Crítiques
Lilo & Stitch. Dir. Chris Sanders i Dean DeBlois Angoixada pels nombrosos triomfs de la competència i conscients que no són els únics en la competitiva selva dels dibuixos animats, la productora d’animació per excel·lència, la Disney, ha estrenat i com el caràcter rebel dels dos protagonistes del seu nou treball, un film que vol defugir, i en moltes ocasions ho aconsegueix, dels tòpics que ella mateixa va imposar allà pels anys noranta en la majoria de les seves pel·lícules.
Així doncs, la Disney intenta reconduir el seu estil cap a un cinema molt més adult on les històries ja no parlen de princeses amb ànsies de llibertat o dinosaures adoptats que busquen la terra promesa, a Lilo & Stitch la fantasia conviu amb un inesperat rerefons social, fet poc usual en el cinema d’animació. La història combina moments certament dramàtics amb aquells d’allò més ensucrats, marca de la casa, que deixen entreveure un Disney tècnicament més planer però argumentalment molt més ric, tot això amanit per la partitura que Alan Silvestri comparteix amb algunes de les cançons més famoses del Rei del rock, Elvis Presley, tot plegat acaba per fer de Lilo & Stitch un producte àgil i entretingut ideal per tots aquells pares que vulguin acompanyar els seus fills al cine.
L’entranyable i rebel nena hawaiana, Lilo i el seu animal de companyia, un extraterrestre igual d’aguerrit, anomenat Stitch, trenquen molts esquemes per alçar-se, a base de diàlegs i l’acció justa, amb el títol de l’aneguet lleig de la casa Disney, i que consti que dic lleig no com a menyspreu sinó com a justificació d’aquell rebel amb causa que lluita contra corrent i, tot i així, es surt amb la seva. Espero que això faci obrir els ulls a més d’un directiu de la multinacional del ratolí Mikey. Sigui com sigui, la Disney ja no és el que era, i depèn de com, fins i tot, molt millor.