga d'Oc, que designava l'occità). Està estretament relacionat amb el dialecte provençal, sobretot les parles més orientals (de fet, fins al segle XVII, lengadocian i provençal pràcticament eren el mateix dialecte, va esser llavors que se varen destriar). És el dialecte occità més conservador. Actualment es parla als departaments de Aude (cap. Carcassona), Hérault (cap. Montpeller), Gard (cap. Nimes) i Lozère (cap. Mende), tots dins la regió de Languedoc-Roussillon, i als departaments d'Ariège (cap. Foix), Haute-Garonne (cap. Tolosa), Tarn (cap. Albi) i Aveyron (cap. Rodez) i Lot (cap. Cahors), aquest darrers a la regió de Midi-Pyrénées; tots dins territori francés.

Conviu amb el francés, llengua oficial (i la més parlada a la regió); amb el català a les zones més meridionals del Languedoc-Roussillon; amb el provençal a los zones més orientals d'aquesta regió (de fet, les parles de la frontera són molt properes al provençal); amb l'auvernhès al nord (sobretot a la regió de Lozère) i amb lo gascó als departaments de Midi-Pyrénées (de fet, als departaments esmentats, podriem dir que la meitat occidental d'aquests és de parla gascona, mentre que l'oriental és de parla lengadociana.

És el dialecte més fidel a la llengua clàssica, per la qual cosa ha estat adoptat com dialecte base de la llengua literaria, sense detriment de les altres parles, que també són conrevades literàriament.

 

 

I/ la grafia

 

Les vocals:

Lletra Pronunciació
a, (al començament o al mig d'un mot), à a de pare
a (al final d'un mot, manco els mots monosíl·labs,

menys en qualques dialectes), á, ò

o de port
e, é e de foner
è e de terra
o, ó o de parlo, u en qualsevol paraula
i, í i en qualsevol paraula
u, ú u francesa, ü alemanya

*A una petita regió que l'oest del departament de Nimes i l'est del departament de Montpelhier (i la vila de Montpelhier també), la a final àtona no es pronuncia com o oberta, sino com a.

Les consonants

Lletra Pronunciació Lletra Pronunciació
b, v b de Barcelona (en alguns dialectes

la v se pronuncia labiodental, com

en mallorquí)

r** (dintre de mot) r suau
c (davant a, o u); qu

(davant e, i)

k, igual que en català t t, com en català
c (davant e, i), ç, s (a principi

de mot), ss, sc

s sorda, igual que en català x ts
s (entre dues vocals) s sonora, com en català z s sonora
d d, com en català lh (a principi o dins un mot) ll de llaurer
f f, com en català nh (en principi o dins un mot) ny en anyell
g (davant a, o, u) gu (davant e, i) g de gat tz ts
g (davant e, i), j j forta, com dj gn nn (o gn de

vegades)

g (al final de mot), tg, tj, ch tx en Andratx, ig en puig cc ts
l, lh (al final de mot) l, com en català bt, ct tt
m m, com en català mn nn
n, m (al final de paraula), mp, nh (al final

de paraula)

n de nin sh (només en gascó) ix de peix
p p, com en català th (només en gascó) l
r (al principi de paraula), rr r forta, com en català n (al final de paraula,) no se

pronuncia (excepte qualques expcepcions i dialectes)***

h (només en gascó) h anglesa, en qualques dialectes no se pronuncia en, in de vegades davant de consonant no se pronuncia la n

 

*El grup "qua" se pronuncia /kwa/ manco a les paraules patrimonials, que se lletgeix /ka/

quatre /katre/

quar /kar/

**La "r" al final de mot se sol pronunciar manco a les terminacions d'infinitiu (-ar, -er, -ir):

***La -n final de paraula (manco als verbs) no se pronuncia: així "occitan" se llegeix /utsità/, tant al singular com al plural (llavors "occitans" se pronuncia /utsitàs/), als verbs això no pasa: cantaran /cantaràn/.

