Crítiques
El Dragón Rojo. Dir. Brett Ratner El Dragón Rojo se’ns ven com la pel·lícula que retrocedeix en el temps per mostrar l’intel·lectual caníbal, i fonamentalment taquiller, Hannibal Lecter mesos abans que aquest ajudés la jove i guapa agent de l’FBI interpretada per Jodie Foster a El silencio de los corderos.
Després de l’esperadíssima i al mateix temps decebedora Hannibal de Ridley Scott, ens arriba aquesta preseqüela que ha perdut tota la creativitat narrativa que en el seu dia tenia la pel·lícula de Jonathan Demme. El Dragón Rojo, sense ser res de l’altre món, entreté, i aconsegueix gràcies al treball de tots els actors que l’espectador oblidi a primer cop d’ull les similituds argumentals entre aquesta i El silencio de los corderos. Per la seva part, Brett Ratner realitza un treball d’allò més correcte on res despunta ni brilla per la seva originalitat aconseguint que la pel·lícula sigui una més d’aquelles on un policia es desviu per atrapar un meticulós psicòpata que finalment es deixa agafar de la forma més estúpida possible. La pel·lícula arrenca de manera fulminant, i desperta en nosaltres unes expectatives que ràpidament es dilueixen; això fa que la presència d’Anthony Hopkins no sigui més que una anècdota que els productors utilitzen per conduir-nos cap al cinema.
Així doncs El Dragón Rojo és senzillament entretinguda i conté una trama d’allò més previsible que incorpora, i com no pot ser d’una altra manera, aquells girs o sorpreses argumentals que pretenen confondre l’espectador, cap d’aquests factors, però, evita que el film acabi per convertir-se en una pel·lícula intranscendent, que només quedarà com un nou intent de la indústria nord-americana d’ingressar milions a costa de la popularitat d’un personatge.