|
Per una banda, aquell tipus de pel·lícula que pretén
apropar el terror a base de suggestió i ansietat a través
de la implicació i suggeriment de les seves imatges fent partícip
l’espectador amb l’ús de la seva imaginació dels
seus pitjors temors. Per l’altra, trobem aquell tipus de films que
prefereix crear revulsió i desgrat per mitjà d’imatges
grolleres, violentes i, com dirien alguns, ofensives. L’èxit
força recent aconseguit per títols com El sexto sentido
i Los otros ha fet que el terror anomenat psicològic guanyi
enters per davant del terror més visceral que fins fa poc envaïa
els nostres cines. Així doncs i disposat que els morts no descansin
en pau, ens arriba Dragonfly, una nova mostra d’aquest gènere
que juga amb allò desconegut d’una forma raonablement interessant,
defugint dels efectes especials i els espants barats, a excepció
d’un parell d’ells, per donar més protagonisme als personatges
i la reacció que aquests pateixen davant els fenòmens sobrenaturals
que viuen. Tom Shadyac s’enfronta així i amb l’ajuda
de l’irregular Kevin Costner a un projecte amb el qual no es
mulla, intentant acontentar tots els públics amb la seva combinació
de fets paranormals i filosofia pop espiritual moderna, pretenent en tot
moment que allò inexplicable sigui el més terrenal possible
i deixant que l’espectador esculli l’opció que més
li convingui segons les seves creences. |
|
Per
descomptat, el final de la pel·lícula és d’allò
més ensucrat, tota una pena per als aficionats al cinema de terror
que s’esperin un desenllaç apocalíptic, però
tot sigui dit, d’aquesta forma Dragonfly no acaba per ser
una pel·lícula de fantasmes idèntica a les anteriors,
interessant de forma irregular.
|
|