 

 

 

-L'accentuació

La norma és que les paraules acabades en vocal o s són planes:

mecanica, lenga, filaira

-Les acabades en consonant (manco s) són agudes:

destriar, gaton, mairal

-Les excepcions han de dur sempre accent:

cuélher, penós, occitània

 

Trobam dos casos en que això no se compleix:

-A la conjugació verbal, perque les acabades en -n son planes (mentre que a les altres paraules són agudes):

cantan

-A les paraules a on la vocal tònica sia è, ò obertes, que s'accentuen sempre (per

distinguir-les de les tancades):

fuòc

 

II/ El nom, l'adjectiu, la preposició, l'article i els numerals lengadocians

 

El nom lengadocian se divideix en dos gèneres: masculí i femení. Són masculines les paraules acabades en consonant o en "e" (drac, paire), mentre que son femenines les acabades en "a" (dòna), si bé hi ha excepcions amb "e" (maire), i les acabades en "-ion" (religion) i "-tat" o "-dat" (vertat). Els mots que poden tenir tant masculí com femení (i els adjectius), formen el femení amb -a si el mot masculí acaba en consonant, i amb -sa o a si acaba amb -e (tanmateix hi han moltes d'excepcions a aquesta regla).

 

La conversió en femení de qualques paraules implica també el cambi de la consonant, en el que anomenam conversió de sorda a sonora:

t->d cantat->cantada

k->g antic->antiga

p->v lop->lova

w->v actiu->activa

tj->j mièg->mièja

 

El plural se forma afegint -s (si la paraula acaba amb una consonant líquida, com s, s'afegeix -es, de la mateixa manera que en català s'afegeix -os): dracs, paires, dònas, religions, vertats, païses (de país).

Si bé molts son els sufixes lengadocians, aquí seran posats uns quants per facilitar l'aprenentatge de vocabulari:

-aire/-aira: indica ofici; filaira (filadora). També existeixen els sufixes èr/èra.

-et/-eta: diminutiu; garçonet, filaireta.

-on/-ona: augmentatiu, també de vegades diminutiu. Se pot combinar amb l'anterior, sobre tot amb noms per mostrar carinyo: Joanetona, Peiroton.

-enc/-enca: gentilici; montpelhierenc.

-an/ana: gentilici; lengadocian, lengadociana.

-ès/èsa: gentilici.

I d'altres.

L'adjectiu qualificatiu és similar al nom, i concorda amb aquest. Tot plegat és com la gramàtica catalana, amb l'excepció de que els adjectius acabats en -ent i en -al, també concorden amb el femení: òme viuent, dòna viuenta, país mairal, lenga mairala.

Els adjectius demostratius son:

  Singular Plural
Masculí aiceste, aqueste, aquel aicestes, aquestes, aqueles
Femení aicesta, aquesta, aquela aicestas, aquestas, aquelas
Neutre aiçò, aquò, ailò aiçò, aquò. ailò

L'adjectiu indefinit es qualque: qualque òme, qualque dòna.

 

Adjectius posesius

Poseedor Masculí Singular Masculí Plural Femení singular Femení plural
Ieu mon ma mos mas
Tu ton ta tos tas
El, ela son sa sos sas
Nosautres,as nòstre nòstra nòstres nòstras
Vosautres,as, vos vòstre vòstra vòstres vòstras
eles, as lor lor lors lors

Els articles lengadocians (hi ha molta variació dialectal, encara que només donaré per ara els del Lengadoc, i no tots, ja que dins el Lengadoc també hi han parlars que empren altres articles). Article definit:

  Masculí Femení
Singular lo, l' la, l'
Plural los las

(l'apostrof s'empra davant vocal)

*A tota una contrada que comprén Tolosa, Foix i Carcassona, l'article masculí és le, les

l'òme, la dona, lo país (le país), los amics (les amics), las filairas

Article indefinit:

  Masculí Femení
Singular un una
Plural de, d' de, d'

un òme, una dona, un país, d'amics, de filairas.

 

III/Els pronoms lengadocians

 

Els pronoms personals

Pronom català Pronom occità

forma tònica

Pronom occità

forma àtona

jo ieu me
tu tu te
ell el lo
ella ela la
nosaltres nosautres (masculí) nos
nosaltres nosautras (femení) nos
vosaltres vosautres (masculí) vos
vosaltres vosautras (femení) vos
ells eles los
elles elas las

-Vos també es un tractament d'educació, se refereix a una persona i

el verb que va amb ell se conjuga en plural, equival a vosté.

-Quan les terceres persones (masculines i femenines) són objecte indirecte, s'empra el pronom li pel singular, i lis pel plural.

-Per els verbs reflexius, existeix el pronom de tercera persona se, com en català.

-Hi ha un pronom impersonal, òm, equivalent al català hom.

