Normes         NORMES D'EDICIÓ I TRANSCRIPCIÓ

        Hem respectat al màxim el text original, conservant-ne les seues grafies, on és palesa la carència de tota normalització com era habitual a l’època. Per fer-lo legible, la separació de paraules, l’ús de les majúscules i la puntuació s’han fet d’acord als criteris normatius i l’estil modern.
        Els adjectius o noms que han esdevingut malnoms hi figuren amb majúscules, com també les referències a la divinitat. Els noms dels dies de la setmana i dels mesos, i els genèrics dels càrrecs, tractaments i institucions van en minúscules.
        El text està en perfecte estat de conservació. Tot i això, quan s’ha reconstruït part d’ell hem fet notar açò mitjançant la transcripció entre claudàtors.
        Quan l’escrivà deixa intencionadament espais en blanc per tal de tornar posteriorment a reomplir-los, però aquests han restat buits ho assenyalem fent servir les paraules “en blanc” entre parèntesi  i amb lletra cursiva.
        Encara que resultaren evidents les errades de l’escrivà les hem respectades, situant a continuació l’expressió “sic” entre parèntesi i en lletra cursiva.
        Hem restituït els fragments de text omesos entre parèntesi.
        Els cognoms precedits per articles han estat aglutinats.
        Les repeticions, correccions i paraules tatxades han estat assenyalats amb notes a peu de pàgina. Hem eliminat únicament les ratllades. Si la caixa escripturaria era abandonada més enllà de la pauta rectangular indiquem on s'ha escrit.
        Igualment han estat fetes les comprovacions numèriques de totes les sumes, indicant-ne les errades del cens a peu de pàgina.
        El canvi de foli s’indica amb barra inclinada i el número en cursiva com un superíndex, seguit de “v” o “r” per indicar la part recta o versa. La doble foliació anacrònica ha segut respectada.
        Les grafies que no són lletres van en cursiva entre parèntesi, com ara la signatura notarial.
        Les consonants dobles a principi de paraula s’han simplificat. L’únic cas present al text, inclús a les abreviatures, era la doble efa.
        Tantmateix, hem desenvolupat les abreviatures, essent l'ús braquigràfic, no massa freqüent, donades les característiques del text.
        De vegades el nom d’una persona ha estat abreujat fins l’extrem de fer-lo indiscernible d’altres (exemple: Nº és Nofre o Nicolau?). Hem preferit deixar-lo així (exemple: Vº) abans que transcriure'l per aquell més freqüent al corresponent indret. No obstant, hem cercat primer l’aparició de la mateixa persona a la resta del text per intentar deduir-lo.
        Hem desenvolupades les abreviatures que presenta el text per indicar el valor de la taxa, referides a les unitats de moneda de compte aleshores vigents,:
        m:  mealla
        d:   diner/diners
        ss:    sou/sous
        ll:   lliura/lliures

        Quan el desenvolupament d’una abreviatura ha estat dubtós hem posat entre parèntesi les lletres restituïdes.
         Els dubtes de l’editor s’assenyalen amb signe d’interrogació.
        Encara que la naturalesa del text és fiscal i és ple de xifres per quantificar el ramat o l’impost hem respectat la numeració llatina, deixant un espai en blanc darrere del símbol de miler per fer-ne més fàcil la lectura. A l'original, aquest símbol és una abreviatura sobre el dígit representatiu de les unitats de miliars. La numeració aràbiga es força escassa; present als processos de suma o comprovació, ha estat indicada amb notes de peu de pàgina.
        Les paraules o expressions intercalades en idioma distint del català van en cursiva. A l’índex temàtic hem fet una entrada especial per als llocs de parla castellana. Les clàusules notarials apareixen sovint en llatí, segons la tria feta pel notari corresponent encarregat d’elaborar el cens.
        El text en castellà segueix la normativa proposta per la Escuela de Estudios Medievales, recollida al manual de Paleografia de Millares Carlo, de la que hem fet servir les següents regles:

        - S’ha mantingut i restituït la “ç” quan la paraula apareixia amb “c”.
        - La “i” amb valor vocàlic s’ha transcrit com a tal.
        - La “u” i la “v” emprades indistintament com a vocals o consonants s’han transcrit d’acord al seu valor fonètic.
        - Hem respectat les contraccions de paraules, excepte quan formen un cognom; en aquest cas les hem separat amb l’apòstrof.
        Els textos en llatí segueixen les normes de la comissió internacional de Diplomàtica, establertes en 1974, entre altres:
        - La “i” llarga es transcriu “i”, la “u” amb valor semiconsonàntic es transcriu “v”.
        - Les grafies “c” i “t” davant “i” i la “ç” s’han respectat com a l'original.
        - Les abreviatures d’origen grec s’han desenvolupat amb l’alfabet llatí.
        - Les expressions llatines clàssiques, formades per adverbis i preposicions, o les expressions constituïdes per paraules indeclinables i formes  derivades del participi passiu, s’han mantingut unides.
        Els textos en català, majoritaris al document, segueixen la proposta de les edicions  “Els Nostres Clàssics”:
        - Regularització de l’ús de la “u” i la “v”, la “i” i la “j”.
        - Manteniment i restitució de la ce trencada “ç”.
        - Amb el punt volat s'indiquen les elisions que hui no tenen representació gràfica i els casos d'aglutinació de les partícules pronominals.
        - Ús de l'apòstrof per a indicar l'elisió de les vocals que hui elidim gràficament.
        - Ús del guionet per a separar els enclítics i els proclítics segons l'ortografia moderna.
        - Adopció de l'accentuació, els signes de puntuació, l'apòstrof i el guionet del valencià actual.
        - Hem considerat incorporades com a llatinismes d'ús comú del valencià de principis del segle XVI les següents paraules: ítem, àlias, olim i quòndam, així com l'abreviatura “etc”, que  hem desenvolupat, i que hui encara s'usa amb el mateix sentit.
        - La nota tironiana s’ha transcrit “e” o “et” segons la seua utilització al manuscrit.
        Les notes d’edició crítica han estat reservades a l'estudi introductori, havent contrastats les persones que apareixen al cens amb les llistes parcials de les tesis doctorals de Ferran Garcia Garcia, Antoni Furió Diego, David López Igual, German Navarro Espinach i Salvador Faus Falomir. El sumari ha estat contrastat amb els articles i la tesi de llicenciatura de Ricardo García Cárcel  (veure Bibliografia).
        Els noms i cognoms han estat contrastats amb el diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll, el Onomasticon de Joan Coromines i les publicacions recents de Agustín Rubio Vela i Mateu Rodrigo Lizondo[1998] i Enric Guinot Rodríguez [1999].
        La toponímia més conflictiva o desconeguda ha estat comprovada amb les obres de Cavanilles i Castañeda (veure Bibliografia).