EN JOSEP MARIA GUINOT GALAN
(Filolec i Llingüiste. Castello)
|
BIOGRAFIA DE DON JOSE MARIA GUINOT GALAN
Es tal vegada molt dificil intentar reduir la vida d’este “homenot” de la cultura valenciana, en unes llinees, pero entra en lo meu desig arrivar a vosatros i transmitir-vos a traves de un breu relat de la biografia d’este insigne valencià, el mensage de trevall, abnegacio i sacrifici que han segut la constant en la vida del nostre Don José María.
Don José Guinot Galán naix el 11 de febrer de 1907 en la localitat castellonenca d’Artana fill de Josep i de Maria Rosa . Als nou mesos de vida mor son pare deixan viuda a sa mare que es trova en dos fills Ana i Josep Maria, als que trau cap avant en aquells dificils anys.
Al haver faltat son pare, sa mare es torna a casar, fruit d’eixe matrimoni son els seus germans Ricardo, Rafael, Deogracias i la chica Rosita.
Assistix molt poquet a l’escola publica i se li busca un professor particular al que lo menut Don José María tambe se negaba, sent s’agüelo, el que basto en ma va fer anar a costura, aon al poc temps ya estava fent discursos davant de l’inspentor de l’epoca. Fins als nou anys la seua vida i la seua educacio transcurrixen en Artana tenint al final d’esta etapa com a educador a Mossen Avella capella beneficiat en Artana.
D’aquella epoca en Artana don José María lo primer que recorda es quan van possar les fonts publiques, les seues interpretacions en les obres de teatre que organisava en festes Mossen Avella
En estos anys qui realment s’encarregà de la seua educacio fou s’agüelo, secretari de l’Ajuntanet d’Artana, qui li va prohibir parla la llengua valenciana , negant-se don José María a dita imposicio argumentant que mai li podria negar el dret a parlar el idioma de sa mare, degut a esta circunstancia no recorda haver tingut una infancia plena, no recorda haver-li tirat una pedrà a un gos, ni fer casi cap barrabasada, sempre actuava com un chiquet “modoset”. Degut a que s’agüelo sempre va voler ser capella pensaren que el jove don José María cumplira en eixa ilussio ara depositada en ell , i en la ilusio de sa mare de que el seu fill fora el retor d’Artana i puguera donar carrera als seus germans, puix la economia familiar era molt limitada, sent Don José María el que va traure als seus germans cap avant.
Als nou anys fa el primer curs de seminarista a Artana per lliure examinant-lo en el seminari de Tortosa, a on despres d’aprovar dit curs ingressa ya en ell. En el seu ingres en el seminari no mes torna a Artana en estiu i nadal, transcurrin en la ciutat de l’Ebre la seua joventut. Estant en Tortosa don José Maria sentix, encara que debilment les primeres “ramalaes” com a valencianista, enviant als Jocs Florals de Burriana un articul escrit en llengua valenciana , encara no s’havien publicat les normes del 32 en les que Don José Maria no ha escrit mai en sa vida.
Estant en Tortosa don Jose Mª era el corrector del que despres fou el Cardenal Tarancón, sent condiscipuls en el seminari, junts va fer oposicions a beca i junts van passar del colege de Sant Josep a fer primer de Filosofia, aprovada dita oposicio, pagaven una peseta com a mija beca. D’aquella epoca recorda la travesura d’aver encerat en un ciri tota la pizarra per a que el mestre no puguera escriure en ella al esbara-li la tiza, recorda que un supossat companyer va correr a denunciar dit acte als superiors per a “fer merits”, comenmtant don José Marí que mai ha actuat de dita forma per considerararla deslleial i con vinanciera, pero n’hi han tants aixina. Avis este de lo que per desgracia moltes vegades apareix en la vida, sense que les persones de bona fe com ell ho pugen compendre la enveja, don José Maria als 21 anys ya era Doctor en Teologia, tot un prodigi, i que despres fora llicenciat en Filosofia i Lletres , en Filologia, que tinguera carrecs provincials de gran importancia, que fora el primer capella en tindre una raio, en tindre una tele, un coche, que acudira a les Tertulies del Casino Antic de Castello, recibira revistes en frances, passejara pel carrer Major de Castello en un tes temps en el que es capellans anaven per el carrerons en u traje de color i un sombrero de palla, en fi que don José Maria era un innovador anava anvanzat al seu temps era en definitiva distint de tots .