-Quan ajuntam dos pronoms àtons junts, l'occità prefereix la forma CI+CD (encara que la forma CD+CI també existeix):

La me voliá donar (Me la volia donar).

-Els pronoms se solen posar davant el verb, fins i tot als infinitius; això no pasa, però, amb els imperatius (la canti, la cant, la cantar, cantar-la, però canta-la).

Els pronoms indefinits son:

Occità Català
Unes, unas uns pocs de, qualcuns
Qualqu'un qualcú
Cada cada
Quicom Quelcom
Pauc, pauca poc
Mateis, mateissa Mateix, mateixa
Cap cap
Degun Ningú
Pro prou
Ren, res res

Els pronoms interrogatius son

Occità Català
Cossí com
Qué qué
Ont on
Perqué perqué
Quant quant
Qui qui

 

 

-Els pronoms adverbials catalans hi, en, i el pronom neutre ho tenen el seu equivalent occità als pronoms i, en (n' davant vocal, també existeix la forma ne), o.

-Els pronoms demostratius són iguals que els adjectius demostratius.

 

Les preposicions més importants son:

a-a

alloc de-enlloc de

amb, ambé, amé-amb

après-a continuació

a travèrs-a través

cap a-cap a

contra-contra

davant-davant

de-de

dins-dins

en-en

en ço de-a ca'n/na

entre-entre

fins a-fins a

per-per

sens-sense

sus-a damunt

 

La preposició "a" pot convertir-se en "an" si la sigüent paraula és un demostratiu començat amb vocal (ej. an aquesta).

Les preposicions de, per, a, i sus se combinen amb l'article masculí;

  Singular Plural
a al als
de del dels
per pel pels
sus sul suls

 

Els numerals lengadocians són els sigüents:

Cardinals:

0 zèro 11 onze 30 trenta
1 un, una 12 dotze 40 quaranta
2 dos, doás 13 tretze 50 cinquanta
3 tres 14 catòrze 60 seissanta
4 quatre 15 quinze 70 setanta
5 cinc 16 setze 80 ochanta
6 sièis 17 dètz-e-sèt 90 nonanta
7 sèt 18 dètz-e-uèch 100 cent
8 uèch 19 dètz-e-nòu 200 dos cents
9 nòu 20 vint 1000 mila
10 dètz 21 vint-e-un 1000000 un milión

Ordinals:

Forma pròpia en tenen els dos primers

1º primièr, primièra

2ª segond, segonda

Per la resta se fa el mateix que en català, afegir -èn/èna: tresèn, quatrèn, cinquèn, seisèn, setèn.

També n'hi han d'altres tipus de numerals, com mièg, mièja (mig, mitja)

 

IV/El verb lengadocian

Distingim bàsicament tres conjugacions per la terminació de l'infinitiu:

La primera en -ar, la segona en -re i la tercera en -ir; a la vegada, a la tercera distingim dos tipus de verbs, els incoactius (que agafen un sufixe en qualques temps) i els no incoactius (només amb l'arrel, com les altres conjugacions).

Com que aquest és un resum breu, no romandrem massa temps analitzant la teoria de la conjugació lengadociana, i anirem directament a la pràctica. La funció dels temps és pràcticament la mateixa en català i en occità, potser la diferència més grossa és que la conjugació perifràstica catalana pel pretèrit perfecte no existeix en occità.

La conjugació és també un dels trets que se diferencia més als dialectes. Nosaltres només anam a veure la conjugación del Lengadoc (i tanmateix per ventura no tendrem en compte certs particularismes dialectals), però els verbs poden cambiar molt. Més envant seran afegides taules amb la conjugació verbal en tots els dialectes.

(En negreta estan assenyalades les terminacions; per conjugar qualsevol verb regular només cal aplicar-li aquestes terminacions a l'arrel)

-Primera conjugació:

exemple, verb parlar:

Infinitiu Parlar
Participi Parlat
Gerundi Parlant

Indicatiu

Present Pretèrit Imperfecte Pretèrit Perfecte Futur Condicional
Parli Parlavi Parlèri Parlarai Parlariái
Parlas Parlavas Parlères Parlaràs Parlariás
Parla Parlava Parlèt Parlarà Parlariá
Parlam Parlàvem Parlèrem Parlarem Parlariam
Parlatz Parlàvetz Parlèretz Parlaretz Parlariatz
Parlan Parlavan Parlèron Parlaràn Parlarián

