Crítiques
El hijo de la novia. Dir. Juan José Campanella Que la qualitat cinematogràfica del cinema sud-americà està en un moment envejable no és cap novetat. Títols com Nueve reinas, Y tu mamá también, Lista de espera o Amores perros en són un exemple claríssim de films que combinen l’originalitat i qualitats interpretatives amb històries d’aparent senzillesa però gran consistència.
Des de l’Argentina ens arriba El hijo de la novia, un film que defuig de la crisi econòmica que pateix el seu país per contrarestar amb tendresa i esperança la monotonia cinematogràfica d’idees suades i acció patriòtics que des dels Estats Units envaeixen sense cap tipus de miraments els nostres cinemes, deixant en un segon terme títols molt més aconsellables i enriquidors com es aquest, El hijo de la novia, que es sincera amb l’espectador sense necessitat d’efectes especials i escenes de pirotècnia variada. Aquí precisament són els actors, del primer a l’últim, del protagonista al secundari més insignificant, els que amb les seves interpretacions consoliden un guió enamoradís de situacions que inciten a la vida i l’alegria escaquejant-se dels moments més dramàtics amb una frase, un gest o una mirada que debilita l’espectador davant una història d’amor on els prínceps no són blaus, ni alts, ni rossos, tot el contrari, són gent normal i corrent que expressen els seus sentiments mentre es debaten entre la quotidianitat de la feina, la família i els amics, això sí, units per un únic punt, l’amor.
Juan José Campanella ha realitzat una pel·lícula poc lluïda visualment però carregada de detallets, per la seva part Ricardo Darín es llueix amb una interpretació superba, sense oblidar la maduresa dels veterans Héctor Alterio i Norma Aleandro que estan senzillament enamoradissos, en definitiva com tota la pel·lícula.