Tornat als seus estudis. dels doze anys que durava la carrera de Teologia deu els vafer en Tortosa i els dos ultims en Valencia, en el primer se va llicenciar i en el segon se va doctorar. En aquells anys s’els prohivia anar en bicicleta, llegir la prensa, no mes els deixaven llegir llibres de texte, pero quan don José Maria anava a Artana llegia tots els que volia en la biblioteca de s’agüelo, o quan estava en el seminari al ser ell el bibliotecari els agarrava i els llegia per la nit a amagades en un ciri al costat, sent el seu camp de llectura ll molt ampli pero sentint preferencia per els llibres de filosofia, historia natural i noveles, sempre havia tingut el ensomi de ser escritor, encara que reconeix que la seua vocaio frustada va ser la de advotat pero els condicionamentes economics de la seua familia li ho van impedir.
Als vint i dos anys va cantar missa demanant dispenssa per edat a Roma (puix fins als 24 anys no se podia cantar missa), junt al futur Cardenal Tarancón, que fou ordenat diacono junt , com si no, a don josé Maria. Curiosament el rector del Seminari encara que era burrianenc va assistir a Artana a la ordenacio de capella de don José Maria, tal vegada el Cardenal que en gloria este, haja perdonat a don José Maria este fet.
En la defensa de la seua tesis doctoral don José Maria va superar brillanment dita prova i en paraules textuals del president del jurat, puix eixa prova era oral davant de jurat, eixe president castellonero ell li va dir “ ha fet voste la prova en mes que suficiencia, ya l’escriure cal Bisbe de Tortosa para que li done la catedra que voste vullga, que voste la desempenyara en competencia”, pero en visita del Bisbe a Artana el capeela que acompanyva al Bisbe va voldre que don José Maria anara de famul (capella del Bisbe) , cosa que no agradava gens a don José Maria, i encara que els seus companyers li aconsellaren que triara dita opcio puix seria el cami per a accedir en rapides a una cangia don José Maria es va negar, ya que eixe a pesar de ser un cami facil no era del seu agrat. El castic va ser que no li van donar cap catedra el van tindre sense fer res en Artana, parat durant un temps perdent per un any la possibilitat de accedir al Doctorat en Dret Canonic degut com ya hem dit ans, a la economia familiar insuficent com per a enviar-lo un ay mes a Valencia.
Despres de tot aixo l’enviaren de Vicari a la Serra Engarceran, poble de les comarques central castelloneres, estant alli te que fer el servici militar de cota, destinat com a capella a l’escola de analfabetos, encara que don José Maria volia ser capella de regiment, per agradar-li sempre el apostolat de massa, alli donava classe i ensenyava a llegir i escriure als seus companyers, tambe i una vegada mes mos torvem en la coincidencia de trovar-mos al entoces mossen Tarancón, al costat de don José Maria.
Al acavar el servici militar, el trasladen tal vegada per inccompabilitat en el retor de la Serra Engarceran, home arcaiquic que se negava inclus al cant en missa, cosa entre atres per la que don José Maria renyia en ell en certa asiduitat, al ser preguntat per la banda de musica de la Serra de si se podria tocar en la missa don José Maria va contestra que per supost que si puix com dia Sant Pau ell faria de tot per a portr-los al acte liturgic, el retor d’alli considerava tot aixo com a actes anti-liturgics.
