Crítiques
S1m0ne. Dir. Andrew Niccol Com en els seus dos anteriors treballs, Gattaca i El Show de Truman, la nova pel·lícula d’Andrew Niccol, Simone, és també una pel·lícula sobre una gran mentida.
Andrew Niccol clava amb simpatia i molta subtilesa una bona clatellada a tota aquesta societat que idealitza del no res, i com ha passat amb Operación Triunfo, a personatges anònims als quals fem estrelles d’un dia per l’altre. Així doncs, Simone, l’estrella perfecta, captiva amb la seva bellesa entristida el cor d’un director en decadència, magnífic Al Pacino, i li redreça la seva carrera precisament quan aquest, víctima d’una actriu sense escrúpols i carregada de manies, interesantíssima Winona Ryder, el deixa a l’estacada a mig rodatge. En aquest punt el fenomen Simone explota i s’alça amb una popularitat que de forma irònica fa de la mentida una forma de vida perfecta i envejable que finalment es gira en contra del seu propi creador. Creada com una faula incontrolable, Simone, és gràcies a un actoràs de carn i osos com Al Pacino, contingudament divertit i centre indiscutible de la funció, un afable entreteniment, original i simpàtic que conjuga situacions d’allò més divertides amb d’altres de caire més sentimental, tot un conjunt que no carrega gens i que té la mesura justa perquè, tot i no tractar-se d’un peliculón, sigui d’allò més efectiva i recomanable.
Andrew Niccol demostra un cop més que és un dels guionistes més originals i punxants del panorama hollywoodenc més recent, i tot i que Simone no té tanta personalitat com Gattaca, si que desprèn allò mateix que podíem trobar en aquesta i a El Show de Truman, un estil que de moment marca i de forma molt grata la carrera cinematogràfica d’un director a tenir en compte, Andrew Niccol.