Crítiques
Frida. Dir. Julie Taymor Sincerament ignoro fins a quin punt Frida és un retrat fidel de la vida d’aquesta apassionant i visceral pintora mexicana. Suposo que, i com s’acostuma a fer en el cinema, tot està maquillat per convertir els dolents en bons i els lletjos en guapos.
Però això no em preocupa en excés ja que al cine no hi vaig a aprendre història sinó a passar-hi una bona estona admirant el treball realitzat pels entesos i manobres del setè art. Frida tracta del projecte més personal i mimat per la seva protagonista, una sempre atractiva Salma Hayek, que demostra aquí uns dots interpretatius i dramàtics que desconeixia per complet i que em fan mirar-la, des d’ara, amb uns altres ulls. Hayek s’entrega en cos i ànima al seu personatge, de la mateixa manera que ho fan l’interesantíssim elenc d’actors que l’acompanyen, començant per Alfred Molina i acabant per Valeria Golino sense oblidar, però, noms tan destacables com Antonio Banderas, Geoffrey Rush, Ashley Judd o Edward Norton que ajuden la Hayek en el seu personal i admirable periple per la turmentada i apassionada vida d’aquesta pintora que expressava els seus sentiments amb els colors i formes que configuraven els inquietants quadres que creava. Julie Taymor demostra que és la directora idònia per portar a la gran pantalla una història tan surrealista i intensa com aquesta.
Mesurada i precisa, basteix la pel·lícula d’una estètica estilística i visual encisadora i aconsegueix d’aquesta manera que el film sigui molt més que una biografia que es limita a explicar el que ha succeït, implicant-se de ple en la tempesta d’emocions que van donar forma a l’art de Frida Kahlo. Per postres i com si amb tot això no n’hi hagués prou, el film conté una banda sonora que supura sentiments i una recreació de Mèxic que fa sospirar.