El seu nou desti serà en un poble situat en el cor de la Serra d’Espada Ahin, pero en la condicio de que encara que Ahin se trovara prop d’Artana no estiguera sempre en el seu poble. En Ahin Don Jose Maria es va a integrar com a un mes del poble, la gent el volia, jugava en els chiquets a la “chomba”, era amic de tots els jovens , va tindre alli la primera radio del poble´la gent anava a escoltar-la i alguns dien que lo que havia alli dins eren dimonis puix no havien vist mai cap aparato de radio. Eren temps de la Republica i un dia acudiren a visitar-lo uns amics de Castello de ideologia republicana, un d’ells era el Sr. Segarra Bernat que va ser tinent d’alcalde republicà de l’epoca i que tenia la intencio de fer-lo beninfet de Lledo cosa que Don Jose Maria no va voler aceptar puix llimitava molt lo que eren les seues ilusions, encara que li oferiala possibilitat de una vida a monto mes facil de que la que portava. Un dia els amos d’arros SOS d’Algemesi que eren estiuejants al poble portaren un aparato fabulos de radio i en la iglesia possaren la misa de Bethoven que va durar dos hores, fou un exit, enterant-se els d’Eslida i demanant estos permis al obispat per a poder fer la misa tambe en radio, els contestaren que no que aixo estava prohivit, com dia ans a Don Jose Maria el tenien per modern per tota esta serie de coses. Don Jose Maria en aquells dificils temps era vollgut per tots independentment de la seua ideologia, anava un dumenge al cassino dels radicals i un atre als partidaris d’Azaña , ell volia estar en tota la gent, en els homens del poble encara que d’estos hi havia poquets puix la majoria anaven de temporà a la sega o a França a la vendimia. Un dia van apareixer en el poble en propaganda electoral els republicans de Castello un espardenyer que despres va ser diptutat els encapsalava, es ficaren davant de la iglesia diguent que no havia Deu que Deu era el sol, Don Jose Maria eixint al carrer va replicar-los i allo acabà com el “Ball de Torrent”, encara que al rato estaven tots junts al cassino dels radicals prenent un café la mar d’amics. La gent tenia por de que a Don Jose Maria li passara algo, pero ell se sentia protegit per les amistats republicanes que tenia en Castello, este fet fou comentari de l’epoca en tota la contornà. Estant en Ahin va fer el bachillerat per lliure en el Institut Lluis Vives de Valencia i la carrera de mestre tambe en la capital del Reine. Quan va acavar de fer la carrera de magisteri s’en va anar a Barcelona, la despedida d’Ahin fou trista pero a la vegada molt gratificant al vore que tot lo poble va eixir a dir-li adeu en lo cor a la ma.
Don Jose Maria se va emportar a Barcelona als seus germans per a que estudiaren en la “Normal”, tots al seu conter, pero conm ell diu eren espabilats i ells se van valdre per a acabar les carreres, mes avant ell i els seus germans representaren als estaments de l’epoca. Com en els escolapios de Barcelona necessitaven un mestre, i en les odes religioses d’entonces tenien prohibit l’ensenyança , Don Jose Maria fou el mestre dela chiquets de parvuls, recorda com se adrepenien cantant algunes lliçons com “ la puerta que uno abre debe cerrala inmediatamente”, Don Jose Maria fea al mateix temps Filosofia i Lletres Seccio de Romaniques en la Universitat de Barcelona, de dia treballava en les escoles i per les nits assistia a les classes. Van eixir en aixo unes oposicions a professor en l’escola de Santa Maria del Mar, una parroquia de Barcelona, Don Jose Maria se va presentar i alli va exercir fins que va arrivar la Guerra.
El 18 de Juliol el va pillar en Barcelona, fent de professor, en aquells lluntants dies, alla a on havia un capella totes les seues pertenencies eren saquejades i si el capella era trovat, la seua sort era la de caure fusellat, se destapaven les tumbes de les monges, horrors moltos d’horrors que porten les Guerres entre germans.Don Jose Maria se va llevar la sotana i va estar amagat com a paisa en la vivenda del costat de sa casa, estant alli van anar abuscar-lo a sa casa, i encara que van trovar part de les seues pertenencies no el trovaren ad ell. Ell va decidir que s’en tenia que anar , que tenia que fugir, i no per el porter que encara sent com era de la CNT, el va ajudar i el va amagar.
