ENTREVISTA
FOTOGRAFIES 6 | ENLLAÇOS | BIOGRAFIA | FOTOGRAFIES | FOTOGRAFIES-2 | AGENDA ALTRES GRUPS | AGENDA | TREBALLS DISCOGRAFICS | PAGINA NO OFICIAL D´EN GERARD QUINTANA | ENTREVISTA | FOTOGRAFIES-5 | FOTOGRAFIES-3 | ENLLAÇOS-2 | GERARDQUINTANA I L´ANGEL BO | TREBALLS DISCOGRAFICS-2 | TREBALLS DISCOGRAFICS 3 | FOTOGRAFIES 7 | FOTOGRAFIES-4 | ENLLAÇOS-3 | ASTUNKIKI | FOTOGRAFIES 9 | FOTOGRAFIES 8
ENTREVISTA
 
imagen
imagen
EN EL PRIMER DISC,D´EN GERARD QUINTANA HI HA UN NOU MUSIC



Després de vàries dificultats per poder entrevistar en Gerard després dels concerts, varem acordar de fer l’entrevista en un bar de Barcelona. Era la una d’un 14 d’octubre amb calor d’hivern acompanyat per brises d’aire ciutadenc. La gent del voltant caminava depressa, seguint la seva fita diària mentre jo esperava asseguda en una jardinera vora la carretera. Vam veure com molt puntual s’apropa en Gerard amb el casc a la mà.
Ens seiem, i comencem l’entrevista...

-Ens podries definir què era Sopa de Cabra?
Era un genuí de Rock’n’Roll que a causa del temps i context musical, social... de tot tipus, vam evolucionar una mica més cap el pop. Però érem una banda de Rock, simplement: per l’actitud que això comporta, amb el que t’has de creure per ser-ho... veritablement ens creiem el que fèiem.
I no diré que érem un grup d’amics que de cop i volta ens vam posar a fer música perquè no és cert. Nosaltres ens vam trobar per fer Rock’n’Roll i això estava per sobre de la nostra relació. Segurament, si no haguéssim fet aquest grup no haguéssim anat de marxa junts. Erem gent que no tenim molt a veure els uns amb els altres, només el gust per el Rock.

