Crítiques
Chicago. Dir. Javier Fresser Després de la revolucionària i original visió-homenatge que Moulin Rouge va fer l’any passat, el gènere musical insisteix a tornar a gaudir de la popularitat que gent com Gene Kelly i Fred Astaire li van donar en l’època daurada del gènere i que va evolucionar amb Cabaret o Hair fins a la maduresa.
El debutant, Rob Marshall, gran coreògraf de musicals teatrals, dirigeix influenciat per la gran majoria dels films més populars del gènere. Així perd qualsevol reguitzell de personalitat cinematogràfica que a priori es pogués esperar de Chicago. L’originalitat en la resolució d’algunes escenes sorprèn, de la mateixa manera que ràpidament s’obliden, ja que el director insisteix un i altre cop a ensenyar-nos diferents situacions rodades de la mateixa forma. Amb un muntatge trepidant, amanit per una agilitat narrativa lloable i el tractament del color i la fotografia enlluernadors, el film aconsegueix com a mínim mantenir-se i entretenir sense caure en el ridícul, i això que la majoria de situacions donarien peu al riure fàcil. Tot i això, el treball, dels actors està a l’altura de les circumstàncies, cosa que fa que en conjunt tot camini per una línia fina i planera que aconsegueix els seus banals objectius, entretenir, i para de comptar. Els números musicals, tot i ser força espectaculars, no m’acaben de fer el pes, i ni molt menys ballar a la butaca.
Enmig d’una tripleta estel·lar del renom de Renée Zellweger, Catherine Zeta-Jones o Richard Gere i despunten dos actors per mèrits propis, Queen Latifah i John C. Reilly, secundaris que sense tant glamur ni bellesa eclipsen el treball dels a priori reis de la pel·lícula. Així doncs, Chicago és un film satisfactori però no imprescindible, dinàmic però no vibrant, correcte però no genial. En definitiva, un espectacle de llum i color que no acaba de brillar amb tota la seva esplendor.