Com Don Jose Maria havia fet les oposicions a professor en Barcelona i tenia el carnet com a professor , li van fer un “pase” com a tal, ocultan la seua condicio de capella, i s’en va anar cap a Artana a on la seua casa havia segut saquejada. La Guerra li va portar inclus la fatal perdua d’un germa seu en el front de Teruel. Ya en Artana Don José Maria passejava inclus junt a un seminariste per el poble, eren temps en els que encara podia passejar, aixo si de paisà, per els carres d’Artana. Fins que va arrivar el dia de Sant Miquel a finals de setembre, en el que la persecucio de religiosos va arrivar al seu moment mes terrible, la cosa se va vore tan malament que s’amagaren tots els capellans i religiosos, Don Jose Maria fins a eixe dia i en un principi se va amagar en sa casa, un dia anaren a per ell i ell s’amagà, dins de l’armari de una habitacio, en la mala sort que el armari va caure en Don Jose Maria dins, pujaren i el trovaren, pero com Don Jose Maria era home que se fea en tots , els membres de la UGT el defensaren puix lo coneixien de les visites que ell fea a la biblioteca de la UGT en Artana, en la que els agarrava llibres per a consultar i llegir-los, ademes digueren que Don Jose Maria exercia de mestre en Barcelona i ya no de capella. Pero despres d’aço Don Jose Maria se’n va anar a la casa del seu cosi que era el secretari de la UGT pensan que alli no el trovarien, el seu cosi li va oferir la possibilitat d’anar a la guerra com a Tinent, ya que com a mestre li corresponia eixa graduacio, pero Don Jose Maria no accedi ad esta proposta, encara que alguns capellans que pogueren si que ho feren, i al acavar la guerra tornaren a exercir com a capellans, inclus algun que havia ballat en les chiques en el bando republicà. Dies ans del dia de Sant Miquel , Don Jose Maria en el carnet d’un mestre de Castello amic d’ell que per necessitat s’havia fet comunista, (recordem que en aquell temps dits documents no portaven foto), se’n va anar cap a Barcelona, amagat per a eixir d’Artana dins de un carro ple de garrofes, ya en el tren li demanaren que se identificara, no fa falta dir que el patiment d’aquells moments fou imborrable, la seua vida depenia d’un filet, puix era el moment mes virulent en la persecucio religiosa, cosa que va canviar cap al final de la guerra. Ya en Barcelona envià un telegrama a la casa dels seus veïns en el que dia “ tía Salomé grave” era la contrsenya que al vore sa mare la va plenar de felicitat. Ya en Barcelona Don Jose Maria vivia en casa d’uns amics de Vilafranca, els Guardiola, li facilitaren un treball per a que fera aparentment una vida normal. Com els seuis germans se canviaren de casa al Carrer Bruch de Barcelona, Don Jose Maria s’en anà en ells, encara que alli sempre estava amagat, inclus quan arrivaven visites des de Artana dient-los als visitants que Don Jose Maria estava en França. Don Jose Maria gracies als amics que li buscaren el primer treball, va trobar un atre, en el que ya inclus cobraba i tot, de bateries d’automovils, fent-se alli pasar per cassat per a aullentar les possibles pretendients que en fins matrimonials l’eixiren, Don Jose Maria se va tindre que inventar una vida paralela en la que la seua dona i els seus chiquets residien en Valencia. Recorda la presencia davant d’ell en la fabrica del mateix Durruti, que preguntava per unes bateries de coche.
