Crítiques
Session 9. Dir. Brad Anderson El cinema de terror ha entrat en una nova dinàmica. Els films d’aquest gènere que basaven el seu atractiu en un bon bany de sang han deixat pas a aquells ambients d’atmosferes malaltes i esgarrifances constants on els sobresalts es compten amb els dits de les mans però l’angoixa recorre el nostre cos al llarg i ample del metratge.
En aquest punt hi trobem Session 9, un irregular però a estones inquietantment film d’aquell terror anomenat psicològic que tan bons títols ens està donant i que té en Los otros el seu màxim exponent i un dels referents més populars. Brad Anderson, reconegut director de cinema independent gràcies a Próxima parada Wonderland, es passa amb aquesta petita delícia al gènere de terror amb una història molt propera a films com El resplandor o Amenaza en la sombra on el terror sorgeix de les relacions psicològiques i conflictives que s’entaula entre els actors del film i el fantasmagòric i terrorífic edifici on treballen, que fa viure en la foscor de les seves habitacions monstres que només existeixen en el cervell dels seus protagonistes. Amb un repertori d’actors comercialment poc conegut entre els quals destaca la presència del televisiu David Caruso i la del jove Josh Lucas, Brad Anderson opta per donar el protagonisme a l’edifici que s’apoderarà de les angoixes internes que tots patim. Així doncs, la pel·lícula dispara directa als nostres temors en unes quantes escenes d’aquelles que fan apartar els ulls de la pantalla i posen els nostres nervis a flor de pell.
A un guió força interessant cal restar les anades d’olla final d’aquest mateix que acaben per deslluir un treball força digne en un panorama cinematogràfic on el terror es mou entre el terror per a teenagers i el psicològic, lloc on hi trobem aquest angoixant Session 9.