Subjuntiu

Present Pasat
Parle Parlèsse
Parles Parlèsses
Parle Parlèsse
Parlem Parlèssem
Parletz Parlèssetz
Parlen Parlèsson

Imperatiu

Tu Parla
Nosautres/as Parlem
Vosautres/as Parlatz

 

-Segona conjugació:

exemple, verb batre

 

Infinitiu Batre
Participi Batut
Gerundi Batent

Indicatiu

Present Pretèrit Imperfecte Pretèrit Perfecte Futur Condicional
Bati Batiái Batèri Batrai Batriái
Bates Batiás Batères Batràs Batriás
Bat Bat Batèt Bat Batriá
Batem Batiam Batèrem Batrem Batriam
Batetz Batiatz Parlèretz Batretz Batriatz
Baton Batián Parlèron Batràn Batrián

Subjuntiu

Present Pasat
Bata Batèsse
Batas Batèsses
Bata Batèsse
Batam Batèssem
Batatz Batèssetz
Batan Batèsson

Imperatiu

Tu Bat
Nosautres/as Batam
Vosautres/as Batètz

 

-Tercera conjugació, verbs incoactius;

exemple, verb dormir

 

Infinitiu Dormir
Participi Dormit
Gerundi Dormint

Indicatiu

Present Pretèrit Imperfecte Pretèrit Perfecte Futur Condicional
Dormissi Dormissiái Dormiguèri Dormirai Dormiriái
Dormisses Dormissiás Dormiguères Dormiràs Dormiriás
Dormís Dormissiá Dormiguèt Dormirà Dormiriá
Dormissèm Dormissiam Dormiguèrem Dormirem Dormiriam
Dormissètz Dormissiatz Dormiguèretz Dormiretz Dormiriatz
Dormisson Dormissián Dormiguèron Dormiràn Dormirián

Subjuntiu

Present Pasat
Dormisca Dormiguèsse
Dormiscas Dormiguèsses
Dormisca Dormiguèsse
Dormiscam Dormiguèssem
Dormiscatz Dormiguèssetz
Dormiscan Dormiguèsson

Imperatiu

Tu Dormis
Nosautres/as Dormiscam
Vosautres/as Dormissètz

-Tercera conjugació, verbs no incoactius

exemple, verb sentir

 

nfinitiu Sentir
Participi Sentit
Gerundi Sentent

Indicatiu

Present Pretèrit Imperfecte Pretèrit Perfecte Futur Condicional
Senti Sentiái Sentiguèri Sentirai Sentiriái
Sentes Sentiás Sentiguères Sentiràs Sentiriás
Sent Sent Sentiguèt Sentirà Sentiriá
Sentèm Sentiam Sentiguèrem Sentirem Sentiriam
Sentètz Sentiatz Sentiguèretz Sentiretz Sentiriatz
Senton Sentián Sentiguèron Sentiràn Sentirián

Subjuntiu

Present Pasat
Senta Sentiguèsse
Sentas Sentiguèsses
Senta Sentiguèsse
Sentam Sentiguèssem
Sentatz Sentiguèssetz
Sentan Sentiguèsson

Imperatiu

Tu Sent
Nosautres/as Sentiam
Vosautres/as Sentètz

 

-Els verbs auxiliars èsser i aver. Èsser també serveix com verb estar, i per fer els temps compostos dels verbis intransitius, i aver com verb per fe oracions existencials, per fer els temps compostos dels verbs transitius i amb el sentit del verb tenir.

Verb èsser (o èstre)

 

Infinitiu Èsser, Èstre
Participi Estat
Gerundi Essent

Indicatiu

Present Pretèrit Imperfecte Pretèrit Perfecte Futur Condicional
Soi Èri Foguèri Serai Seriái
Ès, Sès Èras Foguères Seràs Seriás
Es Èra Foguèt Serà Seriá
Sèm Èrem Foguèrem Serem Seriam
Sètz Èretz Foguèretz Seretz Seriatz
Son Èran Foguèron Seràn Serián

Subjuntiu

Present Pasat
Sia Foguèsse
Siás Foguèsses
Siá Foguèsse
Siam Foguèssem
Siatz Foguèssetz
Sián Foguèsson

Imperatiu

Tu Siá
Nosautres/as Siam
Vosautres/as Siatz

 

Verb aver

 

