Història d’Enzo Ferrari

Els primers anys d’un home llegendari

 

Va néixer a Módena el 1898. El dia exacte no és segur, però la passió per l’automobilisme d’Enzo Ferrari va ser constant des de l’adolescència. Aconseguí treball a Milà, a la CMN, amb la que es convertí en pilot. Va córrer durant els anys d’Ascari, Nazzaro i Campari.

 

 

NASCUT PER GUANYAR

 «La meva adolescència va conèixer tres passions dominants, tres grans somnis: tenor d’òpera, periodista esportiu i pilot d’automòbils. El primer somni fracassà per falta de veu i d’oïda; el segon resistí, voluntària però ineficaçment; el tercer va tenir el seu curs, la seva evolució».

Els primers desigs d’Enzo Ferrari van ser els de qualsevol nen feliç. Va néixer a Módena, sota la neu, probablement el 18 de febrer de 1898; tanta neu que els seus pares es van veure obligats a ajornar dos dies el seu registre a l’ajuntament. El seu pare, Alfredo, nascut a Capri, tenia un taller per construir material destinat al ferrocarril; era un apassionat de la música i un violoncel·lista mediocre. La seva mare, Adalgisa Bisbini, originària de la rural Forlí era, segons el seu fill, “una bella dona”. Va tenir un germà gran: Alfredo, “Alfredino”, Dino, com el pare, segons una tradició familiar, la mateixa que anava a seguir, sense sort, el mateix Enzo.

Dos anys separaven als dos germans, però també els gustos i la personalitat. A l’Alfred li encantava estudiar, Enzo ho detestava, no acabà el batxillerat superior. Va preferir posar-se a treballar i ho va fer provant amb el periodisme, amb La Gazzetta dello Sport, per la que escriví les seves primeres notes des de l’estadi de Módena, als 16 anys. La família Ferrari era una família acomodada, una de les vint-i-set a Módena que posseïen un automòbil (un De Dion Bouton monocilíndric  del 1903), que als caps de setmana anava a dinar al restaurant i que anava al teatre o a veure les carreres. La primera vegada d’Enzo en un circuit? El 6 de setembre de 1908: un espectador de la Copa Florio, guanyada per Felice Nazzaro a Bolònia amb un Fiat 130 HP.

Amb la Primera Guerra Mundial arribà també per la família Ferrari un canvi brusc a la seva vida. El pare d’Enzo morí el febrer de 1915 d’una pneumònia. Alfredo que se n’havia anat com a voluntari per transportar als ferits amb un Diatto Torpedo comprat pel seu pare, va morir un any després al sanatori de Sortenna de Sondrio. Enzo va ser reclutat  al 1917, i el destinaren a ferrar mules, malalt de pleuritis fou internat en un hospital de Brescia i després a Bolònia. Aconseguí curar-se: la guerra es trobava ja a la última fase, però la situació de la família havia canviat radicalment i Enzo va haver de buscar feina. Tenia al seu poder una carta de recomanació per la Fiat firmada pel seu coronel; era titular del registre de conductor número 1363 i, contra la opinió de la seva mare, decidí anar-se’n a Torí. Era novembre de 1918 i eren molts els que tornaven de la guerra, masses fins i tot per a la Fiat. De feina, de moment, ni parlar-ne  : «Creuant el Parc del Valentí, després d’haver tret la neu amb les mans, em vaig deixar caure en un banc. Estava sol, el meu pare i el meu germà ja no hi eren. L’angoixa s’apoderà de mi i vaig plorar. Vaig tornar a seure’m en aquell mateix banc molts anys després, al 1947, quan l’estimat Sommer guanyà amb el Ferrari de 12 cilindres el Gran Premi de Torí, el primer de la postguerra. Les llàgrimes d’aquell dia tenien un altre gust!».

Enzo Ferrari es quedà a Torí, buscà feina i esperà la publicació del decret que prohibia la circulació de cotxes particulars, això va ocórrer l’1 de gener de 1919. L’activitat de la indústria automobilística tornà a començar immediatament i arribà la seva primera feina, al taller Giovannoni, que transformava camions Lancia en autoxassís que es lliuraven a la carrosseria Italo-Argentina de Milà. Ferrari viatjava continuaent entre les dues ciutats. A Milà va conéixer a Ugo Sivocci, jove pilot procedent del ciclisme. Gràcies a Ugo fou agafat com a pilot de proves a la CMN (Construccions Mecàniques Nacionals), abans de Pasqua de 1919. S’instal·là al centre de la ciutat, al carrer Vittorio Emanuele II, freqüentà amb pilots i constructors i esperà el retorn de les competicions automobilístiques. La primera carrera de la postguerra es disputà el 24 d’agost a Dinamarca i fou guanyada per un italià, Ferinando Minoia. També es tornà a competir a Itàlia: Ferrari acabava de coprar-se un CMN 15/20 i s’inscriví per a la Parma-Poggio de Berceto, programdada pel 5 d’octubre de 1919. A convèncer al seu amic Nino Beretta perquè fos el seu copilot. Sortí amb el número 29, arribà quart dins la seva categoria, onzè a la general, i recollí al llarg del recorregut els “reptes” dels aplaudiments del públic que es deixà les mans pel gran Antonio Ascari, guanyador absolut amb el seu Fiat Grand Prix 1914. El promig d’Ascari fou de 83’275 Km/h. Quasi sense adonar-se’n, Enzo Ferrari s’havia convertit en pilot. Tan sols tenia 21 anys, però posseïa un cotxe per començar com un autèntic pioner. Després de la Parma-Poggio de Breceto, Enzo pensà en una revenja, a la Targa Florio del 23 de Novembre, una cursa molt dura que afrontaria després d’un llarg i esgotant viatge amb el mateix CMN 15/20. No anava a ser un triomf, però la llarga aventura automobilística ja havia començat.

 

Índex
 »»Següent»»