Groc vellut
Sabor teu,
El teu sabor recorrent-me gola endins,
sabor a tu,
sabor a càlida orina,
clar líquid, suau sabor
Sabor a orina,
que plena la meua boca,
que recorre, pam a pam,
cada cèl•lula.
Càlida carícia de vellut,
sobre la meua pell...
|
EL MÉS DOLORÓS SECRET
Et vaig estimar com mai en la vida he estimat a ningú...
sempre que passaves per davant dels meus ulls,
sempre que passaves pel centre de la meua ment,
cada cop que invadies dolorosament el meu desig.
Vaig declarar el meu amor un miler de cops,
però sempre en silenci,
per a que ningú pudiera robarme tant doloros secret...
Vaig contruir una inútil cuirassa de gel,
mentre per dins meu em destrossaven les ànsies,
per fora mostrava la meua més absoluta indiferència.
Apareixies en els meus més estimats somnis,
Sent, durant nits eternes completament meua...,
calladament meua.
Els dies transcorrien més lentament que ara... ,
mentre anava embogint més i més per tenir-et entre els meus braços,
per besar els teus carnosos llavis,
per ser per a sempre teu.
Algú va vindre a dir-me em volies,
que em desitjaves...
li vaig contestar amb un gest d’indiferència...
per dins, l’ànima es clivellava...
Va passar el temps,
i tot es va extingir,
ara apenes senc res per tu,
i tu, imagine, em menysprees...
has trobat a algú que ocupa la teua vella soledat,
algú tan vulgar i mediocre com a qui desitja tot el món.
No maleisc cap passat moment,
cap pas donat,
ni cap no donat,...,
anar més enllà del desig haguera sigut assassinar el meu doloros secret,
assassinar la màgia d’irrepetibles pensaments,
descobrir a algú que seria probablement diferent a l’ama dels meus somnis...
De totes maneres,
dins d’uns pocs anys,
quan els dos sigguem banquet de cucs,
poc importarà el que va passar entre nosaltres pocs anys arrere
Només perviuen els autèntics secrets,
aquests mai moren més del que ja ho estan...
|
|
EL SUD
“Fang vau ser abans del diluvi,
i en fang us convertirreu “
els murmurava la mare de tots els temors,
Nosaltres corriem amb els peus tallats i sangnants,
Cap a un lloc en el que poguerem estar fora de perill.
Jo he vist la silueta del penjant,
dansant baix l’àlber,
i demà despertaré sent voltor,
per a menjar els seus testícles,
i no seré fang, ho promet,
ho promet,
ho promet.
Hi ha un cel per a pobres,
on el nèctar està ranci,
i els ángeles tenen sexe...
el silenci es el so dels nostres desitjos,
es el so de la nostra ànima.
Si tinguera el cor sà,
El llançaria als vostres pares,
però jo no tinc cap amic mort,
ja que no ha mort ningú des de la meua arribada al món,
Las portes de l’Infern estan tancades.
un piquet comunista es nega a obrir-les,
nosaltres seguirem sobre la terra,
escapant de ser fang.
Demà despertaré infant,
amb sis dits en una mà.
Vull olblidar la silueta del penjat,
vull oblidar la corda,
vull oblidar l’àlber.
Jo mai seré fang,
promet ser ferro,
promet ser sòlid,
promet ser etern.
No seré fang,
no seré fang,
no seré fang.
Viatjaré cap a El Sud,
quan el sol no estiga molt alt.
amb una camisa de cordes,
i una botella de pedres.
Hi han cavallets d’espines,
enlluernats per cent meduses.
Sé que existeix El Sud,
L’he vist en els meus somnis,
sé que existeix El Silenci,
i que aquest té forma,
i que abans de ser fang,
trobaré al silenci,
i follaré amb ell.
El Silenci és el sentit dels nostres desitjos,
és el sentit de nostra il•lusió,
és el sentit de nostra ànima,
El Silenci és el sentit
|
JA NO SOMNIE VEURE EL MAR
El cel caía, davant la nostra absent mirada,
teníem la vista fixada un hortizó que no matinava,
mentre pensavem que podrien passar altres cent dies de pluja,
i els nostres cors continuarien secs.
Haviem menjat la carn de Crist,
i havíem begut llur sang,
i saviem que ja res anava a canviar,
encara que passaven la vida esperant eixe canvi.
La veu es cansava mentre la pell es gastava,
romaniem asseguts sobre els mars i els núvols,
i potser, nosaltres, sense saber-ho,
ja existiem abans que la terra i l’oceà.
Cent albes ens havien besat la cara,
haviem rigut cent segles baix els astres,
havíem rigut cent anys baix la terra,
Haviem mort cent cops,
nit rere nit, risa rere risa,
Haviem desitjat cremar el món.
Mentre ara, ja no somnie veure el mar,
ja no puc veure el mar,
ja no somnie veure el mar,.
La lluna acariciava els nostres petits pors,
ens colpejava en el bescoll amb deu punys sense dits,
ens besava en la boca amb el seu agre i negre alé,
ens mossegava la malalta ànima,
ens besava, ens odiava, ens desitjava.
Teniem les mans buides,
i creiem que érem senyors de terra, mar i aire.
Van passar els cent dies de pluja,
amb les seues cent mullades nits,
i els nostres cors continuaven secs.
Tot s’evaporava silenciosament,
i s’escapava per un forat de cel,
Dins del nostre si, callábem,
tampoc podriem millorar el silenci.
Creiem que era la fi del món,
i realment no haguera estat malament.
Somniavem morir,
somniavem somriure amb la boca plena de sèrum,
i el fosquejar era etern.
Però ara, ja no estàs vora meu,
ja no talaies horitzons, ja no veus la pluja,
ja no veus els pors ni els núvols
ja no veus l’alba, els astres, la terra, el món,
ja no veus la lluna.
Ja no puc veure el mar,
he marcat les distàncies,
no talaie l’esperança,
he sentit ser hinver,
la bogeria és la fuita de l’absurd.
Ens somriu la lluna borratxa,
quinze fills tenia el seu baixell sobre el vidre,
El fum de la veu, que oblida la mirada oceànica.
tenia els delers de la solitària ànima entre les ungles,
mal menjades,
mal estimades.
La lluna borratxa no ha parat de plorar,
he escoltat els crits de l’ànima negra.
El cel es trosseja davant la meua esquarterada mirada,
L’horitzó somnia amb ser violent,
i no ix el sol sobre el meu món.
Han passat mil dies de pluja,
i tinc el cor de cartró-pedra.
la lluna borratxa devora les meues enormes pors,
m’arrapa als ulls,
em mossega les venes,
i marca llurs dents en els meus llavis...
¡ crida al meu cor els crits de la seua ànima negra !,
¡ m’odia!, ¡ m’odia!, ¡ m’odia !.
Déu va crear el dolor,
per a que la humanitat no es suicidara en massa,
Deu va crear el desig,
¡ Va crear el desig !, va crear el desig !.
¿Qui temerà els udols de l’ànima negra , quan ja no quede lluna ?.
¿Qui temerà els udols de l’ànima negra ?.
Ja he marcat les distàncies, ja atalaie el suïcidi.
Ja no somnie veure el mar, ja no puc veure el mar,
Ja perceb el suïcidi, ja no puc veure el mar...
JA NO SOMNIE VEURE EL MAR
|
|
