Crítiques
Ghost Ship (Barco fantasma). Dir. Steve Beck De ben segur que quan molts vegin Ghost Ship diran: jo aquesta pel·lícula ja la tinc vista, i no és per menys ja que la situació aquella en què un reduït grup de persones són assassinades per etapes fins que només una d’elles salva la vida. És d’allò més suada i poc original, i és una pena perquè l’inici del film és d’allò més prometedor, amb un punt de partida colpidor i visceralment espectacular.
La pel·lícula no sap mantenir les expectatives creades i acaba per caure en un cúmul de tòpics que per sort no van a més gracies a l’agilitat en el muntatge demostrada per Steve Beck. El guió que no dóna per molt, s’escuda rere una sèrie de sorpreses argumentals que ajuden a mantenir l’espectador enganxat a la pantalla durant força estona. Malauradament, però, el director ensenya les cartes, pel meu gust, un pèl massa d’hora i de nou això es gira en contra seva, aconseguint definitivament que l’espectador es desvinculi per complet de la trama final. Com ja va fer en el seu dia amb 13 fantasmas, Steve Beck combina amb certa habilitat els elements clàssics amb els moderns, aconseguint d’aquesta forma una estranya sensació que dóna com a resultat un treball entretingut però ràpidament oblidable. La recreació del barco fantasma, encantador Marie Celeste, és de lo milloret del film; gràcies a aquest, la pel·lícula manté la tensió i aconsegueix una certa angoixa que almenys no fa veure la pel·lícula com una cosa feta sense ganes.
Els protagonistes incloent-hi el conegudíssim Gabriel Byrne, són buits de contingut i com un tòpic més del gènere són carn de graella o, dit d’una altra forma, el nombre exacte de personatges que la palmaran sense que els nostres ulls s’immutin i l’estomacat es remogui el mes mínim, alguna cosa així com els peons en les partides d’escacs, importants però no vitals.