Crítiques
La habitación del pánico. Dir. David Fincher Cada cop veig més clar que una bona publicitat pot fer miracles i que per postres no hi ha dret de queixa, perquè, un cop vista la pel·lícula i si aquesta no t’agrada, difícilment ningú et tornarà els diners, La habitación del pánico és el darrer d’aquests exemples que presentava l’atractiu inicial de dos actors quasi sempre tan interessants com Jodie Foster i Forest Whitaker com a protagonistes i un no menys menyspreable David Fincher en la realització.
Aquesta combinació, però, no acaba de quadrar i tot per culpa d’un guió simplon i allargat fins a l’agonia, la de l’espectador, i no la dels actors protagonistes, que era la que se’ns prometia en el tràiler promocional, així doncs la historia que es pot resumir fàcilment amb dues línies s’allarga i allarga sense cap tipus d’atractiu angoixant, trepidant o com a mínim sorprenent. Així doncs se’m fa difícil culpar d’aquest desengany cinematogràfic els actors protagonistes, personatges típics, que em rellisquen sense que res del que els passi em provoqui el més mínim de nerviosisme. Malaguanyat, doncs, el retorn de l’oscaritzada Jodie Foster que la pobra no pot fer més córrer histèrica per un pis que li va gros, tan gros com al director, un perdudíssim David Fincher que abusa dels travellings per llocs impossibles sense cap altra finalitat que no sigui la de sorprendre l’espectador, cagant-la de ple en les escenes que prometen ser tenses i acaben per convertir-se en un combinat més d’acció i espectacularitat visual que no justifica l’enrenou provocat per uns personatges incoherents amb les seves pròpies accions.
Cal destacar tristament que el millor de la pel·lícula ho trobem en els seus títols de crèdit inicials, uns crèdits que homenatgen amb la seva música el mestre Hitchcock, un homenatge que desgraciadament no trobem en cap altra part de la pel·lícula.