Crítiques
El gran lío. Dir. Barry Sonnenfeld En una època on les comèdies fan més pena que no pas gràcia i on la paraula originalitat sembla haver desaparegut del diccionari de la majoria de guionistes nord-americans, es fa difícil trobar una pel·lícula que sense ser una ostentació d’originalitat aconsegueixi fer passar una bona estona de diversió i entreteniment d’aquell més agradable on no és necessari recórrer a l’humor sexista d’universitaris desesperats per aconseguir distreure una bona estona.
El darrer treball del quasi sempre interessantísssim Barry Sonnenfeld, pare de les mítiques La familia Addams o Hombres de negro, és un exemple claríssim d’humor simpaticot apte per a tots els públics que treu del no-res una pel·lícula d’aquelles que sempre es posen bé. El gran lío i com molt be indica el seu títol és un d’aquells embolics on múltiples personatges es veuen embarcats i per culpa d’un misteriós maletí, de gran dimensió i enorme pes, en una espiral de situacions o gags d’allò més divertits i variats, que s’encadenen sense deixar que el ritme decaigui fins arribar, i d’aquesta forma, al punt final i aconseguir que el somriure que dibuixa el nostre rostre al principi es mantingui fins als crèdits finals. Sonnenfeld s’ha acompanyat d’una bona colla de divertits actors que donen el millor de si en un gènere on molts hi tenen la mà trencada.
Als ja famosos Tim Allen o Rene Russo, que al meu entendre són els menys simpàtics de tots, hi hem de sumar els desencaixants Tom Sizemore, Dennis Farina, Stanley Tucci i el passiu Jason Lee que fan de tota la pel·lícula un cúmul de situacions inversemblants que beuen de clàssics de la comèdia d’embolics, un subgènere on El gran lío hi té un lloc d’honor i és que, tot i no ser una gran pel·lícula, és com a mínim un film d’allò més divertit; en definitiva, és una comèdia amb totes les de la llei.