Crítiques
Señales. Dir. M. Night Shyamalan Gràcies a M. Night Shyamalan, el cinema fantàstic esta canviant la cara per, i amb el seu particular estil, arrossegar els esgotadors convencionalismes del gènere a un nou nivell.
Shyamalan sobreposa la història i els seus personatges als, en moltes ocasions, innecessaris efectes especials que aquests darrers anys han rebaixat la qualitat narrativa del cinema fantàstic, sent un simple entreteniment i no un mitjà que ajudi a explicar la història. El responsable de l’exitosa El sexto sentido i l’aconselladíssima El protegido ataca de nou els temors populars més freqüents i tradicionals, aquells que sobrepassen allò mentalment coherent (extraterrestres, morts vivents, fantasmes, poders especials) que afloraran de nou el nostre pànic a allò deconegut. Com que el terror que ens ofereix Shyamalan està fonamentat sobre allò desconegut, les seves eines per crear suspens també es basen en allò que no veiem, i precisament es aquí on la seva mà mestra queda palesa en una sòlida direcció que configura escenes d’aquelles més angoixants gràcies a la complicitat dels actors amb el director, personatges que com en totes les pel·lícules de Shyamalan semblen ficats en unes vides que no són les seves, com si constantment es demanessin què hi fem aquí. Aquesta i moltes altres preguntes que floten per l’aire ajuden a crear un ambient angoixant que ens fa sentir constantment comprimits.
Tot i que la pel·lícula no és del tot rodona, malauradament per culpa del seu final, que per suposat com en totes les pel·lícules de Shyamalan són d’allò més imprevisibles, sí que cal destacar els actors protagonistes, un força correcta Mel Gibson, un genial Joaquin Phoenix, el nen, del pitjor, i la nena, quina nena!!!, el milloret de la pel·lícula, inquietantment encisadora.