Crítiques
La Reina de los Condenados. Dir. Michael Rymer Parlar de La Reina de los Condenados com la segona part de Entrevista con el Vampiro és fins a cert punt una bogeria. La raó: que és un poti-poti de, almenys, dos llibres de la sèrie escrita per la venerada Ann Rice, Lestat el vampiro i La reina de los condenados, i que per postres el seu equip tècnic i artístic no té cap mena de lligam ni compromís amb els responsables de la immillorable Entrevista con el vampiro.
De tota manera, aquesta funciona com a continuació dels conceptes i personatges exposats al film de Neil Jordan. Així doncs, aquí Lestat, que ja és una estrella del rock, permet als creadors de la pel·lícula amarar-nos amb un bon grapat de sorolloses cançons, condemnant d’aquesta manera la pel·lícula a un videoclip que supedita el tractament de la imatge i el muntatge al ritme que marca la música. La realització de Michael Rymer és d’allò més vulgar. De fet, les baralles entre vampirs es resolen de forma barroera i avorrida. Per la seva part, els actors protagonistes estan mancats de qualsevol tipus de carisma i limiten les seves interpretacions a mirades seductores i moviments sensuals de qualsevol lligón de discoteca. El romanticisme martiritzat que Lestat suportava a Entrevista con el vampiro es transforma aquí en un espectacle de musica i color fàcilment oblidable que no salven del purgatori ni les corbes, una mica exagerades, de l’actriu i cantant Aaliyah, la reina, juntament amb Lestat, d’un film tan badallós.
El film despunta en comptades ocasions i acaba per explotar con una vulgar pel·lícula de terror aconsellable per a seguidors encegadament incondicionals i teenagers que tenen el gust pel cinema exclusivament a les orelles i que com el director mou l’acció a ritme de guitarres histèriques i cantants de crits ofegats.