Crítiques
Star Wars. Episodio II: El ataque de los clones. Dir. George Lucas Amb una legió de seguidors incondicionals, entre els quals em compto jo, i amb tots els mitjans tècnics al seu servei, George Lucas apareix de nou en escena, disposat a continuar fent créixer el seu compte corrent aplicant la llei del mínim esforç. Així, ens presenta El ataque de los clones, la segona part d’una de les sagues més rendibles de tots els temps, Star Wars. Dolgut encara per la decepció que em va suposar veure La amenaza fantasma, però sense perdre l’esperança que això podia millorar, o com a mínim no empitjorar, em vaig endinsar en una nova aventura, previsible i poc sorprenent de La guerra de las galaxias.
Lucas continua demostrant el seu gran domini pels efectes especials deixant en un segon pla els actors de carn i ossos, de nou ninots al servei d’imaginatius escenaris interplanetaris i monstres de mil i una cares. A El ataque de los clones planen encara reminiscències de La amenaza fantasma que per sort es van diluint amb el pas dels minuts i donen pas a aquells personatges que tots podem recordar de la primera trilogia. Lucas, però, lluny de demostrar que és un gran director, confirma sense poder-ho dissimular que lo seu és producte d’un gran cop de sort. L’Episodio II madura en molts punts, però en d’altres, com la història d’amor, inversemblant i recoberta d’una cursileria típica de sèries juvenils, i la del pas del jove Anakin Skywalker al costat fosc, és massa forçada, fent d’aquesta segona part un treball excessivament irregular que Lucas intenta dissimular amb l’espectacularitat de llum, color i so de la batalla final.
En definitiva, un videojoc creat pel cervell d’un adormit Lucas que traeix en molts moments l’origen de la saga i que fa mans i mànigues perquè l’argument sigui com a mínim coherent amb l’antiga trilogia. Precisament aquí és on la història comença a agafar cos i fer-se com a mínim interessant.