Crítiques
El viaje de Chihiro. Dir. Hayao Miyazaki Avui en dia encara hi ha un cert tipus de públic que, acostumat a les ensucrades historietes dels dibuixos de la Disney, tem apropar-se al cinema a veure un tipus de pel·lícules, les anomenades anime o manga, que de forma equivocada associen al sexe i la violència.
L’animació japonesa no és uniforme i monotemàtica, i l’exemple més clar el trobem en els treballs del mestre Hayao Miyazaki, tot un déu de l’animació, que impregna els seus treballs dels valors fonamentals que donen personalitat al cinema nipó i és que El viaje de Chihiro és una meravella genuïna i divertida on no hi falta ni hi sobra res. El director de treballs tan inoblidables com Mi vecino Totoro o La Princesa Mononoke puja un esglaó gràcies a un treball que ataca els nostres sentits i desperta la maltractada, cinematogràficament, imaginació d’un espectador a qui endinsarà en un món màgic de la mà d’una nena que viu les aventures més envejables que el nostre adormit cervell pugui imaginar. Rendit de forma irreversible a les qualitats tècniques del gran Miyazaki, El viaje de Chihiro és un producte que combina les excel·lències d’un bon grapat d’animadors i el talent creatiu d’aquests al servei d’una faula entranyable, tendra i visualment poètica que netejarà el nostre esperit a base d’imatges d’una bellesa inexplicable i sensacions d’aquelles que molt poques pel·lícules poden desprendre.
De tota manera, seria absurd descobrir aquí les excel·lències d’un director com Hayao Miyazaki, ja que El viaje de Chihiro no és més que la culminació, de moment, d’una obra cinematogràfica extraordinàriament sòlida i de gran valor humanístic que manté aquella mirada neta i gens corrupta que plana en tots els treballs de Miyazaki.