Crítiques
El pianista . Dir. Roman Polanski A El pianista Polanski s’enfronta als seus propis fantasmes, aquells que li van marcar la infantesa, per desenvolupar una història que plasma en forma de fantasia onírica la crua realitat que va viure un pianista d’origen jueu. Polanski submergeix l’espectador en un obscur conte de fades, dur i aterridor que és capaç de fer-nos oblidar que sobre l’holocaust nazi s’han filmat mil i una pel·lícules d’una qualitat contrastada.
La seva visió és la d’un artista, un pianista que no dóna crèdit (com l’espectador) al que succeeix al seu voltant, que no és capaç d’assimilar l’horror, que tracta d’esquivar-lo, encara que finalment, caigui en una freda bogeria que el director plasma a la perfecció. La primera meitat del film es destapa com una cinta de narració clàssica, quasi documental, que conté algunes de les escenes de violència i supervivència humana més colpidores que s’hagin rodat fa temps, donant pas així a una segona meitat, on el film es salta les normes per endinsar-nos en els complexos terrenys de la metàfora humana on les aparicions gairebé miraculoses, en un ambient desolador, són agafades per l’espectador com a poesia d’un valor incalculable. Pocas vegades s’ha mostrat l’horror patit pels jueus com en aquesta pel·lícula, on podem seguir els passos d’un home que va sobreviure sense heroïcitats en un món que la crueltat humana havia destruït de forma inexplicable.
Cada membre del magnífic repertori, entre els quals sobresurt l’actor protagonista: Adrien Brody, passant per la direcció d’un sòlid Roman Polanski, la fotografia, la música que interpreta el pianista i l’original del film, sense oblidar, però, tota la resta de l’equip tècnic són dignes de menció, ja que el treball realitzat per tots ells és d’allò més envejable i aplaudible.