Infinitiu Aver
Participi Agut
Gerundi Avent

Indicatiu

Present Pretèrit Imperfecte Pretèrit Perfecte Futur Condicional
Ai Aviái Aguèri Aurai Auriái
As Aviás Aguères Auràs Auriás
A Aviá Aguèt Aurà Auriá
Avèm Aviam Aguèrem Aurem Auriam
Avètz Aviatz Aguèretz Auretz Auriatz
An Avián Aguèron Auràn Aurián

Subjuntiu

Present Pasat
Aja Aguèsse
Ajas Aguèsses
Aja Aguèsse
Ajam Aguèssem
Ajatz Aguèssetz
Ajan Aguèsson

Imperatiu

Tu Aja
Nosautres/as Ajam
Vosautres/as Ajatz

Verbs irregulars

La formació dels temps composts és similar al català i al francés. Usam el verb aver per fer-los, exceptuant els verbs reflexius i els de moviment, que empren el verb estre. El participi concorda sempre amb el subjecte si empram el verb estre, i amb el objecte directe amb el verb aver:

soi vengut (ho diu un home)

soi venguda (ho diu una dona)

ton libre, l'ai legit

ta novela, l'ai legida

Vetaquí una taula emprant la primera persona singular, dels temps composts:

Pretèrtit perfecte d'indicatiu ai cantat
Plusquamperfecte d'indicatiu aviái cantat
Pasat anterior aguéri cantat
Futur compost aurái cantat
Pasat sobrecompost ai agut cantat
Futur sobrecompost aurai agut cantat
Plusquamperfecte sobrecompost aviái agut cantat
Condicional de subjuntiu auriái agut cantat
Pretèrit perfecte de subjuntiu aja cantat
Plusquamperfecte de subjuntiu aguèsse cantat
Imperfecte sobrecompost de subjuntiu aguèsse agut cantat

 

La perifrasis anar+participi equival al català anar+a+participi, és a dir, és el futur proxim. El gerundi se sol emprar amb la preposició en: en cantant, i llavors té una funció adverbial.

Els pronoms sempre se posen davant el verb, fins i tot als temps impersonals:

Se levar, me gaitar.

La negació se forma amb la particula pas rera el verb. Si es un temp compost, rera el verb principal:

canti (cant)-canti pas (no cant)

es vengut (ha vengut)-es pas vengut (no ha vengut)

Com en català, existeix la doble negació:

Degun es pas vengut (Ningú no ha vengut)

Lo tròbi pas enluòc (No el trob enlloc)

 

V/Els adverbis i les conjuncions lengadocianes

Els adverbis poden ser:

 

-De mode:

ben-

lèu-ràpid

atal-així

cap e tot-totalment

sonque-només

marrit-dolent

de contunh-seguidament

a pro pena-dificilment

d'en primier-en primer lloc

 

-De temps

ara-ara

encara-encara

totjorn-sempre

d'ora-d'hora

puèi-després

ièr-ahir

jamai-mai

sovent-sovint

de còps-de vegades

uèi-avui

deman-demà

fin finala-finalment, al cap i a la fí

d'arrèu-a continuació

totara-de seguida

despuèi de-després de

après-després

alavetz, alara, aladonc-llavors

 

-De lloc

a costat de-al costat de, devora

dins-dins

davant-davant

sus-per damunt

darrièr-darrera

dessús-a damunt

jos-sota

dejós-davall

aicí-aquí

aquí-ahí

ailà-allà

prèp-prop

luenh-lluny

endacòm-a qualque lloc

endacòm mai-a un altre lloc

naut-a dalt

 

-D'afirmació

òc-

tanben-també

segur-segur

solide-segurament

 

-De negació

no-no

pas vertat?-no és vere?

pas (rera el verb)-no

 

-De quantitat

plan-molt

pauc-poc

pro-prou

gaireben-gairebé

pus-més

trop-massa

gaire-gaire

gens-gens

 

-De dubte i altres

benléu-potser, per ventura

baste que-tandebó

 

Les conjuncions més importants són:

çaquelà-encara, no obstant

coma-com

dementre (que)-mentre (que)

donc-doncs

e-i

endacom mai-a més

encara que-encara que

levat-llevat

mas-però

ni mai-ni

pasmens-no obstant

perque-perque

tre que-tan prest com

quar, car-car, perque

que-que

Paraules i expresions occitanes

 

Torna a l'escola