Crítiques
Arac Attack . Dir. Ellroy Elkayem De la mateixa manera que Scream va injectar vida nova al subgènere del terror slasher, ara arriba Arac Attack, disposat a revitalitzar el subgènere d’insectes gegants en una pel·lícula que no ens hem d’agafar gens seriosament i de la qual cal gaudir d’una sèrie de tòpics del cinema “radioactiu” dels anys cinquanta i seixanta adaptats a la sensibilitat contemporània amb l’ajuda d’un guió senzillament correcte i uns excel·lents efectes especials.
Com en tota bona pel·lícula del gènere, Arac Attack comença amb un bidó de residus tòxics caient de forma accidental en un llac. En aquest punt l’efecte nociu del seu contingut fa la resta, és a dir, fer créixer de forma desproporcional als aràcnids que un curiós personatge, com no pot ser d’una altra forma, cuida en un estrafolari museu. La resta i per tots aquells que ja estigueu familiaritzats amb el tema, és a dir que hagin vist pel·lícules com Them!, The Deadly Man-tis o Tarantula ja us la podeu imaginar. Per això el film és un homenatge descarat i simpàtic a tots ells. Tot i que pel·lícules com aquesta no requereixin bons actors, aquesta compta amb un repertori d’allò més competent que manté el to juganer del guió, i estableix la complicitat actor-espectador que a vegades costa tant de trobar. El film es pot permetre el luxe de ficar aspectes emocionals en personatges que d’entrada no ho necessitaven. Divertidíssima la relació amor - inseguretat entre Chris McCormack (David Arquette) i la xèrif Parker (Kari Wuhrer).
Per altra part, no podem oblidar els efectes especials que fan de les enormes aranyes, efectes digitals molt vistosos, que, tot i no ser creïbles, només faltaria, encaixen a la perfecció amb l’estil de la pel·lícula. I he de dir per acabar que les escenes en què les aranyes ataquen a la població desborden d’energia i acció.