Quan quirdaren a la seua quinta Don Jose Maria se va tindre que amagar, convertint-se en un profugo, fins a la Ordre de Prieto en Giner de 1939 en la que se reconeixia el dret a la objeccio de conciencia dels capellans, en este temps ya se deixaren les persecusions a l’iglesia e inclus el mateix General Rojo buscava un capella per a poder batejar al seu net. Don Jose Maria es va fer objetor, acollint-se a la Ordre de Prieto prestant servicis com a sanitari en un hospital primer despres ya fora del hospital estigué en Tarragona, i Cambrils ( a on va dir missa en una habitacio amagat, va assistir “moribundos”, malalts, o inclus a amagaes va donar la comunio a chiquets).
Tot aço fins que el dia de Sant Antoni se va passar a la zona nacionalista, presentan-se davant d’ells dient-los que era capella, estos el presentare al capella de regiment, que va resultar ser un frare del Desert de les Palmes, que els va dir que el coneixia de tota la vida, encara que esta afirmacio no era massa veritat. Dies mes tart el juridic dels nacionals li feu el passe per a poder anr a Castello, eixint de la comparecencia davant del juridic per a solicitar-li el mencionat passe es va trovar una paraeta en la que hi havia aliments com chocolate o pa per auxiliar als necessitats, resultant que el camio de la paraeta, se’n anava al dia siguient cap a Castello, Don Jose Maria els va demanr si podria anr en ell al viage de retorn a la seua terra, i com no al dia siguient alli estava, no trovant en un primer moment el camio, motiu que el va assustar sobremanera veent-lo en un carre pro d’alli i corregent darrere d’ell, no fora que se’l deixaren, la sorpresa fou al pujar dins, estaven alli sentats els seus amics republicans de Castello que acudien a vore-lo quan estava en Ahin, pero ara eren nacionalstes, i com atals vestien.
Ya en Castello se’n va anar a Saragossa com a capella de regiment. Mes tart va partir a Barcelona a on va assistir com a capella a una execucio en el Camp de La Bota de Barcelona, no mes un dels que anaven a ser executats va voler parlar en ell per a demnar-li que donara a la seua familia unes pertenencies personals una cartera i uns cabells. Quan va tindre que anar a cas dels familiars del executat recorda la cara de terror que li van fer al obrir la porta i al preguntar-li per el ser vollgut, Don Jose Maria despres d’entregar les pertenencies que havien segut depositades en lasea persona i dir-los la fatal noticia se’n va anar horrorisat, durant quatre nits no va poder pegar ull, i mai mes va voler presenciar una execucio, sent des d’eixe dia un foribund detractor de la pena de mort.
Al tornar a Castello el van nombrar vicari de la Iglesia de la Trinitat, pero la seua dedicacio a la ensenyansa en el Institut de Castello, el fea ser un capella a miges, puix passava molt de temps donant classes cosa que limitava la seua dedicacio a l’iglesia de la Trinitat, destacant en ella per la seua llavor en la catequesis.
Despres el feren capella de les monges Carmelites (la creme de Castello), eren anys en que el clamor popular (com ara ho fa) demanava el obispat de Castello, convertint-se Don Jose Maria en un dels liders mes destacats en esta lluita, cosa que com vorem li va reportar la enemistat del obispo de Tortosa.
Va obtindre Don Jose Maria dos catedres la de Religio i la de Llati, destacant els seus llibres de texto de bachillerat utilisats com a llibres de religio que se vengueren per tota Espanya, inclus en Africa i en America del Sur, llibres que cada any en una nova edicio renovava, en la ultima edicio que d’estos llibres se va fer Don Jose Maria recorda els 24.000 que la seua german va empaquetar per a enviar-los per tots els Instituts espanyols. En quan a la seua dedicacio al Llati el buscaren inclus per a fer uns cursos en la Universitat de Salamanca, envoltats de catedratics de tot lo mon, va fer la traduccio de 8 llibres de Plauto (com especialista en llati classic que es) publicats per Espasa-Calpe. Algunes d’estes traduccions les va presentar a un concurs internacional en Buenos Aires de Teatre llati i grec, fent la traduccio del grec el jesuita i professor de la Universitat de Salamanca Elgorriaga, guanyant el premi els dos en el seu treball i colaboracio.
