Història de la F1

1956, el Cavallino torna a ser llampant

Al volant dels D50, que Ferrari havia heretat l'any anterior de Lancia, Fangio es proclamà campió. Però el resultat va ser incert fins a l'última cursa. Collins, també amb Ferrari, quedà tercer.
 

L'any 1956 va ser el de la revenja. Ferrari i Maserati va ser els protagonistes d'una llarga lluita després de la retirada de Mercedes Benz de la Fórmula 1, guanyadora del títol amb Fangio el 1954 i 1955. Ferrari participà amb els Lancia D50, oportunament modificats, i fitxà al llavors campió del món Juan Manuel Fangio. Maserati apostà per l'anglès Stirling Moss, que ja va ser company de Fangio a Mercedes.

JA DES DE L'INICI EL DESAFIAMENT VA SER ENTRE FANGIO I MOSS
El llarg i incert duel entre ambdós pilots, amb Peter Collins (un altre ferrarista) com a tercer en discòrdia, acabà finalment a favor de Fangio, però ja a l'última cursa de la temporada el GP d'Itàlia. La competència entre els dos pilots era tal que ne moltes ocasions la bandera de quadres s'agità davant d'un cotxe conduït alternativament pels dos pilots: pel favorit i per un company, que li cedí el volant del seu cotxe per no fer-li perdre punts precisos a la classificació. Així doncs, a Argentina, primera cursa de la temporada, van ser dos els pilots "guanyadors": Fangio i Musso, sent l'italià qui cedís el seu vehicle a l'argentí.

TAMBÉ ES GUANYAVA GRÀCIES A LA CAVALLEROSITAT DELS COMPANYS
A Montecarlo, en canvi, s'imposà Stirling Moss, superats per tan sols 6'1 segons al Ferrari de Collins-Fangio. El vehicle de l'argentí, rellevat per Castellotti, arribà quart. A Bèlgica Peter Collins guanyà amb Ferrari el primer GP mundial de la seva carrera. El segon va ser el periodista belga Paul Frère, també amb Ferrari, mentre que Moss, amb el Maserati de Perdisa, acabà tercer. En el GP de França, a Reims, durant el retorn ocasional de Bugatti a les curses, Collins guanyà una altra vegada, encara que de forma ajustada, al Ferrari del seu company d'equip Castellotti. El tercer va ser Behra amb Maserati, mentre que Fangio no pogué superar el quart lloc, davant, de totes maneres, del Maserati de Perdisa-Moss. A Anglaterra Moss i el seu Maserati van haver d'abandonar, deixant via lliure a Fangio amb Ferrari, davant dels seus companys d'equip Portago i Collins. Juan Manuel Fangio no va tenir, posteriorment, rivals a Nürburgring i dominà també aquest GP d'Alemanya. Darrere seu arribaren els Maserati de Moss, Behra, Godia i Rosier. D'aquesta manera, l'as argentí es presentà a Monza encapçalant la classificació del Campionat Mundial, amb un marge de 8 punts sobre Collins i d'11 sobre Moss, però necessitava puntuar, mentre que Moss havia d'anar a per totes. durant la prova Collins cedí el seu cotxe a Fangio, permetent-li així acabar en segona posició, darrere del desenfrenat  Moss. Fangio obtingué tres punts i conquistà d'aquesta manera el seu quart títol mundial.

GRÀCIES A PETER COLLINS FANGIO SIGUÉ CAMPIÓ ALTRE COP
La gran cavallerositat de Collins al cedir el seu cotxe al company d'equip, renunciant a les seves pròpies possibilitats de títol (que eren molt reduïdes), quedà com un exemple d'un període esportiu irrepetible.

LA CLASSIFICACIÓ DEL MUNDIAL

Índex
««1955«« »»1957»»