Crítiques
Daredevil. Dir. Mark Steven Està claríssim que aquests últims anys el còmic està aportant a la indústria cinematogràfica guanys inimaginables. Després dels recents èxits de taquilla aconseguits per les adaptacions de Spider-man i X-Men, ens arriba l’última incursió cinematogràfica d’un dels incomptables personatges sorgits de les vinyetes de la mítica Marvel,
Daredevil, una cosa així com l’aneguet lleig de la família dels superherois que salta al cine convençut que la seva presència a la gran pantalla arriba supeditada a l’èxit dels seus antecessors i amb un únic objectiu:recaptar diners sense que els seus incondicionals es sentin traïts, i com a mínim aquests segur que no en sortiran del tot decebuts. La resta d’espectadors ja és una altra cosa. Daredevil, de quasi tots conegut, és un personatge que, com tot els herois, sorgeix d’un passat, l’infantil, turmentós i desgraciat. Cec, amb els nens de la seva edat ficant-se constantment amb ell, sense mare i amb el pare assassinat, ens trobem davant un superheroi que conté una tercera quarta part igual a la resta de la seva espècie, la diferència és que aquest, potser, és una mica més humà i menys superdotat de poders que els altres. Daredevil, la pel·lícula, pot arribar a ser, per tots aquells no seguidors del còmic, una experiència ràpidament oblidable i fins i tot carregosa. El film està carregat a vessar d’estereotips, personatges i llocs típics del gènere, lluites i historietes d’amor insofribles que desemboquen en un avorrit i intranscendent film d’acció, tot sigui dit tampoc esperava gran cosa més, que no compleix ni amb les expectatives creades.
El film, que té més coses dolentes que no pas bones, cau i com sempre sol passar sota la maledicció d’un guió buit, uns personatges insípids (amb l’excepció de Bullseye, bastant irònic i divertit) i unes escenes d’acció inseguibles i com en el cas de la del parc, senzillament ridícules. Desgraciadament, quina pena.