En eixos any en Castello Don Jose Maria a pesar de la seua cultura va destacar sempre perque com a bon humanista, lo mes importat per ad ell van ser els demes, sent sobre tot el mestre dels chiquets que jugava en ells a la corda o el professor dels jovens als que retava a una partida a scacs.
Com diem anteriorment, Don Jose Maria fou de les persones que foren basiques per a la creacio de l’obispat de Segorbe-Castello, aspiracio que fou i es un clam en tota la provincia de Castello, se va intercedir en este tema davant Serrano Suñer, la Conferencia Episcopal, la Santa Sede, Don Jose Maria Fou el Assesor eclesiastic en este tema d’aquells que reivindicavem dit obispat, pero tot aço li porta el odi del Obispo de Tortosa, que el va amenasar en diverses vegades en enviar-lo a Chodos, o inclus oferint-li una Canongia com a archiver en Tortosa la qüestio era tindrel ben llunt de Castello i que no fora (ya entonces) lo que alguns diuen secesioniste, Don Jose Maria no va accedir ni en chantajes ni en amenases i curiosament i a pesar del obispo de Tortosa va aprovar les oposicions que se feren en Segorbe per accedir a Canonge.
En el any 1960 Don Jose Maria va aprovar les oposicions que se feren en Madrit i va accedir a la plaça de catedratic de llati en la ciutat d’Albacete, durant tres anys va estar vivint en la capital manchega, recordant d’ella les excurssions per les seues contornades, pero sobre tot les Tertulies de gran nivell que alli se feent, protagonisades per gent que simbolisava el progresisme cultural de l’epoca.
Estant en Albacete va a tornar a opositar per a obtindre la plaça en Barcelona desti que despres de conseguir, i estar un any en la ciutan condal, va permutar en un canvi per la ciutat de Castello, ciutat de la que quan se’n anava no mes pensava en tornar a ella.
Mos trovem en el any 1964, i Don Jose Maria en el se regre a Castello dona classes en el Institut femeni, fins al any 1977, en el que al cumplir 70 anys deixa de desenrrollar eixes tarees.
Es just eixe any 1977, quan Don Jose Maria dedica ya tots els seus esforsos a la defensa, al cultiu, i al treball per i per a la cultura i personalitat valenciana. Des de el 77 al 82 publica articuls tots els dumenges en lo Diari Mediterraneo de Castello. En 1982 sufrix un adelicada operacio que el porta al quirofano el dia de Sant Josep, tant a penes dos semanes despres Don Jose Maria, en coche que li va enviar Donya Ampar Cabanes partix cap a Valencia per a participar en les reunions de oficializacio de la Ortografia de l'Academia. Alli Don Jose Maria descubrix a les normes de Castello com el vertader intent de Cavall de Troya dins la Cultura Valenciana.
Mes tart, el nombren membre agregat de la Seccio Filologica de la Real Academia de Cultura Valenciana, a on les seues colaboracions han segut proliferes, destacan la seu obra sobre fonetica i gramatiaca.
I es en este 1982 quan junt al ondero Insa Ten ideen la Associacio Cultural Cardona Vives , reunint al catedratic de grec Don Víctor Bort, al historiador Sr, Gascó, a Don Leopolt Penyarroja i a d’atres per a constituir dita Associcio Cultural de Castello, presidint-la durant molts d’anys i ostentant actualment la presidencia honorifica de la mateixa, i de la yo tinc el honor d’ostentar la seua presidencia, pero sempre tenint com a exemple i guia a este homenot, este humanista, este savio, al que des de lo mes profundo de la meua anima li done les gracies per tota la sea vida, ¡Gracies Amic!, ¡Gracies Don Jose Maria!
GONZALO ROMERO CASAÑA
President de l' Associacio Cultural Cardona i Vives de Castello
Vicepresident de la Federacio Coordinadora
d'Entitats Culturals del Regne de Valencia
|
|