- Sopa per a qui anava dirigit?
Els músics (i penso que en l’art en general, però sobretot els músics) no trien el públic, és ell que et tria a tu. Per mi és una gran veritat. Sí que és cert que hi ha un cert grau d’indústria que projecten un estudi de mercadotècnia, Operación Triunfo, per exemple, tenen claríssim a qui van. Però nosaltres tenim una aptitud vertadera, no era un negoci, per tan era una altra aptitud. Nosaltres intentàvem escriure, composar les cançons... primerament per nosaltres mateixos, per que et satisfessin; i després pensant amb gent propera al que podíem fer nosaltres, això li podia interessar a gent que es mou en ambients semblants als nostres, una vida semblant a la nostra... La sorpresa va ser veure que atrèiem a un públic molt més jove que nosaltres.
Nosaltres vàrem fer una maqueta l’any 1988 per un seguit de públic que teníem molt proper a nosaltres: una penya de 200 persones, els que es movien pels mateixos barris, bars... vivia la mateixa experiència d’ocupar un edifici, per reivindicar un espai lliure pel jovent a Girona... etc. A partir d’aquí la gent que ens seguia era més de la nostra edat. Però al treure el primer disc, no eren les mateixes cançons però sí que era la mateixa base, aquelles persones que ens seguien des de la maqueta ens deien “sou un grup de ‘quinzeanyeras’”. La música era la mateixa, però l’efecte que va tenir mediàtic va ser aquest. I des dels mitjans de comunicació... que no son neutres: més que res per triar una notícia ja estan prenent partit com el fet que avui que la guerra de Bolívia sembla que hagi passat d’una nit a l’altre... no; és que avui és portada i aquests dies passats estaven a la plana 56, però existia igualment. I amb els mitjans de comunicació passa molt... a vegades son ells qui s’encarreguen de dirigir-te a un públic. Si nosaltres entravem als 40 principals això també soposa una emisora dirigida a un públic majoritàriament adolescent. Aleshores és més això de triar el públic, que no el propi públic: el canal a través del qual has arribat o pots arribar...
- Quin és el principal missatge que volíeu fer arribar?
Sobretot en el primer disc (però potser encara una mica en el segon), seria impossible de trobar una unitat en les lletres ja que era l’aportació de tot el grup. Crec que no és fins a la Roda que es pot començar a parlar d’una intenció, i vàrem repartir la feina. Jo, com a cantant, m’agrada escriure el que canto perquè ho puc expressar millor aleshores... quina és la intenció? Llibertat! un valor que per mi és essencial. Hi ha moltes coses superimportants, què posariem per davant? La gent que tria el dret a la vida, la gent que tria el dret a escollir... a mi qualsevol argument em porta a pensar en això: en uns arguments de llibertat. Precisament en la música i el Rock eren inseparabes. Per exemple, no entenc algunes situacions: Puc entendre els Stones com una banda nostàlgica però no com una banda de Rock, perquè no funcionen com una banda de Rock, senzillament com Rolling Stones intercraise corporation, i sense criticar-los perque a mi m’han agradat molt. O els Metallica que realment son una mega empresa. Així doncs, l’esperit de llibertat és algo bàsic encomanar: una societat on el país comença a ser desgraciat, funcionalment malament, comença dominar el feixisme en un país, o continent és quan la gent comença a tenir por a la llibertat... Erich Fromm té un llibre molt bo que es diu “por a la llibertat”, parla dels anys seixanta o setanta en l’època de Hitler, quan es va inventar la propaganda moderna. Aquest llibre deia que “l’única manera de dominar un poble és que el poble tingui por, que es senti insegur”. Això és exactament el que van fer en la guerra per justificar la guerra l’Iraq, fer-nos sentir por: deien que hi havia bombes massives, àntrax... ens mataran a tots!!... i ja està: “carta blanca”!
Per tant la llibertat és bàsica i molt important perquè la societat sigui sana.
- A què donàveu i dones més importància a la part escrita o instrumental?
Intento donar-li la mateixa importància a ambdues coses, tot i que em sento més en el meu terreny en la lletra. A Sopa vaig entrar com a lletrista i desprès com a cantant. I escrivia, jo volia ser escriptor, periodista... Escriure: m’encanta la paraula. Però després he après el llenguatge musical que jo admirava. Però evidentment tinc més confiança en les paraules, em sento més comode en les paraules que en la música. Per exemple, els dos últims discs de Sopa i aquest primer meu vaig intentar arribar a l’estudi sense cap lletra feta. Jo prefereixo que passi i que no sigui meditada, tan quadrada, que hi hagi espontaneïtat, vida, veritat... i que sigui lliure precisament. Amb la música no m’agrada tant, m’agada llençar-me igualment però prefereixo tenir les coses clares. Amb una lletra no puc tenir por d’entrar a l’estudi a grabar i no tenir res perque jo sé que escolto la música i puc traduir el que hi ha allà. Crec que la música ja està carregada de sensacions i emocions, jo l’únic que faig és desxifrar aquests sons.
- De què no haguéssiu fet mai una cançó?
Segurament no haguéssim fet mai cap himne, ni del Barça, ni del Madrid.... o de cap país. En nom de les pàtries, sigui quina sigui, ha mort molta gent i molta gent s’ha enriquit.

- En l’últim CD, ‘Bona nit Malparits!’, inclou un gran repertori de cançons que heu tocat quasi des de el naixement de Sopa, quin criteri vau fer servir per fer la selecció d’aquest últim concert?
Ja era el segon disc que gravàvem en directe, per tant això va afectar. Vam fer una tria de les cançons que ens agradaven més com quedaven, evidentment, però també vam tenir en compte no repetir un segon Ben Endins, alguna cançó coincideix però el mínim. Per això segurament tenen més lloc cançons dels dos últims discs del Nou i del Plou i fa sol. Van ser un munt de condicions les que ens van fer escollir les cançons: les que surten més bé, les que no coincideixen, la intenció...

