Història de la F1

1959, comença una nova època

La lluita es desencadenà entre els Cooper-Climax amb motor posterior, que representaben el futur, i els Ferrari amb motor davanter, més veloços però menys àgils. Guanyà Jack Brabham amb els monoplaça anglesos, però Tony Brooks fou segon. A Avus morí Jean Behra.
 

El Campionat del Món de F1 de 1959 es caracteritzà per la lluita entre els Cooper-Climax i els ferrari. La victòria final de Jack Brabham amb l’àgil monoplaça de John Cooper marcà l’inici de la era dels monoplaça equipats amb motor posterior. Els Dino 246 i 256, encara amb propulsor davanter, aconseguiren imposar-se en els circuits ràpids, gràcies a la potència superior del seu 6 cilindres en V; però això no fou suficient perquè Brooks aconseguís frenar la cursa cap el títol de l’australià Brabham. El Campionat començà a Montecarlo, perquè el tradicional GP d’argentina s’anul·là per problemes econòmics.

DES DEL COMENÇAMENT LA LLUITA FOU ENTRE FERRARI I COOPER Al GP de Mònaco, Brabham aconseguí la seva primera victòria, davant de Brooks, que havia passat de Vanwall a Ferrari després de la retirada d’aquella a finals de 1958. Amb dues voltes de retràs, trintignant se situà en tercera posició, amb Cooper, mentre que el ferrarista Phill Hill fou quart. Vint dies després Roger Ward s’imposà a les 500 Milles d’Indianàpolis. A Zandvood, Holanda, el suec Joakim Bonnier, amb un BRM no oficial, per primera vegada portà a aquesta marca, i a si mateix, fins al trioms en una carrera puntuable pel Campionat Mundial. Brabham quedà segom, a 14’’2, mentre que Gregory fou tercer amb un altre Cooper i Irleand, quart amb Lotus. Brooks es retirà, i els Ferrrari no obtingueren més que el cinquè i sisè llocs amb Behra i Hill.                                                                           Al circuit de Reims, amb ocasió del Gran Premi de França, la revenja de ferrari fou clara. L’equip italià situà a Brooks i Hill en primera i segona posicions, davant de Brabham. El belga Gendebien completà l’èxit ferrarista quedant quart. Degut a la vaga, Ferrari no corregué al GP d’Anglaterra a Aintree. Brooks, que decidí participar amb un Vanwall, abandonà. Jack Brabham triomfà, deixant a més de 22 segons de distància al BRM de Moss, que superà al Cooper de McLaren als metres finals.                                                                                                             El GP d’alemanya, a Avus, fou tràgic per l’accident mortal de Behra durant els entrenaments d’una prova d’una altra categoria. El dia de la competició fou Brooks qui portà de nou un Ferrari a la victòria. L’èxit de la casa de Maranello fou memorable, amb els nord-americans Gurney i Hill completant el podi amb el seu company d’equip. A Portugal, al circuit de Monsanto, Stirling Moss tornà a guanyar amb un Cooper-Climax, deixant a una volta més enrere al seu company d’equip Gregory, mentre que Jack Brabham fou víctima d’un accident. Ferrari es classificà tercera amb Gurney.

EL CAMPIONAT ACABÀ PER PRIMER COP ALS ESTATS UNITS           Al tradicional GP d’Itàlia, a Monza, Moss aconseguí repetir el seu triomf, davant del Ferrari de Phill Hill i el Cooper de Brabham. Del quart al sisè lloc es classificaren tres pilots de Ferrari: Gurney, Allison i Gendebien, respectivament. El Campionat es decidí durant el GP dels Estats Units, que es disputà a Sebring al desembre. Brabham, que encapçalava la cursa, es quedà sense combustible molt a prop de la meta. Empenyent el seu Cooper fins a la línia d’arribada, aconseguí, extenuat, classificar-se en quarta posició i proclamar-se campió del món. La victòria la obtingué Bruce McLaren amb Cooper: als seus 22 anys i 104 dies, es convertí en el guanyador més jove d’un GP mundial. Brooks fou tercer.

 LA CLASSIFICACIÓ DEL MUNDIAL

Índex
««1958«« »»1960»»