Crítiques
Nunca juegues con extraños. Dir. John Dahl Farts de veure assassins en sèrie que no es moren de cap manera, adolescents estúpids assetjats per aquests i situacions d’aquelles, que, tot i ser previsibles, ens fan saltar de la butaca. Us estareu preguntant, a hores d’ara, com vaig poder anar a veure una pel·lícula aparentment tan típica com Nunca juegues con extraños, i per primer cop en molt temps no en sortís del tot escaldat.
Doncs la resposta és molt senzilla: la direcció ha anat a càrrec d’un tal John Dahl, director a qui molts, entre ells jo, vàrem conèixer de forma molt grata a La última seducción i més tard amb una exquisidesa anomenada Rounders, poden confirmar d’aquesta manera que no em trobava davant d’un director fàcil d’oblidar. Així, doncs, no és d’estranyar que amb només això ja entrés convençut que difícilment erraria l’elecció. Un cop vist el film, puc assegurar que aquest en mans d’un altre hauria estat un nou atemptat cinematogràfic; per sort, però, Dahl es desenvolupa força bé i fa com a mínim passable un guió ple de tòpics. A Nunca juegues con extraños, John Dahl ens proposa una mena d’homenatge simpaticot al mític El diablo sobre ruedas de Steven Spielberg on el secret passa per la combinació de situacions inquietats i alhora divertides que donen el millor de si gràcies a Steve Zahn, un dels dos germans assetjats, que és, i de tros, la millor elecció del film. Al seu costat, un guapot anomenat Paul Walker, i, per acabar d’embolicar la troca, la noieta de torn, una mena de Rambo sense músculs i en femení anomenada Leelee Sobieski, que és la inexpressivitat en persona.
Així doncs, la bretolada està feta i del primer a l’últim, director i actors, ens emboliquen en el joc del gat i la rata on quasi tot és previsible i si no passa a ser un producte més de ràpid consum és gràcies al seu director, John Dahl, i un dels seus actors, Steve Zahn.