- Després d’aquesta separació has continuat la teva carrera en solitari, que trobem en Gerard Quintana que no trobàvem en Sopa?
(Ufff...) moltes coses. A Sopa en Gerard Quintana està treballant per un projecte, per un punt comú entre varies persones i aquí estic absolutament lliure. Per tant, des de els registres de veu diferents, a Sopa tenia tres amplificadors de guitarra, però potents, a ‘tota pastilla’ (perquè sinó la guitarra no sonava prou bé), més un baix... i tota una pressió de volum al darrera que m’obligava a cantar en un lloc i en un volum i a fer-me lloc cantant agut ‘una mica aquí i abans’ per poder traspassar aquell entreteixit d’aquella densitat de freqüència de guitarra: freqüències mitges, mitges-agudes... poques que coincideixen amb les de la veu. Aleshores amb Gerard Quintana cada cançó està cantada des d’un lloc diferent, registre diferent... Amb el que això comporta. El risc que la gent d’entrada potser, des d’un principi, no et reconeix del tot i diguin.. “ostia!” s’han acostumat de sentir-te d’una manera. Però mira, tot i aquest risc, per mi la llibertat és bàsica. Per tant era molt important per mi sentir-me, en el primer disc, molt lliure.
També hi ha menys límits: puc expressar les meves idees, el meu parer sense por que algú altre no es pugui sentir identificat amb el que dic. A Sopa de Cabra m’havia ‘mossegat molt la llengua’ perquè el que jo deia representava els cinc components. Per exemple, al Ben Endins sobre el començament de la cançó guerra vaig fer un discurs molt visceral. Jo mai m’he preparat el que diré en un concert, em deixo anar i surt: intento obrir-me... i després durt, passa. I aleshores allà, damunt de la cançó vaig ‘carregar-me’ els polítics, en un moment que era la guerra d’Iraq que va fer el ‘pare Bush’, aleshores estava carregat de rauxa perquè la situació del que passava no em semblava justa (com el que passa ara, per exemple) i em va explotar tot allà. I la primera reacció que va tenir en Josep Thió va ser treure aquell discurs de la gravació, a ell li incomodava moltíssim, però no es podia tallar perquè hi havia la música de fons i aleshores s’havia de tallar la cançó. Vam estar a punt de deixar el tema fora del disc. Aquell fet va comportar moltes enfrontacions i molta polèmica... en aquell sentit que deia “si ho dic jo! i jo subscric absolutament el que dic; potser si ho hagués fet en fred no ho hagués dit tan radicalment, amb aquestes paraules, però jo em faig responsable” però al Josep li molestava molt que allò és quedés en el disc. Per posar-te un exemple.
En el primer disc d’en Gerard Quintana, hi ha un nou músic.

- Ara mateix de que no parlaries en una cançó?
Doncs potser et diria el mateix d’abans: els himnes. Això ho dic perquè crec que els himnes fan més mal que bé. Que, com diu l’Escotado, “que de la pell cap a dintre mani cadascú”. Dins al teva propietat, tu pots fer amb el teu cos el que vulguis, tot i que no ens deixen fer, per exemple, el dret a l’eutanasia no existeix i en canvi estan deixant morir milers de persones, milers, de gana, de guerres injustes, per la SIDA: ara mateix l’esglèsia (el cardenal espanyol) ha estat dient aquests dies que els condons deixen passar els espermatosous i el virus del SIDA, fent campanya a Àfrica perque la gent no els utilitzi i d’aquesta manera estan morint milions de persones. I després no deixen morir a algu que ha decidit morir? Que no hi veu, que no sent... saps? És un munt de carn... una ment, o un esperit tancat en una presó de carn. Vull dir que els símbols són perillosos.
Per que no faria una cançó? Doncs... no sé qualsevol cosa es pot merèixer una cançó. Fins i tot aixó que t’he explicat ara.
Bé, a vegades penso que mai faria una cançó del Pocholo, ni Operación Triunfo perquè no es mereixen tanta atenció. Hi havia l’invassió d’Iraq i mig país estava pendent de la motxilla del Pocholo en comptes de saber el que passava allà... i era brutal!, com poden distreure la nostra atenció del que és important.
- Seguiras amb la meteixa banda aquest hivern?
Tenia el dubte. El tracte que vaig fer amb ells en principi era fins ara (fins a l’Octubre) una de les decisions que vaig prendre quan sopa de cabra es va disoldre i em vaig trobar sol i volia continuar fent coses era no tenir un altre grup. Prefereixo la llibertat de dir... doncs aquestes cançons, aquestes idees o això. Ja que puc donar-li una dimenció més grans o puf fer-li més partit amb aquests musics o aquesta persona. Aquesta llibertat la vull conservar. Però sí que després d’aquest estiu i de la bona onda i del bon equip que penso que hem fet he decidit continuar aquest hivern amb la mateixa gent. Fins i tot amb el Jordi Busquets que teniem clarissim que seria fins el setembre octubre perque jo sabia que ara tornava a grabar disc amb els Sapo i aleshores tornaria a tenir compromisos sobretot amb la seva banda. I ara al setembre en vam tornar a parlar i va dir que deixar aquesta història, ara, seria com deixar el seu grup... això seria una mostra del grau de connexió, integració i enteniment que ens hem fet entre tots.

- Així doncs com acabaries aquesta frase: La música dins la meva vida és... L’artèria aorta que em porta sang al meu cor.

Va ser una estona molt agradable i educativa. Després d’un comiat, en Gerard va marxar amb al seva moto, jo vaig agafar el tren direcció Igualada i una amiga que m’havia acompanyat el de direcció a Vic. Mica en mica el record d’aquell “instant del temps” es s’anava descomponent, però d’aquell moment en tenim aquesta entrevista.
Des d’aquí els meus agraïments al Gerard per la seva paciència i dedicació.
Molta màgia!
ANNA?SEEE