Crítiques
Una menta maravillosa. Dir. Ron Howard Els americans ja ens han demostrat en més d’una ocasió la seva debilitat per aquelles històries de superació personal i orgull patriòtic que estan basades en fets reals de persones o personatges rellevants de la seva història. No ens hauria de venir de nou, doncs, que un film com Una mente maravillosa, carregat fins a besar d’aquestes coses, sigui una de les pel·lícules amb més nominacions als propers premis Oscar.
Ron Howard, director que combina films de respectable entreteniment com Willow o Llamaradas i d’altres més històrics com Apolo 13, s’endinsa de nou en un relat a estones atractiu i d’altres autènticament somnífers que no acaba de fer el pes, amb un excés d’alts i baixos argumentals ni el camaleònic i normalment correcte, Russell Crowe, aconsegueixen fer surar una història embafadora d’orgulls personals i fites històriques que no aconsegueixen despertar en mi cap tipus d’interès, tot el contrari, m’irrita pensar que una pel·lícula com aquestes pugui arribar a ser i de forma injusta una de les grans, tot sigui dit, segons els americans, de l’any. A Una mente maravillosa res acaba de quadrar, Ron Howard no aconsegueix en cap moment tapar les esquerdes argumentals que ell mateix ha creat al llarg i ample del film, per la seva part Russell Crowe i per primer cop abusa amb excés de tics i tòpics, al seu costat, Jennifer Connelly que fa del seu paper d’esposa, santa pura i casta, tota una carregada de pedanteria familiar.
Tot i així és, juntament amb un encertadíssim Ed Harris, el millor de la pel·lícula. Una mente maravillosa és doncs un conjunt d’excessos sense fre, on se’ns remarquen un i altre cop una sèrie de coses, com si ens agradés anar a cine perquè ens inculquessin idees en pla míting de campanya electoral o sermó religiós, que equivocats que van aquests americans.